Creences a l’escola pública?

Totes les persones tenim dret a creure en determinades qüestions que ens poden donar una certa seguretat personal. Ara bé, si volem educar no podem transmetre-les acríticament als infants o adolescents que tenim al nostre càrrec i que confien en nosaltres. No podem enganyar les famílies no explicant obertament què és el que oferim educant i en què es bassa el projecte educatiu del centre.

Parlo de creences perquè la pedagogia sistèmica continua present a uns quants centres escolars.  Fa un parell d’anys vaig escriure un article  que va generar una certa controvèrsia. Avui voldria afegir-hi algunes reflexions més.

És greu que el fenomen es mantingui. És greu que tingui el recolzament d’universitats que acullen cursos de formació impartits per professorat de les seves facultats, és greu la inoperància de les administracions educatives (com en tants altres aspectes) i és greu, fins i tot, l’acceptació de sectors de mestres i professorat que han oblidat el seu codi ètic. Els de la sistèmica continuen propagant les seves creences. No les poden aportar com hipòtesis contrastades perquè no ho han aconseguit, però com deia fa dos anys, en temps d’incertesa és més fàcil aconseguir seguidors als que ofereixen una falsa seguretat.

Ultra les responsabilitats apuntades, cal pensar com pot afectar a l’educació i instrucció d’infants i adolescents. Que una criatura expliqui a tot el grup classe que a casa seva hi ha maltractaments o que un familiar seu té un problema greu atempta al respecte a la privacitat. La creença que es pot transmetre energia positiva afecta a drets dels infants, se’ls perjudica. És bo que el nen o nena expliqui coses a la seva tutora i que aquesta l’ajudi però no que se’n faci safareig. És preocupant la manipulació que poden rebre algunes criatures. I també persones adultes: amb les constel·lacions intenten mostrar que els comportaments o actituds incorrectes tenen a veure amb els pares, avis o besavis; fan actuacions de transferència aconseguint (amb tècniques de suggestió) que una persona percebi que és el seu avantpassat o es col·loqui al lloc d’una altra.

Actualment han proliferat xarxes que suposadament volen impulsar innovacions, volen canviar l’ensenyament del nostre país. Hi ha centres escolars públics o concertats que estan afiliats a alguna xarxa (E21, xarxes pel canvi…) i alhora són partidaris de la sistèmica. Els impulsors d’aquestes xarxes potser tenen alguna responsabilitat, com a mínim per omissió. Una transformació de l’ensenyament no pot encabir ideologies que no respecten els drets dels infants i aporten falses il·lusions al professorat. Sense oblidar però, que la primera responsabilitat és del Departament d’Ensenyament que envia la seva inspecció a vigilar i controlar aspectes molt menys importants que el que estem comentant.

Per educar necessitem la col·laboració de tota la comunitat. És bàsica la relació amb la xarxa associativa de l’entorn i comptar amb la participació de les famílies a l’escola: tot funcionarà millor si hi ha complicitat entre progenitors i ensenyants, però respectant-los, en pla d’igualtat, no buscant culpabilitats, no recolzant-nos en que els problemes dels infants són responsabilitat dels seus antecessors.

Hem de ser molt curosos en tot el que es fa al centre escolar. Les persones no som objectes. L’escola no té una importància decisiva en l’educació però és la segona instància per a infants i adolescents. Mestres i professorat som els adults de referència després dels familiars. No els podem fallar. Caldria avançar en formació i reflexió per evitar que continuï l’expansió de pràctiques esotèriques que poden malmetre les criatures escolaritzades.

Hem de donar importància a la formació en claustre, en la que participa tothom en pla d’igualtat: una reflexió en la línia del treball en equip que necessitem i que dóna seguretat i confiança en les persones i no en creences externes. El codi ètic del professorat ens ho exigeix; ens ho exigeix la nostra responsabilitat vers l’alumnat i les seves famílies.