«Seguim de viatge!» és una formació d’estiu poc usual. Només llegint-ne el títol observem un fet particular: no ens remet a pensar en audiovisuals, art i creativitat, robòtica, avaluació, ambients o metodologies globalitzades. Probablement aquest nom ens genera alguna pregunta. I això del viatge, és una formació d’estiu per a mestres? I què hi fan, aquí?
«Seguim de viatge!» és una formació diferent perquè demana als participants deixar una mica enrere el paper de docents dins l’aula, deixar de pensar en els alumnes i en la intensitat de la seva realitat quotidiana, i assumir amb més força el paper de membres d’un equip docent i d’un sistema educatiu que avança. «Seguim de viatge!», la segona formació d’estiu que es proposa dins el marc de Xarxes per al Canvi, té uns objectius i continguts impregnats d’una mirada global, que ens fa pensar col·lectivament en les nostres escoles, en els fonaments sobre els quals vertebrem la nostra feina i en quins aspectes hem de millorar per poder avançar conjuntament.
«Seguim de viatge!» és també una formació particular per la manera com ha estat pensada i dissenyada. Al mes de gener, una trentena de mestres i professors d’arreu de Catalunya ens trobàvem per començar a donar-hi voltes. Molts havíem compartit l’experiència de ser dinamitzadors, l’any passat, de la primera formació d’estiu de Xarxes per al Canvi. Ara, però, teníem la responsabilitat de dissenyar les activitats que després posaríem en pràctica. Per fer-ho bé, ens calia esdevenir un equip: deixar de ser «només» un grup de mestres i professors il·lusionats per agermanar-nos en la construcció de significats, en la comprensió dels propòsits.
Fins a l’abril vam estar pensant com volíem que fos la formació, desgranant els objectius que ens havien proposat les institucions de Xarxes per al Canvi, i començant a imaginar possibles activitats. A partir de maig, el nombre de dinamitzadors es va doblar, i la feina ara va ser provar les dinàmiques, millorar-les, ajustar-les, tornar-les a provar, tornar-les a millorar. Cada sessió servia per aprendre i per enfortir-nos com a equip, i en acabar, tornant cadascun a les nostres coordenades d’origen, ho fèiem amb la sensació d’haver estat transformats per l’experiència.
L’equip ens ha donat l’oportunitat d’aportar el millor de nosaltres: creativitat, alegria, constància, rigor, experiència, anàlisi, fonamentació. L’hem assaonat amb música i visualitzacions, amb croquetes i galetes, amb dinàmiques i bromes; a vegades, també amb impaciència i dispersió. I al mateix temps que ens donava espais per ser, el grup ens interpel·lava a imaginar-nos d’una manera diferent: «Jo què puc aportar-hi? Què podria fer per sumar?» Així, seguint la línia que ens proposava Josep Esquirol fa unes setmanes a la seva conferència «La generositat de l’educació», al CCCB, podem dir que mentre ens preparàvem per formar ens formàvem i ens transformàvem.
Aquests dies estem posant en pràctica la formació a Tortosa, Salt, Igualada, Tarragona, Cerdanyola, Manresa i Barcelona. Ara fem nostra l’expressió de Marta Mata quan explicava que «l’Escola d’Estiu de Rosa Sensat va néixer amb vocació de no ser única», i que feia servir la metàfora que «d’un sol gra en surt més que una espiga, perquè les seves arrels goixen per tot el territori». És aquesta la sensació que tenim. Aquests dies, els dinamitzadors, amb l’ajut de les noves tecnologies, fan noves propostes d’última hora, suggereixen modificacions, donen consells, s’animen els uns als altres i ens expliquen les impressions rebudes durant la formació. Així, la distància entre nosaltres és només quilomètrica: portem als ulls i al cor la il·lusió de saber-nos molts i d’estar caminant plegats.
Quan em van encarregar aquest article, em vaig preguntar: «Quina és la cosa més important que tinc per dir?», i la resposta era fàcil: GRÀCIES. Des d’aquí el meu agraïment a tot l’equip de dinamitzadors que, de gener fins avui, hem caminat junts, formant-nos alhora que ens preparàvem per formar, tot deixant-nos transformar sense por per l’osmosi d’idea a idea, de pell a pell, de cor a cor. Des d’aquí el meu agraïment als somriures càlids, a les mirades atentes, a les propostes creatives, a la disposició perenne, a la comprensió pacient, al suport incondicional. Des d’aquí el meu agraïment a aquesta il·lusió inacabable que ens empeny a seguir el viatge junts, renovats i enfortits els significats últims de la nostra professió: estimar, gaudir, aprendre i transformar-se.
