Jaume Cela ens parla, aprofitant un aforisme de Joan-Carles Mèlich i un poema de David Jou, sobre la importància de l’acollida, la companyia i la responsabilitat cap a l’altre en l’acció educativa.
Pensava sobre què escriure aquests dies d’Escola d’Estiu per publicar al Diari i he pensat que seria una bona idea fer-vos un regal.
«El més important no és ser sinó ser-hi.» Aquesta afirmació, aquest aforisme tan contundent, el podeu trobar al llibre La lectura com a pregària, del filòsof i professor Joan-Carles Mèlich, publicat per Fragmenta.
Si pensem en aquestes paraules des de la perspectiva educativa convindreu amb mi que poques vegades podem trobar una veritat tan profunda expressada amb tan pocs mots. Fer de mestre és important, ser aprenent de mestre encara ho és més i, sobretot, més realista i més modest, però el més rellevant és «ser-hi», que vol dir estar al costat, a la distància precisa d’aquell que ens necessita.
L’aforisme de Joan-Carles Mèlich situa l’acollida, la companyia i la responsabilitat cap a l’altre al centre de la reflexió i de l’acció educatives.
I ara llegiu aquest poema de David Jou, físic, catedràtic i poeta, que podeu trobar al llibre La mística dels dies, publicat per Viena Edicions. El poema es titula «Una mare planxa la camisa del seu fill per a una entrevista de feina».
Diu així:
El seu futur ja no depèn de mi,
sinó tan sols d’ell i de la sort.
Però li planxo la camisa
com si li dibuixés una aura protectora,
com si a través d’ella
la meva presència l’hagués d’acompanyar
sense que ell ho sàpiga,
inspirant-li la resposta justa i el gest adient
—que, ben mirat, no sé quins són—.
Elimino les arrugues
com si planxés les ones de les tempestes de la vida,
com si li estigués aplanant els camins del món.
Ell ni se n’adonarà, de tot això,
com mai no ens adonem d’allò que trobem fet,
a punt, en ordre, esperant-nos
com si fos natural i no exigís cap esforç.
Però és el que puc fer i el que em plau fer:
somiar mentre planxo
—tan pesat, tan avorrit, però de vegades,
com ara,
amb un toc d’amor, d’ansietat i de tendresa
tan intens que alguna cosa salva—.
No trobeu en els versos de Jou la mateixa veritat que en les paraules de Mèlich? Quina magnífica comunió, la que lliga el filòsof i el físic a través de la paraula poètica, una paraula poètica que comparteixen amb nosaltres. Aquest «ser-hi» es manifesta en el senzill acte de planxar una camisa, i quan el fill se la posi percebrà que la mare és amb ell, com ho deu haver estat sempre, com cada alumne ha de percebre el seu aprenent de mestre al seu costat. I somiar el que amb el seu gest està fent realitat.
És un regal que us faig, amb el desig que inicieu el nou curs llegint als vostres claustres aquests dos textos tan impressionants i tan bells. Bon estiu.
