Gràcies, escoles d’estiu

Quan es va difondre la iniciativa d’enviar un missatge d’agraïment a un mestre que ens hagués deixat empremta, vaig pensar en la meva primera Escola d’Estiu, l’any 1970. Era la cinquena, que va tenir lloc en cinc locals diferents, d’una banda per l’augment d’assistents el 1968, i sobretot el 1969, i de l’altra pels problemes amb l’administració governativa que es podien derivar de la realització d’una activitat tolerada, però no autoritzada ni reconeguda.

Jo vaig assistir a l’Escola Joan Bardina, on s’impartien els cursos de Llar d’Infants i Parvulari (1r nivell), que van acollir les teresianes del carrer Ganduxer. Recordo l’interès i l’expectació amb què seguia les classes i participava en les activitats, on prenien forma les intuïcions fruit de la lectura dels clàssics pedagògics.

I recordo els migdies. Jo portava el dinar de casa, i els primers dies érem pocs els qui ho fèiem, però el nombre va anar augmentant. I va ser en aquest context on vaig conèixer “la meva mestra” d’aquell any. No en recordo el nom; com algunes altres persones, no portava distintiu per raons de seguretat. Sí que recordo les llargues converses que teníem. Parlàvem de música, de llibres… i ella sempre em suggeria algun títol, que jo comprava, i escoltava o llegia, quasi immediatament. Encara conservo el Canto a mi
América de Gabriel Salinas, el Walden Dos de Skinner, l’Un món feliç de Huxley, el 1984 d’Orwell… Dissabte vam fer una sortida amb la Pilar Benejam –tot un luxe–, i vam seure juntes a l’autocar. Durant el trajecte vam parlar de convivència; jo vivia amb els meus pares i la meva germana –tenia setze anys–, i ella amb amigues. Aquell estiu vaig aprendre molt sobre sociopsicopedagogia, didàctica… i vida. Vaig créixer com a mestra i com a persona. Després van venir més Escoles d’Estiu, fins a l’any 82, que vaig canviar de lloc de treball i començava les vacances el 25 de juliol.

He estat alumna de l’Escola d’Estiu, professora des del 77 –l’any anterior m’havia “estrenat” a l’Escuela de Verano de Madrid–, i organitzadora del 87 al 89. Tinc molts records valuosos d’aquests anys: de professors que em van ensenyar a mirar, a analitzar, a comprendre, que em van encomanar la seva passió per una matèria o per una manera de compartir els coneixements amb els infants; d’alumnes que van enriquir la meva pràctica; d’activitats que van eixamplar els meus límits. Qui pot oblidar Lluís Llach cantant Campanades a mort al pati de la Facultat de Geografia i Història de la UB, amb els treballadors de Motor Ibérica asseguts al marge lateral, encara amb les pancartes amb què es manifestaven una estona abans? I el documental sobre les investigacions del tribunal Russell?, les parades amb informació diversa?, les actuacions de cantants, titellaires…?, les exposicions?, els homenatges?

I les discussions per a l’elaboració dels documents “Per una nova escola” (1975) i “Per una nova escola pública catalana” (1985). En parlàvem fins i tot fora de les reunions dels grups: escola pública única?,
l’única finançada amb fons públics?

Es diu que els primers mestres són els que més es recorden. No ho puc afirmar, però torno a la meva mestra de 1970. La vaig veure per televisió quan es va investigar el cas de l’hotel del Palau de la Música, i després en altres reivindicacions de Ciutat Vella. Només en una va parlar, responent a un parell de preguntes; continua sense portar distintiu, encara que per motius diferents. La vaig reconèixer de seguida, en el sentit ampli del terme, i la sensació que vaig tenir va ser d’orgull. És el sentiment que et queda dels mestres que ho han estat de veritat.

En aquesta 50a Escola d’Estiu he experimentat el mateix que fa quaranta-cinc anys: el goig d’aprendre i de poder-ho compartir, l’ampliació de perspectiva. Per això el meu agraïment a les Escoles d’Estiu, per tot el que m’han aportat i em continuaran aportant.