A partir d’uns interrogants inicials per reflexionar sobre on som cap on creiem que va l’educació, ens plantegem on volem arribar i com voldríem tirar endavant noves propostes. En aquest procés, resultarà essencial la motivació tant de mestres com d’infants i el suport que han de rebre de tota la comunitat educativa. Alhora, cal deixar palesa la retroalimentació entre la reflexió necessària i els canvis a aplicar, en un procés de millora contínua.
Cap on volem que vagi l’educació?
Cap on volem que vagi l’escola? Com creiem que ha de ser l’educació? Què volem que hagin après els infants quan deixin l’escola? Aquestes i altres preguntes ens les hauríem de fer abans de proposar qualsevol canvi en l’àmbit de l’educació, decidint què volem aconseguir aplicant-lo. Sense formular uns objectius d’on volem arribar, difícilment ho aconseguirem i, a més a més, serà molt difícil compartir-los. Ens calen, doncs, unes fites clares i accessibles, consensuades per tothom i prou permeables per tal que puguin anar incorporant totes les millores que el trajecte aporti.
Com construir el puzle?
Les activitats que es fan en una escola responen a una filosofia, a una idea que les inspira i comparteix tot l’equip. Però sempre hi ha el risc d’incorporar eines o activitats sense tenir consciència de la idea que les motiva. Podria passar que simplement anéssim introduint algunes tècniques o metodologies puntualment, sense estar realment imbricades en la idea global que assumeix determinada escola.
Les peces d’un puzle, una vegada encaixades, han de reflectir finalment una imatge. Aquest és l’objectiu que es persegueix quan es van unint. Formen part del model que volem construir i, per més desordenades que semblin al començament, a poc a poc van encaixant. Cada una d’aquestes peces no té sentit si no és en relació amb el conjunt final del qual formen part, que realment és l’objectiu per al qual van sorgir, per facilitar-ne la reproducció gradual en diversos escenaris. En resum, les peces del puzle educatiu emanen del model final escollit, que es pot descompondre en diferents eines, procediments, activitats i altres elements a incorporar de manera continuada i participativa, com hem esmentat abans, en el procés encaminat a disposar del model educatiu que volem per a la nostra escola.
Contràriament, si anem posant pedaços a la tasca docent, difícilment aconseguirem fer un treball que s’adapti a aquesta societat que ha evolucionat tan ràpidament. Els nostres objectius han d’estar connectats amb la comunitat i, per tant, han d’ésser diferents d’alguns que ens han guiat fins ara. Probablement hem de fer un replantejament i elaborar uns objectius que s’adaptin a tot aquest canvi, i entendre que aquest ha de ser continuat i ha d’avançar en paral·lel al de la societat de la qual formem part.
Tornem, doncs, a les preguntes que ens fèiem al principi d’aquest article. Quins objectius, quin model volem aconseguir? On ens volem acostar amb determinats exercicis que es fan amb els infants?
Aquestes preguntes i altres de similars son les que ens hauríem de formular constantment per anar fent camí endavant, proposant i fent uns canvis que hem anat elaborant amb la vista posada en els objectius que volem aconseguir. I les preguntes són les que ens van assenyalant el camí a fer, ja que donen pas a unes altres que no ens hauríem pogut formular sense les precedents.
Tot i això, de vegades sorgeix el rebuig inconscient a establir objectius de temor de no aconseguir-los. I aquesta és una prevenció que no hauria de frenar cap projecte, perquè el que té més valor no és arribar als objectius desitjats, que potser s’aniran adaptant contínuament a la realitat i a les descobertes que aporti el treball. El més profitós és el camí que podem fer en la direcció establerta i el compromís de seguir-lo sense defallir quan sorgeixin les dificultats. Els objectius uniran tots els que integren una escola, que se sentiran involucrats a aconseguir-los a través de tot el que s’hi desenvolupi, amb orgull de ser partícips de tots els avenços que s’assoleixin.
Així doncs, hem de decidir si volem avançar afegint pedaços al nostre model, repassant amb pinzellades algunes mancances que hem detectat, o si volem tenir una idea general del que perseguim i anar-la construint amb les peces que sabem que encaixen per aconseguir-ho.
Com són aquests canvis?
Està molt bé fer ambients, espais, caixes d’aprenentatge i tantes altres activitats, dos, tres o quatre dies a la setmana. Però si la resta del temps no treballem d’una manera que complementi tot això, estem realment fent canvis en l’educació? Hi ha el risc d’estar seguint una moda que demà pot ser substituïda per una altra? Estem afegint activitats que són com els pedaços que hem esmentat abans i estan desconnectades de la resta?
Potser hem de pensar en global, potser les nostres propostes han de ser àmplies, on tot estigui interrelacionat, en què les peces encaixin perfectament i formin la imatge que ens hem proposat compondre. Estem fent canvis per convicció o per no quedar-nos enrere? Estem ajuntant peces agafades eclècticament de diferents projectes d’escola que no encaixen entre si tot i que cada una pot ser excel·lent de manera independent? Sabem realment on volem anar amb aquests canvis?
Entenc que tots els processos de transformació i millora que protagonitzen les escoles són molt positius i fruit d’un gran esforç no sempre reconegut. Si més no, encara que no afectin totes les matèries involucrades, permeten reflexionar i aprendre per enfocar millor els canvis a aplicar.
Crec que sempre hauríem de tenir present que no tot el que s’anomena «escola tradicional» ha de ser substituït o criticat. Hauríem de saber quedar-nos amb tot allò que considerem que té valor, que ens serveix i que pot continuar representant una bona feina, actual i amb bons resultats. No es pot pensar que tot l’anterior ja no serveix. La nostra experiència, els nostres coneixements, tenen les arrels en aquesta escola tradicional a partir de la qual hem anat evolucionant, a la qual podem continuar sent fidels aplicant tot allò que ens ha permès aprendre. No podem substituir allò que encara té valor per pedaços i pinzellades que només cerquen una lluentor innecessària en el treball diari amb els infants.
Reflexions sobre el canvi
Com ja s’ha exposat, crec que, abans de canviar, els mestres hauríem de fer una gran reflexió sobre l’ensenyament, l’educació i l’escola. Retroalimentar-la amb la praxi diària a totes les escoles, i ser capaços de recollir-la perquè pugui ser compartida. Saber on volem anar, quin camí pretenem recórrer amb els infants, quina relació ha de tenir l’escola amb les famílies i la societat que l’envolta, són algunes de les qüestions a tenir sempre presents. Si abans de fer cap canvi no ens plantegem tot un seguit de reflexions sobre el que volem aconseguir, difícilment podrem garantir que l’aplicació de les noves propostes serà profitosa per a tot l’àmbit escolar.
Així doncs, tornant al punt de partida d’aquest text, crec que cada escola s’hauria de fer la pregunta «cap on volem anar?» o «com volem que sigui l’escola d’aquí cinc anys?». L’equip directiu de cada centre hauria de tenir present aquesta pregunta i la resposta, ja que sense objectius és difícil marcar un camí i molt més encara mesurar els avenços.
Hauríem de canviar la nostra mentalitat i potser substituir la paraula ensenyar per acompanyar. Hem d’aprendre a estar al costat dels infants, a convidar, motivar i facilitar que tota la comunitat educativa ajudi en aquest acompanyament. Però no només infants i mestres formen part d’aquest canvi. Hi hem d’involucrar tota la comunitat.
Hauríem de deixar enrere algunes metodologies antigues i pensar que actualment són moltíssimes les eines que tenen a l’abast els nens i les nenes, i que no tenen res a veure amb les de fa uns anys enrere. Com a exemple que veiem en algunes escoles, avui dia posar davant dels infants un full ple de multiplicacions i divisions no va en la direcció del que aquí proposo. Potser ens hauríem d’adonar que hi ha una sèrie de pràctiques que encara utilitzem actualment que poden estar desfasades.
Aquest camí que volem fer no té un únic objectiu, que podríem entendre com el final del camí, sinó que, al voltant, en té molts que ajuden a anar-lo fent, fins i tot incorporant-ne d’altres que anirem trobant. També cal dir que aquest procés no és finit. Sempre tindrem diferents objectius, a curt o llarg termini, que aniran sorgint de la nostra tasca, perquè l’educació està en constant moviment.
De la mateixa manera que el nostre entorn canvia constantment, l’educació també ho ha de fer per poder donar respostes als infants que tenim a les escoles. Hem de tenir sempre present que, encara que sembli obvi, els nens canvien.
I la motivació?
Per motivar i acompanyar els infants, els mestres també han d’estar motivats i sentir que tenen suport. Qui i com els ha de motivar? De qui senten que tenen suport? Noves preguntes que sorgeixen de tot el que s’ha tractat fins ara.
Una primera motivació ha de sortir d’ells, d’haver fet aquestes reflexions que hem comentat i de les ganes de canviar. També de la seva vocació, del seu afany de millorar, de sentir-se cada vegada més orgullosos de la seva tasca.
L’Administració vol resultats, gràfics, estadístiques que indiquin quins han estat els fruits de la feina feta a les escoles, la rendibilitat dels recursos aportats. Si mentre potenciem aquests canvis els nostres resultats trontollen, els mestres hem de tenir la seguretat que l’Administració ens donarà suport, ens dirà que tirem endavant, perquè la valoració no pot ésser fragmentada i sense referència a la totalitat del trajecte iniciat. Si, per contra, ens diuen que volen assegurar resultats, no aconseguirem avançar, perquè ningú no voldrà arriscar. Hi ha d’haver suport i ànim de millora contínua també des de l’Administració, en el marc d’un diàleg continuat en què es coneguin els objectius de cada escola i les tasques que es duen a terme.
Aquesta motivació que dona suport a la tasca dels mestres, amb el seguiment i correccions oportuns, ha de venir potenciada pels equips directius i pel Departament d’Ensenyament. S’ha d’incentivar els educadors a provar i desenvolupar altres maneres de fer. Cal treure el neguit dels resultats. S’han de poder fer canvis sense por. En definitiva, el mestre ha de sentir que no està sol, que totes les parts implicades comparteixen el mateix projecte, assumeixen un risc idèntic i empenyen en el mateix sentit. Els infants sempre aprendran, però ens cal que aquest aprenentatge sigui positiu per al seu desenvolupament i per a la futura vida com a adults.
Sovint els mestres no sentim que tenim el suport dels pares i les mares, ni del Departament d’Ensenyament, ni de vegades de qui desenvolupa la funció «d’inspecció» i els equips directius. Tota la comunitat educativa ha de fer aquest canvi, i acompanyar i donar suport als professionals. Es tracta, per tant, d’una motivació que prové de fora i que probablement ha d’estar incentivada. Però per motivar per a un determinat trajecte, abans s’ha de tenir clar cap on es va.
Finalment, i no hauria de ser estrany en la nostra professió, hem de pensar en la gratificació que produeix veure els fruits de la nostra educació en els infants. Sentir que formem part del seu progrés pot ésser la nostra major satisfacció.
Totes les organitzacions són sempre les seves persones, però en pocs espais és tan intensa aquesta consideració com a l’escola. S’hi ajunten els infants i els mestres, els pares que volen veure avançar els fills i confien en els educadors. I els mestres, més enllà de la feina diària, necessiten també criteris, suport en la tasca d’innovació, i molta motivació per transformar cada curs acadèmic en una experiència igual d’il·lusionant com ho va ser la primera vegada que van tenir contacte amb nens i nenes.
Gaudir d’equips de persones que comparteixen els interessos amb els de les organitzacions en què col·laboren és un objectiu que només aconseguirem fomentant la participació.
Conclusions
Res és més ric que la diversitat, però en moltes ocasions els mestres s’agrupen en escoles on troben el mateix sentiment que els anima, de manera que acaba havent-hi diferents escoles, cada una amb un model educatiu diferent.
La motivació dels mestres és essencial per al bon desenvolupament de l’aprenentatge dels infants. No podem donar per descomptat que tots els mestres estan motivats pel sol fet de ser-ho, i cal buscar estratègies per mantenir i augmentar aquesta motivació. Si el dia a dia ens resulta feixuc difícilment podrem anar més lluny, canviant, refent, reflexionant, replantejant-nos qüestions diferents per millorar l’educació dels infants. Perquè tots els infants tinguin les mateixes oportunitats, els hem de poder oferir les mateixes eines. Els infants i el seu aprenentatge són els que donen sentit al permanent canvi en l’educació.
Cal que ens sentim orgullosos de les nostres escoles, que animem i donem suport a la tasca dels mestres, que tots plegats formulem una crítica constructiva que ens ajudi a fer una escola millor per a aquests infants que seran els homes i les dones de demà, que per descomptat voldrem que també facin evolucionar l’educació del futur.
Tots els estaments de la societat han de compartir el desig de perseguir una bona educació per a tothom, de donar suport a tots els canvis necessaris i de valorar amb objectivitat totes les parts implicades. Sovint ens costa pensar que l’educació és un afer d’interès per a la societat dins la qual ens trobem, i per tant és cosa de tots que vagi endavant.
Pensar en tot això pot ajudar a portar a terme uns canvis dins l’educació, fruit de la reflexió de tots, en què tots reflexionem per arribar a saber allò que volem aconseguir. Per això, cal que totes les parts treballin conjuntament per assolir uns mateixos objectius, de manera enriquidora, i si tots estem motivats, la tasca serà dinàmica i engrescadora i mai no se’ns farà feixuga ni pesada.
Potser el canvi és alguna cosa semblant a la manera com aquest escrit s’ha anat desenrotllant a partir d’unes preguntes que, en abordar-les, n’han generat d’altres. Potser aquest és el canvi del canvi, en el qual mai no s’acaben les preguntes, que es van ramificant com si formessin part d’un arbre que es va engrandint, incorporant la diversitat, tolerant les contradiccions, que cada vegada enforteix més el tronc i les arrels, que potencia unes branques més que unes altres i que busca els millors rajos de sol per continuar creixent.
Maria Pilar Calvo, mestra d’educació infantil i primària,
directora del centre, mestra a l’Aula d’acollida, de l’Escola
Margarida Xirgu de Badalona.
