Publiquem un extracte del capítol dedicat al segon any de vida del llibre Educar l’infant a l’escola bressol de la gran pedagoga anglesa Elinor Goldschmied. Va ser publicat ja fa quaranta anys, però gran part de les seves acurades observacions segueixen vigents, alhora que han estat punt de partida fonamental per a les nostres escoles bressol.
Un nadó explora i descobreix tots els objectes que troba prop seu. Aixeca els més petits i els deixa caure, agafa i manipula els més grans, en busca d’altres que fa rodolar fins que no els veu. Sap indicar amb el dit, acompanyant l’acte amb alguns sons, senyal d’urgència, aquell que vol tenir. Cap al final del primer any, però sovint fins i tot abans, es mou, gateja i arrisca, finalment, algun pas insegur. A mesura que el seu món esdevé més gran i n’adquireix el coneixement, conquereix el seu entorn. A les coses que abans només podia veure –la porta oberta, el mirall a l’altre costat de la cambra, la planta dins un test a la finestra– ara hi pot arribar, si vol. Té necessitat del suport de la persona adulta que coneix, del seu encoratjament, perquè cada exploració conté alguna incògnita de la qual tem l’amenaça, encara que sigui mínima. En aquesta edat, la tasca més important de l’adult és procurar que l’infant pugui satisfer sense perill el seu afany d’experimentar sempre noves habilitats, tenint en compte el fet que a l’escola bressol té l’oportunitat de fer-ho en companyia d’altres infants en la mateixa situació.
Primeres exploracions
En el segon any de vida, a mesura que creix, l’infant aprèn maneres de controlar els propis moviments, més complexos, molt més sofisticats en la coordinació, fins al punt que pot córrer amb seguretat recolzant bé tot el peu. Comença aquesta fase aprenent a alçar-se des de la posició d’ajupit, a pujar, enfilant-s’hi, a una cadira i a baixar-ne, a pujar les escales esglaó per esglaó. Per exercitar-se en aquestes maniobres, al seu espai base, li fan falta suports segurs: barres rígides i ben fixades, mobles sòlids als quals es pugui agafar per aixecar-se i, després, mentre està agafat, fer els primers passos. I també el pot ajudar disposar de caixes de fusta d’un pam i mig d’altura, que pugui empènyer, ficar-s’hi a dins, enfilar-s’hi i saltar-ne, fins i tot. Com a fase preparatòria, si gateja, com més gategi millor, perquè així, mitjançant diverses activitats físiques, desenvolupa els seus músculs i la seva capacitat de coordinació. Quan se senti preparat, es posarà dret tot sol, sense ajuda. L’adult l’ha de deixar fer i mentrestant ha d’estar a punt de manifestar la seva aprovació i felicitar-lo sempre amb paraules d’encoratjament, de les quals l’infant té molta necessitat perquè en aquesta fase pateix moltes frustracions.
Sobre la seguretat, el coratge i el gaudi
El gaudi, el plaer que els infants obtenen de repetir un acte reeixit, del fet d’exercitar-se, és evident. Cal, doncs, que l’educadora disposi de material suficient perquè cada infant d’un grup pugui acomplir l’activitat preferida sense que, massa sovint, hagi d’esperar o de demanar a algú altre de renunciar-hi. En aquesta edat els infants aprenen a renunciar només gradualment i gairebé sempre és necessària la intervenció de l’adult que els expliqui el motiu de la limitació imposada. (La disponibilitat de compartir les coses amb els altres ens ve només de la seguretat de posseir alguna cosa exclusivament nostra.) Els infants que estan absorts a desenvolupar les pròpies habilitats, tot i que estiguin disposats a ser amics dels altres, a mostrar interès, a intercanviar comentaris, fins i tot agressius, etc., es concentren sobretot en allò que estan fent i defensen allò que exigeix la seva concentració.
Triar i comparar
Els petits mostren sempre un gran interès a omplir i buidar, carregar i descarregar recipients de tota mena: cistells, saquets, capses amb tapa –fins i tot de llauna, cilíndriques, que a mes a més poden fer rodolar–, galledes de plàstic i bols. Remarco, pel que fa a aquest punt, la necessitat de tenir un bon assortiment de cubs de fusta –no de plàstic, que rellisquen– i d’altres peces, totes de fusta, però de formes i grandàries diferents, per fer construccions; i també una col·lecció de pilotes –de goma, de llana, de tennis, etc.–, de taps de suro, de pinyes, d’anelles de cortina de fusta, de tapes de metall i també algun cotxet –de metall, que pesi bastant– per poder fer córrer al llarg d’un pla inclinat, com una post de fusta. En aquesta edat pot ser útil un aparell amb un agafador regulable en altura, que l’infant pugui empènyer davant seu quan comença a caminar. El gronxador penjat no és una bona inversió i el «parc» amb protecció de malla no és de cap manera aconsellable, perquè, a l’infant, li fa veure el món a través d’una xarxa.
Pujar i baixar
Una construcció baixa amb tres esglaons per banda –pot haver-hi també un mirall irrompible– és òptima per aprendre a pujar i baixar escales. De seguida que l’infant ha après a moure’s gatejant, pot començar a baixar escales, anant de quatre grapes però endarrere, com a mesura de seguretat essencial (quan trobi una escala sabrà ja com pujar-la i baixar-la sense perill). L’escola bressol ofereix un ambient òptim per a l’adquisició d’aquesta habilitat.
Les joguines preferides
Un tobogan petit, per fer servir a l’interior, i un gronxador de balança muntat sobre una estructura sòlida i de tal manera que un infant que hi passi pel davant no pugui rebre cap cop, són aparells òptims 
per a aquesta edat. L’adult, naturalment, ha de vigilar sempre d’estar contínuament pendent del que fan els infants, però el gronxador de balança, si està ben dissenyat, no ha de crear cap problema. El gran favorit, però, és el cavall de balancí, prou baix perquè un infant pugui muntar-hi al damunt tot sol. Un cotxe de pedals i un tricicle poden ser molt útils, però com que els infants l’hauran de fer servir per torns, l’educadora haurà d’estar sempre preparada a intervenir i a resoldre els conflictes quan en sorgeixin. Aquests conflictes, tanmateix, donaran l’ocasió per mostrar que és possible resoldre’ls sense l’ús de la força!
Als infants, els agraden les joguines que s’arrosseguen. Se’n pot fer una, sense cap despesa, aprofitant una caixa cilíndrica llarga, de llauna, de manera que, amb una corda en cada extrem, en estirar-la la caixa rodoli com un corró i tot el que s’hi posa a dins faci soroll.
La utilització de l’espai
Quan es tracta d’infants d’un o dos anys, és necessari destinar una zona més gran de l’espai disponible a les activitats motores, que requereixen desplaçaments. Si se situen les altres activitats –la caseta i les nines, els llibres i les imatges, les tauletes i la sorra– en diferents llocs de la sala, els infants es dividiran en petits subgrups segons els jocs escollits i s’eviten les acumulacions. L’educadora pot estar-ne pendent sense fer-se notar gaire i fer que els infants col·laborin a endreçar les coses, després d’haver-los-ho explicat degudament, i aquesta activitat pot resultar fins i tot tan divertida com qualsevol altra.
El paper dels adults
L’educadora ha de buscar d’asseure’s de tant en tant perquè els infants puguin venir al seu costat. Algun d’ells ho farà per mostrar-li alguna obra seva, o per atreure tota la seva atenció. Aquesta capacitat de mostrar-se disponible, de tenir una mica de temps per a cada u, és tan important com qualsevol altra activitat. Si a la sala hi ha dues persones adultes, una es pot asseure a terra. De totes maneres, l’adult ha de ser capaç d’intervenir immediatament per impedir, si és possible, tota temptativa d’estirar-se els cabells, mossegar-se o empènyer-se.
Frustracions i eleccions
Els infants que es mouen gatejant amb seguretat, i intenten de caminar, quan no dormen volen estar en moviment. És potser això el que fa que sigui tan cansat el treball de qui se n’ocupa en aquesta fase. Justament mentre gaudeixen del repte excitant de poder separar-se de l’adult, necessiten que aquest els doni constantment seguretat, necessiten el seu suport. La persona adulta representa per a ells un punt ferm i ha de ser ben conscient d’aquest paper, perquè ha de crear en els infants aquella confiança que els és necessària per explorar i experimentar, per satisfer els impulsos interns cap al desenvolupament. D’altra banda, qualsevol persona, no solament els infants, per intentar l’aventura necessita saber amb què, amb quins punts ferms, pot comptar. Les maneres que nosaltres, com a adults, utilitzem per ensenyar a un infant com afrontar les seves primeres frustracions i els problemes creats pels seus jocs són importants per orientar-lo, almenys psicològicament, en situacions semblants quan se li presentin més endavant. Per exemple, si la caixa, plena de cubs de fusta, resulta massa pesada, li crea un problema: no la pot empènyer; vet aquí la frustració! Llavors l’infant pot:
- Renunciar a l’empresa;
- Demanar ajuda a un adult;
- Demanar ajuda a un altre infant;
- Treure alguns cubs de la capsa.
Intervenir o interferir
Observant-lo enfront d’aquest quàdruple dilema, la persona adulta ha de decidir ràpidament quina experiència serà més útil a l’infant en aquell moment, i ha d’actuar ben conscient de les alternatives. Ha de saber explicar per què ha triat justament aquella que proposarà a l’infant. (Tots coneixem persones que, aclaparades per una frustració, es retiren i renuncien a perseguir l’objectiu; després es lamenten de la seva manca de satisfacció i envegen els que tenen èxit.) Quan l’educadora, davant d’un infant, observa que tendeix sempre a renunciar, ha de considerar les diverses alternatives que pot oferir-li perquè pugui resoldre el problema, per reduir-li el sentiment de frustració, que l’està dominant, i ajudar-lo a vèncer. En el cas proposat més amunt, la caixa massa pesada, per exemple, pot proposar-li ella mateixa que tregui algun cub, però deixant que ell determini el punt en què s’ha reduït prou el pes perquè pugui empènyer la caixa en la direcció que vol. Exigeix sensibilitat per part de l’educadora: si ho fa tot ella, priva l’infant de la satisfacció d’haver-hi participat, el priva de la seva part de victòria enginyosa.
Menjar tot sol
Una cosa important que l’infant aprendrà a fer, el segon any de vida, és menjar sol. Hem de recordar sempre que, com en totes les coses que es refereixen al cos, no podem obligar un infant a menjar o dormir, com tampoc no podem obligar-lo a controlar les seves funcions corporals. Només donant i buscant col·laboració, mostrant-li comprensió i afecte, la persona adulta pot encoratjar-lo a adoptar certs hàbits i certs comportaments generalment considerats desitjables perquè l’educació i el costum ens n’han convençut. Si un infant comença a anar a l’escola bressol al segon any de vida, és molt important que el personal estigui ben informat dels progressos que ha fet, fins a aquell moment, i de com s’han afrontat els seus eventuals problemes. El personal ha de saber si li han impedit de menjar amb les mans (o si no l’hi han encoratjat). Potser serà difícil que els pares acceptin el fet que, a l’escola bressol, li permetran fer-ho, encara que se’ls expliqui que, d’aquesta manera, dependrà menys dels adults per satisfer la seva fam. De la manera com un infant manifesta, en l’acte de menjar, la seva creixent autonomia, es comprenen moltes de les seves experiències anteriors. Si a casa, durant els àpats, ha estat objecte de pressions i víctima d’ansietats, el personal ha de començar per fer que se senti bé quan s’habitua a fer els àpats amb altres infants. Cal tenir en compte que, a l’escola bressol, se li demanen adaptacions notables, que els canvis lligats a la seva iniciació repercutiran molt probablement en el seu comportament general, però sobretot a taula i al llit, les dues experiències fonamentals en aquest període.
L’infant coneix les seves possiblilitats
D’altra banda, sabem que, també en els adults, certes situacions de tensió ens treuen les ganes de menjar. Els infants, en situacions anàlogues, no poden donar-nos explicacions i simplement refusen el plat. Considerar aquest gest com un caprici injustificat significa mostrar poca sensibilitat i poca imaginació. Però, mirem-nos-ho des de l’altre cantó: hem d’interpretar el refús de l’infant com una temptativa de comunicar-nos alguna cosa, de comportar-se amb nosaltres dolçament. Per tant, hem d’evitar de reaccionar com si el seu gest fos provocatiu. Per actuar correctament i controlar les nostres reaccions envers un infant, hem de tenir present que el refús, per part de qualsevol persona, d’un plat que li hem ofert, ens toca un punt molt sensible. Davant d’un refús d’aquesta mena tendim a reaccionar fins i tot bruscament, sense pensar en l’estat d’ànim de qui sotmetem al deure de menjar.
L’infant coneix les seves necessitats
Normalment, a l’edat d’un any, l’infant sap beure d’una tassa, si se l’ajuda una mica; sap tenir una cullera a la mà, però no la sap utilitzar eficaçment; pot mastegar, i li agrada fer-ho. La persona adulta ha de recordar d’oferir-li de beure –sempre a glopets– perquè és fàcil que tingui set, però no sap demanar aigua. Si no vol beure, refusarà la tassa. En aquesta funció del cos, igual que en les altres, s’ha d’evitar qualsevol forma de coacció: els infants no han de sentir mai por ni patir amenaces. Si, al començament, es nota alguna dificultat en el menjar, convé recordar que la gana, en un infant sa, és un estímul poderós. No s’obstinarà, doncs, gaire temps en el seu refús si se li ofereix a taula una atmosfera agradable i relaxada. Durant el període d’adaptació és essencial que el personal es mantingui serè, confiat, evitant qualsevol ansietat que l’infant captaria tot seguit.
El son
La qüestió del repòs, per a un infant en el segon any de vida, s’ha de tractar amb una certa atenció i sobretot, si s’hi afegeix l’entrada a l’escola bressol, és necessari tenir paciència durant el temps de l’adaptació. També en aquest tema el personal s’ha d’informar sobre els seus hàbits anteriors. En efecte, l’infant haurà d’acceptar un llitet diferent d’aquell que ja coneix, i no només això, sinó amb un cobrellit i un coixí amb una olor diferent. Se’l pot ajudar portant-se de casa el coixí, però allò que compta sobretot és fer de manera que tingui confiança en els adults de l’escola bressol. Per poder dormir, s’ha de sentir suficientment segur del seu ambient; mai no som tan vulnerables com durant el son.
Respectar els ritmes de l’infant
Pel que fa a la durada del repòs, els infants d’aquesta edat volen dormir, sobretot si han estat a l’escola bressol des de primera hora del matí. Però no tots els infants necessiten la mateixa estona de dormir. A aquells que es desvetllen abans se’ls ha de permetre aixecar-se i entretenir-se, tranquil·lament, sense molestar els altres.
El son a l’escola bressol i a casa
Passa de vegades que els pares es lamenten perquè a l’escola bressol els infants dormen massa i al vespre no volen anar-se’n al llit. És una qüestió que educadores i pares han d’afrontar plegats. S’han de posar d’acord sobre aquest punt. Si a casa un infant no aconsegueix dormir fins a molt tard, cal discutir el problema per trobar-hi una solució. De vegades els pares mateixos poden ajudar-hi, mirant de trobar una mica de temps per dedicar al fill, quan torna de l’escola bressol, per tranquil·litzar-lo, permetent-li de restablir bons lligams amb casa seva, la casa a la qual ell pertany en realitat. Pot ser que no resulti fàcil de dedicar-li aquesta estona, quan tot just acaben de tornar de la feina i tal vegada els esperen altres fills que també volen una mica de temps i d’atenció. Això no obstant, és un suggeriment que val la pena de fer a aquests pares.
Llitera o matalasset
Una proposta pràctica que fem per facilitar l’organització de l’estona de repòs és la següent: més que recórrer a les lliteres, que exigeixen un cert treball físic (treure-les i després desar-les), és poden fer servir amb més avantatges peces d’escuma, d’un cert gruix i d’una consistència semblant a la dels coixins més aviat forts, i recobertes de folres que es puguin rentar. Aquests matalassets poden servir també perquè els infants s’hi asseguin sobre el paviment, per als seus jocs. A més, com en el cas de les lliteres, serà necessari prendre precaucions perquè no es mullin.
Control de les «funcions fisiològiques»
En el segon any de vida es demana sempre a l’infant un control de les funcions fisiològiques. Com que les capacitats de cada infant, i les actituds dels pares, varien notablement entre ells, és important que hi hagi identitat de punts de vista, també en aquest aspecte, entre personal i pares. Cal evitar, òbviament, contradiccions sobre el comportament exigit a l’infant; ha de ser el mateix a casa i a l’escola bressol. D’altra banda, és inútil la col·laboració entre personal i pares si manca la de l’infant. Està demostrat, actualment, que un infant no aconsegueix establir el control d’aquestes funcions fins que el seu desenvolupament neuromuscular li ho permet i quan, a més a mes, decideix de respondre positivament al desig que els adults li expressen: que demani l’orinal al moment adequat. Sabem que és possible, mitjançant un procés de condicionament, ensinistrar un infant –fins i tot més petit dels que estem examinant ara– a fer servir l’orinal, però els resultats no són fiables i continuo mantenint que no s’ha de sotmetre l’infant a esforços per als quals no està preparat de cap manera.
Els primers dies l’infant manifesta mitjançant un cert estat d’inquietud la seva necessitat d’usar l’orinal (una indicació més precisa pot arribar quan probablement ja és massa tard). En tot cas, pot col·laborar a netejar el terra de les restes del seu pipí, i ho farà alegrement si se li demana l’ajuda. És important que es consideri l’incident com un fet sense importància, perquè els retrets no farien altra cosa que augmentar la seva ansietat i retardar, per tant, el moment en què aconseguirà tenir el control. També en aquests comportaments cal aconseguir l’acord de tot el personal perquè s’eviti la contradicció entre les actituds de persones diverses.
Jocs que embruten
És útil, ara, considerar per què aquests últims temps s’ha permès als infants, en el segon any de vida, divertir-se amb jocs «que embruten»; això segons els adults, però jocs bellíssims des del punt de vista dels infants! Els materials típics per a aquesta mena de jocs són aigua, sorra mullada, pintures, argila… I cal afegir-hi la terra al jardí, amb què jugaran els infants per molt que alguns adults no n’estiguin gaire convençuts.
A més d’aquests materials, és important recordar aquí que també als àpats l’infant, mentre menja amb les mans abans d’aconseguir fer-ho amb la cullera, té l’oportunitat de manipular materials tous i modelables, com els esmentats abans. No proposem, certament, de permetre als infants que juguin amb els aliments: el menjar és una tasca seriosa, tant per a ells com per a nosaltres. Els materials suggerits com a modelables són tots del tipus «fonamental», és a dir, són materials que trobarem sempre durant tota la vida. Ofereixen la possibilitat d’experiències diversificades i plantegen problemes diferents respecte als posats per les activitats practicades amb objectes de fusta, metall, roba, pedra o plàstic.
La negativa a embrutar-se
Tots coneixem infants que es neguen a jugar amb la sorra molla, o tocar fang i pintures, perquè tenen por d’«embrutar-se». Aquest temor, i la renúncia que això comporta, és una barrera, tanca la seva activitat dintre d’uns límits més estrets, i paguen un preu massa elevat només pel resultat d’aparèixer sempre nets. Hi ha adults que semblen esclaus d’aquestes limitacions. Tanmateix, quan un infant es retira, o dubta, davant l’ocasió de fer servir la pintura amb els dits, per exemple, cal respectar-li l’elecció. S’ha d’evitar d’insistir-hi. Però cal obtenir el consentiment dels pares per aconseguir la participació dels seus fills en aquestes experiències. I, quant a la roba dels menuts, als quals s’han de canviar sovint els bolquers, ha de ser simple, pràctica, i no solament per a la seva comoditat sinó també per reduir al mínim les estones necessàries per desvestir-los i tornar-los a vestir.
Tenir cura de l’organització
Segons els adults disponibles, s’ha de decidir el grup que hi pot participar, en torns successius. Abans s’han d’haver preparat els materials i haver-ho organitzat tot molt bé. Acomplert el seu paper inicial d’organitzadora, la figura adulta s’ha de convertir sobretot en facilitadora i, en alguns moments, també en ensenyant per explicar com s’ha de tractar el material i què se n’ha de fer, però sense substituir mai amb la seva idea la de l’infant.
Els jocs i les paraules
A més d’adquirir el control de les funcions corporals (i simultàniament la utilització de materials modelables), les activitats d’aquesta edat comprenen l’inici dels jocs de fantasia en racons coberts com la caseta de les nines, o mitjançant simples formes de disfressa. Els agrada mirar imatges i fullejar llibres, dibuixar sobre paper amb llapis de colors, fer altres activitats a la tauleta, compondre un puzle o un encaix o fer construccions molt simples. Sovint prefereixen restar drets o asseure’s a terra sobre la catifa més que estar asseguts en una cadira. Durant aquestes activitats la funció de l’educadora és la d’organitzadora: s’ha d’assegurar que els infants estan ben acomodats i, en tant que sigui possible, protegits de les incursions i dels destorbs d’altres que, al contrari, es volen moure.
Una adquisició ulterior del segon any consisteix en els ràpids progressos en l’ús de les paraules. Un ús que, a partir dels primers sons, progressa d’una manera ininterrompuda si les circumstàncies són favorables. Comencem a conèixer, gràcies a moltes observacions i recerques, els complexos processos mentals que tenen lloc en l’infant. La tasca de l’adult en la interpretació i comprensió de les primeres formes de comunicació intentades pels infants, amb la veu, els gestos i les expressions de la cara, requereix imaginació i paciència. La situació de l’infant en aquesta fase s’assembla a la nostra quan ens trobem en un país la llengua del qual no coneixem gaire: intentem de fer-nos comprendre amb les poques paraules de què disposem, però si obtenim una resposta, tan llarga com incomprensible, hem de recórrer a gestos per expressar-nos i esperar que l’interlocutor sàpiga fer el mateix. Si anem a Itàlia, per exemple, hem de recordar sempre que «burro» significa «mantega»! Parlant amb un infant d’un any o dos sovint ens adonem que no hem entès què vol; però també ell sent frustració per la seva incapacitat de fer-se entendre. Sabent que s’enfronta amb totes aquestes enormes dificultats, el nostre respecte pels seus esforços hauria de ser encara més gran.
Elinor Goldschmeid, pedagoga.
Extret de Goldschmied, E.: Educar l’infant
a l’escola bressol, Barcelona: amrs, 2017
(col. Temes d’Infància).
