Del llenguatge logo que feia moure una tortuga s’ha passat als beebots, petits robots amb què els infants s’introdueixen en la programació i en moltes coses més.
Ja fa molts anys –més de trenta– que a l’escola on treballava es va introduir el llenguatge logo com a eina per canviar la manera d’ensenyar i aprendre.
En aquella època els ordinadors no eren omnipresents com avui dia.
El logo, els llibres de Seymour Papert, juntament amb el llibre referent a l’experimentació de Rheta De Vries i Constance Kamii, els recordo com uns descobriments que em van sacsejar i força. Em van mostrar una manera propera i estimulant per a mi d’entendre l’educació (la importància de les preguntes que es fan els nens i les nenes, de l’experimentació, de l’error, del raonament, de compartir sabers…). Podria dir que tot allò que he anat aprenent posteriorment s’hi ha integrat fàcilment.
Jo treballava a parvulari i no introduíem el llenguatge logo fins que va arribar la tortuga i la vam podem utilitzar amb el grup dels grans. Era mitja esfera transparent amb tot d’engranatges i cables a dins. Es movia per terra segons les ordres que li donàvem amb l’ordinador: avança, recula, gira…
Amb ella sí que recordo que experimentàvem, la fèiem circular pels carrers d’una ciutat de paper que prèviament havíem dibuixat. Jugàvem també a fer-los moure ells mateixos com si fossin robots (avança, recula, gira…) sobre quadrícules. Un company havia de dirigir l’altre fins a arribar a un punt determinat o reptes similars. També en aquella època va sorgir algun joc de taula d’aquest tipus.
Han passat molts anys i el logo es va oblidar, però la manera de fer perdurava. Per altra banda, els ordinadors van entrar a la majoria de cases.
Fa uns tres anys, una companya de l’escola parlava de robòtica, proposava demanar els beebots en préstec al Centre de Recursos. Així vaig conèixer els beebots, que són els nets de la tortuga.
Em va fer realment il·lusió el retrobament inesperat i vaig començar a recordar tot el que havíem fet amb la tortuga. Ara és ben diferent: els infants viuen envoltats de tecnologia, tenen ordinadors, tauletes i telèfons mòbils en el seu entorn.
De fet el beebot tampoc no és que sàpiga fer grans coses. Només segueix les ordres que li donem: endavant, endarrere, gira a la dreta o a l’esquerra. Sempre ho fa amb les mateixes unitats, sempre gira 90 i sempre avança uns 15 cm.
Vaig sentir curiositat per veure com reaccionarien els infants actuals i vaig portar els beebots a la classe. Vaig continuar amb la idea de no dir res i que ells mateixos descobrissin com anar-los guiant amb preguntes o a través de la imitació d’altres companys.
–Què són?
–Es diuen beebots.
–Són robots?
–Sí, són robots amb forma d’abelles i per això es diuen beebots. Bee en anglès vol dir abella.
–Podem jugar-hi?
–Sí, vigileu i tracteu-los bé que no s’espatllin.
I a partir d’aquí els vaig deixar a terra.
Alguns infants de seguida els giraven i miraven què tenien a sota tot buscant un botó per engegar-los.
Altres, més impacients, exclamaven: «El meu no va!», «No em fa cas!».
Algú descobreix el botó per engegar-los i els altres l’imiten.
Primer proven i juguen sense reflexionar gaire. Premen i premen botons perquè el robot es bellugui.
Molts tenen més problemes amb els girs. No acaben de veure que la fletxa de gir vol dir això i no implica cap desplaçament. Alguns beebots acaben marejats de tant fer voltes.
Com que el beebot va acumulant les ordres no acaben d’entendre el que fa. El beebot es mou, però fa el que vol. «Per què va cap allà? Jo li he dit que giri.»
Aquí sí que els explico que el beebot recorda totes les ordres i les hem d’anar esborrant. Ells mateixos descobreixen com i quan cal fer-ho.
Tornen a provar-ho i a poc a poc ho van practicant. Alguns infants identifiquen senyals que reconeixen d’altres llocs: la pausa, la creu.
Cada nen reflecteix una mica la seva manera de ser també en aquesta activitat: el que prem sense pensar, el que reflexiona, el que s’empipa, el que és més constant…
–Què li passa? No em fa cas! Està espatllat. Se li ha acabat la bateria!
De vegades veig que fan els moviments amb el propi cos per saber, per exemple, cap on cal dir-li que giri.
Vaig pensar que una vegada haguessin jugat lliurement podria anar-los plantejant diversos problemes més concrets.
Els faig preveure quantes vegades hauran de prémer la fletxa d’avançar per arribar a un lloc determinat.
Calculen les distàncies posant les mans, fent aproximacions.
Fan com si caminessin amb les mans. En cap moment surt la idea de mesurar o de cinta mètrica, només parlen de mans. Els introdueixo el mot «pam» i els ensenyo com posar la mà ben estesa. Vaig plantejant preguntes perquè vegin que caldria una mesura més universal però no ho aconsegueixo. Seguim amb les mans, doncs.
Intentem mirar quant camina un beebot cada vegada. El meu pam no, el de la Carla sí. S’adonen que coincideix també amb la llargada d’un robot.
L’endemà reprenem el problema. Quantes vegades haurem de prémer la fletxa d’avançar per arribar? Diuen números aproximats. Recordem que el beebot caminava una distància d’un beebot i ho mesurem així. Ara sí que tots preveuen el mateix nombre! Resseguim beebots en paper per poder comptar amb més facilitat.
El Joel diu que no cal que fem tants beebots de paper, que només amb dos ja es pot comptar i ens ensenya com en posa un i a continuació l’altre, després treu el primer i continua.
Una vegada ja hem establert el tema de la mesura, construïm laberints i camins delimitats amb fustetes i intentem fer-ne sortir el beebot. Qui ho pot fer donant totes les ordres d’una sola vegada? És difícil! Però els errors els ajuden a adonar-se de per què s’han equivocat: generalment no tenen en compte que girar no implica desplaçament, potser hi ha hagut errors de distàncies, no han esborrat…
El problema és que en lloc de corregir a partir de l’error, tenen tendència a aixecar el beebot i tornar a començar.
El que passa amb els beebots és el mateix que passa altres vegades, que un grupet d’infants els acaparen. Per això, i com que no en podíem disposar gaires dies, vaig anar fent que per grups petits tothom hi pogués jugar.
Ara cada curs els demanem i finalment hem decidit demanar-ne alguns als Reis Mags perquè així sí que podrem provar tots, en diferents ocasions, amb calma i oferint reptes nous.
Els beebots els agraden i proporcionen un tipus d’aprenentatge diferent, un nou llenguatge. Crec que si s’utilitzen amb reflexió i continuïtat a l’escola es pot anar cada vegada més enllà en llenguatges de programació.
Els nens i les nenes opinen:
–Què deuen tenir els beebots a dins per fer això? –Ivan.
–Doncs no ho sé. Tu què creus?
Acabàvem de fer un projecte on desmuntàvem tota mena de màquines.
–Jo crec que cables… –Ivan–. El desmuntem?
–Ui, ja m’agradaria però ens l’han deixat i si el desmuntem i després no funciona… No m’hi atreveixo.
A l’ordinador trobem imatges de bluebots, com el beebot però transparents, i poden veure una mica que a l’interior hi ha plaques base com als ordinadors, cables…
–Són xulos perquè els ho dius i fan cas –Biel.
–Jo he investigat com es feia per esborrar les ordres i així feia el que li deia i no repetia –Arnau.
–Són xulos perquè són màquines molt impressionants perquè poden fer moltes coses i poden girar cap a un costat, cap a l’altre, anar endavant, enrere i sobretot esborrar les ordres. I li pots dir «Va, ves» –Guerau.
–Fan feliç perquè és divertit –Unai.
–És guai perquè és un robot i els botons l’ajuden a dirigir-se –Pauly.
–Em vaig descarregar una aplicació de beebots a la tablet. Hi havia nivells de l’1 al 12 –Ichi.
–Per fer laberint és una mica difícil –Emma.
–Semblen un cotxe –Quim–. Fa les ordres que li dius.
–Jo vaig aprendre com es feia anar i a esborrar amb els botons –Arnau.
–Els botons l’ajuden a caminar –Pauly.
–Has de girar i després caminar perquè si no fa voltes i voltes i voltes –Leonidas.
–Si prems quatre vegades que giri es queda al mateix lloc –Arnau.
–Com ho fèieu per saber quantes vegades havíeu de prémer per caminar fins a un lloc?
–Has de comptar –Unai.
–Has de comptar passos –Ichi.
–Has de comptar passos de la mà –Unai.
–Has de comptar passos de beebot –Ona F.
–El seu pas era gran com un beebot –Biel.
–Si t’equivoques és que no has esborrat les ordres –Arnau.
–És un cotxe que no sap cap on ha d’anar i fa el que li dius –Guerau.
–Si t’equivoques, hi tornes moltes vegades i n’aprens –Ichi.
–Si no esborres les ordres fa el mateix d’abans –Biel.
–S’aprèn jugant, tocant, provant i pensant –Ona F.
Aquesta darrera frase feia referència als beebots però quina raó tan gran que té, oi?
Bibliografia
Papert, Seymour: Desafío a la mente. Computadoras y educación, Buenos Aires: Galápago, 1984.
De Vries, Rheta, i Constance Kamii: El conocimiento físico en la educación preescolar, Madrid: Siglo XXI, 1989.
Cathala, M., i D. Vanhove: Jeux de programmation, París: Nathan, 1987.
Sílvia Majoral, mestra de parvulari, Escola Parc del Guinardó, Barcelona.
