Amparo Tusón, lingüista i filòloga, especialitzada en els processos d’aprenentatge de la llengua castellana i en la formació permanent dels docents, parla de la importància del llenguatge a les escoles i de crear escenaris comunicatius per als infants i enfortir-ne l’aprenentatge.
Amparo Tusón s’espera a una cantonada de la cafeteria de la llibreria La Central, a Barcelona, on, acompanyada d’una tassa de te, repassa la conferència que farà a l’Escola d’Estiu de Rosa Sensat. «Sempre arribo abans als llocs i aprofito per llegir», afirma, dibuixant un somriure que l’acompanyarà durant tota l’entrevista. No hi ha millor espai que una llibreria per quedar amb una antropòloga lingüística i filòloga. Amparo Tusón s’ha passat la vida a les aules, com a alumna o com a professora a la uab, i està especialitzada en els processos d’aprenentatge de la llengua espanyola i en la formació permanent del professorat.
Amparo Tusón: Vaig entrar en una classe per primera vegada als sis anys i ara, amb seixanta-vuit que en tinc, hi continuo. I mira com somric quan parlo de l’educació! M’ho he passat tan bé i he après tant!
Tusón és una ferma defensora de les relacions horitzontals entre mestres i alumnes per establir un aprenentatge bidireccional. Parlem del paper de la comunicació i el llenguatge a l’escola, del poder de les paraules i de les revolucions socials que, com el feminisme, van acompanyades d’un canvi en els conceptes.
Sandra Vicente: Tens un article titulat «Iguals en la llengua, però desiguals en l’ús». La llengua, tal com s’ensenya a les escoles, ens apropa o ens distancia?
A. T.: Tota la vida s’ha posat l’accent de l’educació lingüística en la qüestió gramatical. La gramàtica no és més que allò que ens ensenya que hem de dir «la taula» i no «el taula». I per fer això no cal saber que hi ha una concordança entre article i nom. Els nens i les nenes ja ho fan, sense que ningú no els ensenyi els conceptes. A l’escola oblidem usar la llengua i en lloc d’això reflexionem sobre ella, com si fos un cadàver que es dissecciona.
Del que es tracta és de treballar la competència comunicativa, ajudar a fer que les criatures s’expressin millor en qualsevol situació, que puguin entendre el que se’ls diu i que puguin llegir qualsevol text. Tot això, però, sempre des d’una perspectiva crítica. Els hem d’ensenyar a no deixar-se enganyar, perquè les paraules tenen una força importantíssima. Per si mateixes no són ni bones ni dolentes, però s’ha d’aprendre des de ben petit que amb un mot podem enamorar, enganyar, crear solidaritat i abominació. L’educació lingüística, si és de veritat, és crítica.
I això s’aprèn com s’aprenen totes les coses: practicant. De parlar se n’aprèn parlant i escoltant. Posar l’accent en la part immanent quan s’és gran pot ser bonic, però de petit treu la màgia del llenguatge i fa que es perdi la il·lusió per fer-lo servir.
S. V.: M’ha agradat la formulació de la llengua com a cadàver. Realment un idioma és molt viu, evoluciona a mesura que ho fan les societats. Però a l’escola l’ensenyament és molt rígid i no té res a veure amb el que es parla al pati o a casa.
A. T.: Tota l’educació es basa en processos de comunicació. O d’incomunicació. Tant a física com a llengua castellana, la llengua és l’instrument que fem servir, i això hauria d’implicar que tot el professorat fes una anàlisi de com s’expressa i com demana als alumnes que ho facin. L’escola és un escenari comunicatiu, on hi ha actors i actrius que desenvolupen un paper a través de paraules i d’elements no verbals: han d’aixecar la mà, saben quan es poden aixecar, que no poden interrompre. És gairebé una coreografia.
Hi ha un abisme entre el que s’ensenya a l’escola i el que passa al carrer o al pati. L’escola hauria de saber què s’hi diu per poder construir ponts i integrar-ho. Les criatures saben més d’argumentació del que ens pensem, i no ho podem menystenir. Perquè la llengua és la nostra pell, la nostra carta de presentació: si diem a algú que parla lleig, li estem dient que ell és lleig.
L’escola forma part de la vida i d’una societat diversa on es canten moltes cançons diferents amb moltes veus. És una barbaritat reduir l’aula a una sola realitat. Hem d’integrar, doncs, totes les llengües de l’entorn, com si fos un laboratori per preservar la riquesa lingüística. Donar espais als infants nouvinguts perquè experimentin amb les seves llengües maternes, les comparin amb el castellà i el català i en vegin les similituds o diferències, els proporciona una alegria tremenda. Jo soc partidària de l’alegria, sobretot a l’escola. Ja ho deien els clàssics: ensenyar delectant.
L’escola forma part de la vida i d’una societat diversa on es canten moltes cançons diferents
amb moltes veus.
S. V.: Tu estàs especialitzada en llengua castellana. En castellà hi ha molta varietat de parles, com es veu amb els infants que venen de Llatinoamèrica. Es desaprofita aquesta diversitat, a les aules?
A. T.: Bernard Shaw deia que el que més separava els Estats Units i Anglaterra era parlar la mateixa llengua. Nosaltres a les escoles tenim molts nens i nenes que venen de Llatinoamèrica i aquesta diversitat de parla es veu com un problema, però no ho és. Si un mestre de biologia tingués un jardí a classe seria feliç. Nosaltres tenim tot un ecosistema lingüístic i no en traiem profit. Hi ha tantes coses que no sabem i tantes per aprendre! La bona mestra és aquella que sap que no ho sap tot i que ho fa saber als infants. Quan preguntem alguna cosa que els estudiants ja saben que sabem, simplement repeteixen la lliçó, però si els preguntem coses perquè realment volem aprendre d’ells és quan comencen a parlar. Així els apoderem i troben el gust i el sentit de la parla.
S. V.: La llengua potser és l’àrea en què els infants més tenen a ensenyar als mestres: formen part d’un col·lectiu amb un llenguatge propi del qual els docents no participen.
A. T.: Fixa’t en l’enrenou que hi ha amb les abreviatures del Whatsapp. Això és fantàstic! Perquè estan demostrant que poden comunicar amb una economia brutal. Les abreviatures sempre han format part de la llengua, i això es veu en els diccionaris. El que fan les criatures és inventar un sistema ràpid i eficaç. Crec que el problema amb aquestes noves formes de comunicació ve perquè molts adults els tenen enveja: veuen que hi ha coses que se’ls escapen amb l’edat. Jo he après molt mirant el que fan les criatures i m’ho he passat fantàstic educant!
Potenciar el llenguatge ens serveix per defensar-nos a nosaltres, a les nostres idees.
S. V.: Costa canviar la definició dels conceptes
i afegir-ne de nous al vocabulari. Passa amb els neologismes o amb el llenguatge de gènere; només cal mirar la polèmica amb «el Consejo de Ministras».
A. T.: Mira la formació de la rae: tot són senyors d’edat avançada. Què volem, més enllà que ens diguin que el masculí és genèric? Però les llengües no venen del cel ni les ha portades Déu, sinó que són invencions i creacions humanes, usades per societats que tenen unes normes de comportament que van canviant. I la llengua s’adapta a aquests canvis. Així com les dones públiques abans eren prostitutes, ara podem parlar de dona pública per referir-nos a la persona que té una feina amb una exposició pública.
Però mira les professions: parlem sempre d’«infermeres», però si hi ha un home de seguida diem «infermer». Però si hem de canviar de «metge» a «metgessa» (o de «médico» a «médica», en castellà) ja hi ha problemes. Aquí el treball a les escoles és fonamental, perquè hem de defensar la diversitat en tot el conjunt, la diversitat de gènere, de procedència, la sexual…, quan les criatures estan construint les seves identitats s’ha d’anar amb compte. Hem d’evitar que es digui «aquest és un nena» o «aquesta és un xicotot».
S. V.: El que no s’anomena no existeix. Tenim problemes per tractar les diversitats d’identitats de gènere i sexuals a les escoles? Potser per desconeixença o perquè volem ser políticament correctes?
A. T.: La tensió nen-nena és una simplificació binària que no reflecteix tota la complexitat que hi ha, sobretot en etapes en què moltes criatures no saben encara què són. Els mestres han d’estar molt pendents d’orientar, preguntant i escoltant. Perquè sembla que els mestres ho saben tot, però pobre de tu el dia que els teus alumnes s’adonin que no és així. Si es crea un ambient en què tothom aprèn, l’educació s’enriqueix i les relacions humanes són més sanes.
A poc a poc, estem recuperant el debat a través dels moviments de renovació pedagògica d’algunes escoles. Les assemblees, la lectura conjunta, la reflexió sobre les notícies del dia a primera hora, debatre les decisions…, estem recuperant molts aspectes de la innovació pedagògica de l’època de la República i hem de fer que l’educació torni a ser la floreta del país. Perquè l’escola no és el futur, és el present.
Potenciar el llenguatge ens serveix per defensar-nos a nosaltres, a les nostres idees. No ens adonem de la quantitat d’ús lingüístic que hi ha a les escoles, a totes les assignatures. Hi ha moltes eines per millorar-lo, però n’hem de crear més. Les normes, les lleis, amb els seus currículums marcats, poden ser un entrebanc horrorós, però quan una mestra entra a l’aula, hi hagi la llei que hi hagi, pot fer meravelles o barbaritats.
Però la llibertat de càtedra…, ara penso en els pobres mestres de Sant Andreu de la Barca. En una aula diversa és clar que és fàcil dir alguna cosa que molesti. I segurament ho han fet, però no passa res. Que ens molestin forma part de la convivència, però la primera reacció no pot ser anar directament a la denúncia.
S. V.: Tornem al principi, a la teva reflexió sobre el poder de les paraules…
A. T.: En aquest cas els pares i les mares s’han saltat la via del diàleg. El que haurien d’haver fet les famílies és anar a parlar amb la mestra o el mestre. Si no s’hi aclareixen, anar a parlar amb la coordinadora, després amb la tutora i, si no, amb la directora. Hi ha molts camins que s’han saltat, i tots són els de la paraula.
Sandra Vicente és periodista.
Entrevista publicada originalment a El diari
de l’Escola d’Estiu de 4 de juliol de 2018.
