Hi ha situacions que, en el moment de viure-les, ja perceps que seran especials per a tota la vida, i a vegades no cal que siguin grans moments, com unes primeres passes, dir mama o fer un pipí a l’orinal. Moltes vegades són petits instants que sorgeixen d’allò més inesperat i que, quan pots ser-ne espectador, ho vius com una cosa especial i màgica. Són situacions que segur que no es repetiran mai més i ser-ne testimoni no té preu.
Amb els nadons, les novetats són constants: moltes de les experiències que viuen són per a ells la primera vegada d’un munt de situacions i els adults les hem de mostrar, explicar i documentar com a tals, sabent donar el valor que es mereix aquell instant. Una tasca molt complexa que hem d’anar aprenent a fer.
Quina responsabilitat! Transcriure històries que la família no ha pogut viure perquè les percebin positivament i vegin els avenços que va fent el seu fill.
Per altra banda, si les famílies formen part de la vida quotidiana de l’escola bressol, algunes d’aquestes històries les podrem viure plegats. Serà llavors quan podrem copsar la seva cara plena de màgia, els ulls brillants, a vegades fins i tot plens de llàgrimes d’emoció; i per a les mestres serà també un moment molt especial.
Al mateix temps poder rememorar-ho en imatges ajuda a captar allò important a l’escola bressol: el plaer de les petites coses de què ens parlava Pepa Òdena ja fa anys i que crec que mai hem d’oblidar.
En Tom va començar a l’escola acompanyat de la seva família, que van passar els primers dies al seu costat. Quan van arribar el primer dia al matí, tot es trobava en aparent normalitat a l’estança dels nadons: alguns infants dormien, altres ja s’havien despertat, algú potser ben aviat tindria gana…
La família d’en Tom va estirar el seu fill al costat de l’Helena. Just en aquells moments m’explicaven que s’havien decidit a portar-lo a l’escola bressol perquè notaven que tenia ganes d’estar en contacte amb altres infants, com una necessitat de relacionar-se…
I en Tom i l’Helena ens van regalar uns instants màgics de relació: es miraven com si es saludessin a mode de presentació. De fet no s’havien vist mai! Es van començar a tocar amb un respecte digne d’admirar. Tot i que la mare d’en Tom patia perquè era una mica brusc amb els moviments, l’Helena crec que no ho percebia així ja que no deixava de mirar-lo, immòbil. Com més la tocava en Tom i li acaronava la cara, més implicava l’Helena el seu cos per apropar-s’hi.
En Tom va anar passant de la sorpresa a la rialla i va esclatar a riure. La cara de l’Òscar i la Marta, els pares d’en Tom, era màgica, jo ho fotografiava, però sense adonar-me’n tenia la pell de gallina. En aquells instants vam saber que el que havíem compartit potser no es repetiria mai més, però que quedaria plasmat en el nostre record per sempre.
I va ser per això que vam decidir que tant la família d’en Tom com la família de l’Helena poguessin participar del que teníem ganes d’escriure, perquè si escola i família s’entrellacen, la riquesa es multiplica.
Així ho recorden l’Òscar i la Marta, els pares d’en Tom:
El primer dia d’en Tom a l’escola ens va regalar un moment màgic. Poder ser testimonis d’aquell instant en què en Tom i l’Helena es van descobrir per primera vegada va ser tot un regal. Sé que, quan d’aquí a un temps vegi l’Helena i en Tom jugar junts al jardí de l’escola, anant en bicicleta pel poble, o fent junts algun treball per a l’institut, i agafant el cotxe per baixar a Girona o marxant de vacances amb els amics, em vindrà a la memòria aquest moment en què es van mirar per primera vegada entre somriures plens de curiositat. Aquests infants amb què en Tom comparteix l’escola seran els seus companys durant molts anys i els seus amics, s’estimaran entre ells i nosaltres estimarem també aquests infants que seran els amics del nostre fill.
En Jaume i l’Aura, els pares de l’Helena, també volen fer les seves aportacions:
Per a en Tom i l’Helena, que per primera vegada s’incorporen a l’escola bressol, comença una nova etapa. Una etapa plena de noves possibilitats, de nous reptes, de noves sensacions, de nous aprenentatges, de noves relacions i de socialització. És impressionant veure com, des de ben petits, els infants ja mostren afinitats amb alguns companys d’espai. Nosaltres no vàrem poder gaudir d’aquest moment preciós d’en Tom i l’Helena, però veure les fotografies i llegir els escrits de l’Eva i dels pares d’en Tom ha estat molt emocionant, gairebé com si també ho haguéssim viscut. Que important i gratificant la feina de documentació que fan les educadores dels nostres fills a l’escola bressol! Donem-li el valor que mereix! 
Eva Sargatal, mestra d’escola bressol, Òscar Pérez i Marta Pastor, pares d’en Tom, Jaume Vilanova i Aura Lluís, pares de l’Helena.
