A principis de segle xxi va començar a imposar-se una nova tendència basada en l’organització visual dels objectes coneguda amb el nom de Knolling. Aquesta tendència, eminentment visual, basada en l’ordre i la distribució objectual, ha esdevingut un divertimento visual o una estètica de tendència obsessivocompulsiva que està de moda pel seu potencial educatiu implícit.

 

El Knolling va néixer l’any 1987, quan el conserge del taller de fabricació de mobles de l’arquitecte Frank Gehry, Andrew Kromelow, va batejar amb aquest nom un mètode per organitzar les eines que s’estaven fent servir en l’elaboració de mobles per a la marca Knoll. El mètode consistia a deixar perfectament endreçades les eines en angles de noranta graus, distribuïdes per utilitats, formes i mides.

La popularitat d’aquest mètode començaria vint anys més tard, amb l’arribada de l’escultor Tom Sachs al taller. La seva fascinació per aquest sistema, des d’una perspectiva més estètica que funcional, el va portar a crear el manifest ABK: Always Be Knolling, on es recollien les bases del seu funcionament.

L’any 2010, el mètode va començar a transformar-se en tendència, deixant palès el seu potencial artístic. Una de les primeres artistes a engegar un projecte de Knolling va ser l’americana Lisa Congdon, que, en el seu blog A collection a Day 2010 va pujar cada dia, durant un any, imatges o dibuixos de petites col·leccions d’objectes quotidians que s’anaven acumulant a casa seva amb la idea de documentar-les i donar-los un sentit. Aquell mateix any Austin Radcliffe va crear el blog Things Organized Neatly que va obtenir un gran ressò mediàtic pel seu caràcter participatiu. La gent compartia imatges de llistes visuals on apareixien objectes perfectament endreçats. En poc temps, milers de persones buscaven la bellesa en l’ordre i compartien aquests descobriment quotidians. L’entrada a les xarxes va permetre al Knolling convertir-se en un fenomen viral, envaint-ho tot amb el seu ordre estètic.

L’ordre i la classificació objectual

L’origen d’aquesta tendència pot respondre a l’existència d’un impuls humà intrínsec que ens porta irrefrenablement a col·locar objectes buscant patrons lògics. Endrecem objectes amb una organització precisa, perfectament calculada, però moltes vegades de forma inconscient, sense una intencionalitat aparent. Potser, com afirma Radcliffe perquè aquest impuls forma part d’una agrupació més gran, la de la història de la humanitat, perfectament endreçada i seqüenciada, que ens influeix i condiciona.

La moda d’acumular objectes al llarg de la història ha esdevingut una constant. Podem trobar patrons més o menys intencionals des de la prehistòria, amb la distribució dels enterraments amb aixovars o els monuments megalítics. Però la influència històrica més directa del Knolling són els gabinets de curiositats renaixentistes també anomenats cambres de les meravelles. Aquests gabinets concentraven quantitats ingents d’objectes singulars, provinents de viatges exploratoris a nous territoris, i són un bon exemple dels intents organitzatius i classificatoris per representar i mesurar el món, i van jugar un paper rellevant en la transmissió del coneixement científic i natural.

En classificar i organitzar objectes intentem endreçar el nostre coneixement, ja sigui de forma purament casual i arbitrària fent servir un principi de similitud entre objectes o a través d’una agrupació més conceptual, amb una jerarquia implícita més o menys intencionada, amb criteris funcionals, formals o estructurals. Baudrillard apunta al fet que darrere de tota organització d’objectes resideix sempre una necessitat comunicativa, funcional, i parla de «l’home de col·locació» com un informador actiu que disposa de l’espai com d’una estructura de distribució que li permet controlar totes les possibilitats de relacions recíproques i, per tant, de la totalitat dels papers que poden exercir els objectes.

L’aprenentatge visual i la cerca de patrons amb una visió artística

L’atractiu visual de les imatges creades amb Knolling és innegable. La precisió de la seva organització gairebé quirúrgica, la captura zenital, la seva il·luminació, els espais buits que connecten els objectes… Tots els elements que queden exposats, sigui de forma explícita o bé implícitament, esdevenen components creatius en funció d’una distribució intencionadament comunicativa i visual que permet emetre missatges directes a partir d’una temàtica concreta o de la seva tipologia formal, mida, color, contrast, etc.

Segons el dissenyador gràfic Enric Jardí, quan llegim una imatge, fem servir una aproximació simultània, sintètica i global que fa que totes les parts del conjunt es percebin i es processin a la vegada, transmetent de cop la idea o el missatge que volem transmetre. Les imatges creades amb la tècnica de Knolling atrapen inevitablement la nostra mirada i retenen el nostre interès.

La memòria visual ens ajuda a millorar la comprensió informativa dels missatges que rebem. La presència de característiques similars dels objectes presentats en les composicions de Knolling faciliten el desenvolupament de patrons generals que simplifiquen la seva representació global i ens ajuden a recordar. El nostre sistema visual està ajustat per la detecció de regularitats espacials. Els patrons permeten als objectes buidar-se d’elements individuals identitaris, sent fusionats per l’ordre general en una unitat major, que tendeix a ser percebuda per dret propi.

A les composicions creades amb Knolling la imatge transporta el seu missatge i significat mitjançant l’organització i la disposició d’elements dispars. La claredat i immediatesa d’aquests missatges s’aconsegueix de forma més precisa amb la unitat visual que proporciona la distribució en un espai perfectament delimitat.

 

Una estètica de precisió «knollingniana» adaptada a cada necessitat

Des dels seus inicis, el Knolling no ha tingut regles ni normes gaire estrictes, més enllà de la voluntat expressa de generar una associació directa i lineal que permet dialogar als objectes en funció d’una distribució associativa concreta.

Aquesta associació es presenta voluble i polièdrica en cada una de les composicions, mutant i vel·leïtosa segons els capricis estètics de cada artista, com podem veure en la següent recopilació.

A banda de les creacions dels artistes ja esmentats Tom Sachs, Lisa Congdon i Austin Radcliffe, hi ha tot un reguitzell de creadors de diferents àmbits que treballen el Knolling amb diferents intencionalitats:

• Ursus Wehrli, comediant i artista suís, és un bon exemple de la potencialitat didàctica del Knolling amb les seves creacions divagants entre l’ordre i el desordre que constaten l’abans i el després organitzatiu. Composicions plenes d’humor que endrecen des de l’habitació de Van Gogh a un sorral ple de joguines, passant per la desconstrucció dels elements gràfics que conformen un segell o l’alineació de lletres d’una sopa.
• Melissa Kaseman, fotògrafa californiana, té un projecte especialment interessant relacionat amb el món de la infància: Presschool Pocket Treasures, una taxonomia de l’imaginari infantil creat amb el contingut de les butxaques del seu fill de tres anys.
• Jim Golden, fotògraf americà, combina col·leccions reals d’objectes i presenta càmeres de fotos, instruments musicals o telèfons mòbils amb tota la seva varietat formal, i crea línies de temps visuals perfectament endreçades que permeten sintetitzar processos diacrònics de forma sincrònica amb una sola imatge.
• Todd McLellan, fotògraf canadenc, juga amb la desconstrucció d’objectes d’ús quotidià, presentant totes les peces perfectament endreçades amb la precisió hipnòtica d’un autèntic rellotger miniaturista.
• Emily Blincoe, fotògrafa americana, crea composicions acolorides, ben il·luminades i amb regust organolèptic.
• Linda Lundgren, artista sueca especialista en estilisme culinari, juga amb el color i la forma del menjar.
• Brittany Wright, fotògrafa americana, també treballa amb comestibles, capturant la bellesa i diversitat formal dels productes.
• Forsman & Bodenfors, agència de publicitat sueca, va utilitzar el Knolling per a l’elaboració d’un llibre de receptes per a la marca Ikea.
• Wes Anderson, cineasta texà, ha fet algunes picades d’ull knollingnianes en molts dels seus films, utilitzant la vista zenital amb una finalitat descriptiva que deixa l’espectador en un punt de vista privilegiat per descobrir els detalls més insignificants. Alguns dels objectes més icònics de cada pel·lícula van ser recollits, endreçats i agrupats fent servir Knolling per l’artista Jordan Bolton.
• Gray Malin, fotògraf americà, presenta les seves composicions aèries on les persones i els objectes es converteixen en patrons en platges de tot el món o en piscines acolorides.
• Barry Rosenthal, fotògraf americà, utilitza el Knolling com a eina de denúncia. A les seves composicions reflexiona sobre els efectes de l’impacte sobre la natura dels objectes artificials que fabrica l’home amb una intencionalitat de crítica consumista.

 

El Knolling en educació: experimentació creativa basada en l’ordre

El Knolling comporta una sèrie de potencialitats que podem aprofitar a les escoles per construir i consolidar els aprenentatges. L’ordre és l’element més evident, però en podem trobar altres mecanismes que també s’activen a l’hora de treballar amb aquesta tendència.

L’ordre es manté implícit a totes les col·leccions que encetem els humans, siguin cromos, adhesius, pedres o qualsevol altre element. Col·leccionar resulta una constant recurrent en els nostres primers anys de vida que ens ajuda a desenvolupar habilitats i actituds relacionades amb l’ordre, la constància, la paciència o la memòria. La japonesa Nagisa Tatsumi, guru de l’ordre al segle xxi, afirma que necessitem certa habilitat per interactuar de forma correcta amb els objectes i l’ordre és l’estratègia que ens permet prendre decisions i ser conscients de la nostra relació amb ells. Aquesta consciència és també la que buscava el Mètode Montessori, a principis del segle xx. En els ambients Montessori per a infants, i en la concepció dels seus materials, l’ordre resulta fonamental perquè permet a l’infant aconseguir confiança, seguretat, constància, rutina i concentració. L’ordre és necessari per poder comprendre el món que els envolta, per tant, un ambient ordenat ajuda a desenvolupar la lògica i el pensament racional, a organitzar la ment per poder extreure’n conclusions pròpies
sobre com funciona tot allò que els envolta. Sens dubte, moltes de les característiques d’aquests espais connecten directament amb el Knolling: són proporcionals, harmònics, nets i endreçats, cuiden la bellesa de l’ambient i dels materials que els envolten i que permeten l’experimentació i l’exploració.

L’activitat i el joc també juguen un paper important en l’activació del Knolling. En aquest punt, no podem deixar d’esmentar Friedrich Foebel, que va desenvolupar un mètode fonamentat en l’activitat creadora i investigadora dels infants en relació amb les propietats dels objectes i a la seva descomposició (anàlisi-destrucció) i agrupació (síntesi-reunió de parts). Aquest sistema de treball manual generat de forma natural a través de l’activitat i el joc provoca en l’infant un augment motivacional creatiu, utilitzant i endreçant objectes amb finalitats diferents de les habituals.

Quan identifiquem els objecte i els agrupem amb Knolling també desenvolupem el pensament logicomatemàtic i el pensament lineal. Aquest procés de classificació ve seguit d’una ordenació creativa que neix de l’experimentació exploratòria activada per una actitud lúdica inicial que acaba ajustant-se a uns «patrons homologadors» comuns, marcats principalment per l’espai, un punt de vista zenital i un diàleg relacional entre els objectes seleccionats.

 

Una experiència altament recomanable d’aplicació a l’aula

Per tal d’experimentar el potencial del Knolling a les aules, a la Facultat d’Educació de la Universitat de Barcelona, es va fer una prova pilot a la Menció d’Educació Visual i Plàstica del Grau de Mestre d’Educació Primària durant el curs 2015-2016. El tema es va tractar a les assignatures Imatge Digital i Aprenentatge, d’una banda, i Joguines i Altres Objectes, de l’altra.

Sense explicar-ne els motius, es va demanar als alumnes que portessin col·leccions de joguines i altres objectes personals, joguines velles que es poguessin desmuntar i qualsevol altre element que els semblés interessant. Unes setmanes abans, ja s’havia encetat el tema de l’ordre jugant amb objectes i col·leccions a l’assignatura Joguines i Altres Objectes. A Imatge Digital i Aprenentatge s’estava treballant el potencial didàctic de les imatges i es va crear un taulell secret a Pinterest, on l’alumnat pujava les primeres captures fotogràfiques de les seves col·leccions, sense saber encara què era el Knolling.

Tothom esperava amb expectació el dia de la sessió de creació a l’aula. Es va convidar una experta en la matèria que va explicar breument els fonaments del Knolling i va mostrar alguns referents destacats. A continuació, els alumnes, repartits per grups, van treballar en termes de «descomposició» d’objectes sobre cartolines de colors de mida A2. Cada grup taula capturava amb el mòbil les composicions i les compartia amb els companys a través de Pinterest. Com a mínim s’havia de pujar una instantània del material inicial sense endreçar, i una segona de la «descomposició» final seguint els endreçats paràmetres del Knolling. Després es va treballar el tema de la «composició» amb les col·leccions que portaven de casa, tot endreçant els objectes segons diferents conceptes: mides, colors, formes, etc. I per últim van crear composicions de gran format, augmentant el nombre d’objectes i utilitzant paper d’embalar o llençols de colors com a llenç de suport.

Durant tota la sessió va quedar palès el gran interès de l’alumnat: es treballava col·laborativament de forma activa, analitzant les característiques de cada objecte per descobrir-ne les potencialitats, compartint idees i propostes amb la resta del grup per crear nous diàlegs entre els objectes en funció de la seva distribució.

La rellevància dels objectes i el diàleg entre aquests, ubicant-los ordenadament, amb precisió i rigor però seguint diferents criteris estètics en funció de la creativitat individual de l’emissor, genera un escenari incomparable, altament motivador, que permet captar l’atenció dels nostres alumnes, millorar la transmissió de coneixement, dotar-los de significat i millorar el seu aprenentatge.

Va ser una experiència molt enriquidora, altament recomanable, que ens va permetre descobrir el gran potencial en l’àmbit didàctic del Knolling, aplicable fàcilment a qualsevol edat i matèria dins de l’aula.

 

Júlia Castell Villanueva

Universitat de Barcelona

julia.castell@ub.edu

 

Per saber-ne més

Baudrillar, Jean. El sistema de los objetos. Mèxic: Siglo xxi, 1969.

Jardí, Enric. Pensar en imágenes. Barcelona: Gustavo Gili, 2012.

Tatsumi, Nagisa. El arte de ordenar para niños: Cómo el orden desarrolla las capacidades de los más pequeños. Barcelona: Duomo Ediciones, 2017.