ELENA MONTIEL
Educadora social i pedagoga
Vaig al bar a fer un tallat i em trobo amb en Robert. En Robert és d’aquell tipus de mestres que li brillen els ulls quan parla de la seva escola i dels seus alumnes. M’agrada la gent que li brillen els ulls. Jo també en vaig tenir, de mestres que els brillaven els ulls. Vaig tenir l’Àngel, l’enyoradíssim i recordat Àngel, a Filosofia: un savi, en el sentit més literal de la paraula. Recordo molt quan entrava a classe amb les mans a les butxaques i el cap cot, i es plantava a davant dels nostres nassos encarnant un dia Plató, un altre dia Marx i Nietzsche, i ho feia amb tanta efervescència que aconseguia que a l’acabar la classe ens hagués-
sim convertit en seguidors incondicionals del filòsof en qüestió. L’Àngel em va ensenyar a pensar, a tenir idees pròpies i a saber-les defensar. A l’Institut m’ho va ensenyar l’Àngel, però també la Rosa, en David, la Conxita, l’Anna i alguns altres. A ells també els brillen els ulls.
I a la Universitat: en Sebas, en Mon, en Xavier… Ulls que brillen, reflex de cors que bateguen fort perquè estimen el que fan. Els mestres de Primària els recordo amb tendresa, no a tots, és clar. Només als que els brillaven els ulls: a la Consol, a la Rita, a en Carles, en Pere, l’Àssum… Als que em feien sentir segura, acollida, estimada, als que em descobrien coses noves, als que m’espantaven les pors i als que em feien tenir ganes de saber-ne més. I és que, ben mirat, sovint passàvem més hores amb els nostres mestres que amb els nostres pares; i sovint els mestres passen més hores amb els seus alumnes que amb els seus fills.
N’he tingut molts, de mestres. No oblido aquella –que no era de l’escola, però era mestra– que em va dir que jo no sabia cantar, que no cantés, que toqués un instrument. I no ho he fet: no he cantat mai més. O la meva tutora de tercer d’ESO que li va dir a la meva mare «que no s’ho pensava pas que jo em pogués treure el curs amb tan bones notes».
M’entristeixen els mestres a qui no els brillen els ulls. Aquells que es passen el dia mirant el calendari per saber quan arribaran les vacances. Aquells que pensen que hi ha alumnes que no tenen solució. Aquells que, en definitiva, no estimen el que fan.
Comentem amb en Robert, encara a la barra del bar, la carta de la Hanan a la Maria, alumna i mestra d’una escola de Mataró que van ser notícia arran de la fotografia al diari Ara, on es fonien en una abraçada el dia de la manifestació pels atemptats de Barcelona del 17 d’agost (atemptats que NO OBLIDEM). La Hanan diu de la Maria que «gràcies a ella soc qui soc avui». Comentem que molts mestres es pensen que pel sol fet de ser mestres ja tenen aquesta condició de persones que deixen petjada. Hauria de ser així, sí! Però no sempre ho és! Si la Hanan escriu una carta tan emotiva a la Maria quinze anys després és perquè la seva mestra s’ho va guanyar.
Sí, ho sé: hi ha persones que van triar l’ofici de mestre perquè era una carrera relativament fàcil i amb una sortida professional ràpida i ben retribuïda. Vull pensar que aquests són una minoria, malgrat que sovint són els que fan més soroll (només cal passar una estona per la sempre apassionant pàgina a Facebook de la USTEC·STEs).
Sí, també ho sé: que tenim els recursos que tenim, que si el currículum, que si les avaluacions, que si les ràtios, que si les famílies, que si la diversitat d’alumnes, que si les exigències del Departament… I que, és clar, sempre hi ha d’haver un tant per cent d’alumnes que no encaixen en el sistema. Com en Joan, el fill de la meva amiga Neus, amb el qual tenim converses adultes i intel·ligents sobre política i actualitat, però que ha repetit segon d’ESO perquè a l’Institut no hi fa ni brot perquè, diu, s’hi avorreix com una ostra. Si l’escola està pensada per a un perfil de nanos molt concret, que són la mitjana, però resulta que per sobre hi surten els d’altes capacitats, per sota els de baixes capacitats, per un costat els desmotivats, per l’altre els que tenen problemes familiars i per la tangent hi surten els que tenen diagnòstics varis, voleu dir que hi queda ningú al mig fent de mitjana? Ho podem dir, ara sí, que tenim un problema?
Si a les carreteres volem «víctimes 0», a l’escola hem de ser igual d’exigents i hem de voler «exclusió 0». I si l’escola que tenim ara no ens ho permet: canviem-la! L’escola és l’instrument de transformació social més potent que hi ha, però també pot ser l’instrument més capador del món. He conegut joves completament apàtics, sense ganes d’aprendre, sense cap mena de motivació per res, que no suporten estar dins d’una aula ni la figura del mestre. I això no ens ho podem permetre!
Escric aquest article en ple desconcert polític. No sé com estarà el país quan surti publicat. Però ara mateix només sé una cosa que no sabia abans de l’1 d’octubre: los catalanes hacen cosas. Vull dir: que quan els catalans ens ho proposem, ho podem tot. Ho hem demostrat. I si creiem que necessitem una escola nova, no hem d’esperar que ens vingui donada per una llei. Ho hem de fer nosaltres. Perquè la nostra escola són els nostres mestres: l’escola de la Marta Mata, de la Rosa Sensat, d’en Ferrer i Guàrdia, d’en Robert, de l’Àngel, d’en Sebas, de la Rita, i de tots i cada un dels mestres que els brillen els ulls. Només ells poden dir com ha de ser el currículum, l’avaluació i, en definitiva, l’escola, perquè són ells qui coneixen la realitat de les aules i les necessitats dels seus alumnes. Ens hem d’arremangar i començar a exigir una escola pel poble i al servei del poble, i no al servei dels partits polítics que, a sobre, ens titllen d’adoctrinadors i ens investiguen per delictes d’incitació a l’odi!
«Volent ser República, hem après a ser poble», diu en David Fernández, i un poble tan digne es mereix una escola transformadora i alliberadora que estigui a l’altura, i amb els millors mestres: mestres que els brillin els ulls.
