Pensar és la clau. Per què pensar ha de ser el propòsit fonamental de l’aprenentatge del segle xxi? Garfield Gini-Newman i Roland Case s’ho pregunten en un dels apartats del llibre Creating Thinking Classrooms: Leading Educational Change for 21st Century World (The Critical Thinking Consortium, 2015). Probablement per la mateixa raó que la ciutadania del barri de San Telmo de la ciutat de Buenos Aires van decidir col·locar a la façana de l’Escola Rawson un fragment d’un poema d’Amado Nervo en homenatge als primers i les primeres mestres. El poema diu:
Aquí se piensa, Aquí también se lucha,Aquí se ama.
Aquests mestres, com molts altres mestres, tenien clar que l’escola era, i és, un espai perquè els nens i les nenes desenvolupin un pensament que els farà més savis i més lliures, però que per desenvolupar-lo calia predisposar-los-hi atès que els sabers escolars no formen part del seu pensament i, en conseqüència, cal fer un esforç per apoderar-te’n. Aquest esforç, aquesta lluita per fer-se amb uns sabers aliens és molt més fàcil de portar a terme quan el clima de l’aula i de l’escola és un clima on tothom es troba bé, se sent còmode.
És evident, però, que per a molts polítics la tasca fonamental de l’escola és dir a la ciutadania més jove el que han de pensar. Però també ho és que han estat molts els i les mestres que han pretès just el contrari: dotar-los de coneixements i d’habilitats perquè la ciutadania pensés per ella mateixa. I ho van fer des dels inicis de l’escola pública.
Avui l’increment de la informació, el poder de les tecnologies de la comunicació i de les xarxes socials fa, sens dubte, molt més urgent que als centres educatius posin l’èmfasi en la formació del pensament i, en particular, del pensament crític. És a dir, d’aquell pensament que ha de permetre a la ciutadania emetre judicis amb coneixement de causa, amb arguments. Que li ha de permetre analitzar i interpretar el que està passant al món i decidir com pot intervenir-hi per ajudar, amb altres persones, a resoldre els problemes i les injustícies.
Pensar, però, i pensar críticament no és un procés fàcil. Les persones pensen quan volen pensar. Desenvolupar el pensament exigeix que l’escola posi l’èmfasi en la diversitat de ritmes de pensar que tenen les persones en funció dels sabers, de l’edat, del context social i cultural i de totes aquelles variables que expliquen per què es donen determinats aprenentatges o per què no es donen.
El pensament crític exigeix canvis profunds en una escola que encara té molt de transmissora. Exigeix una organització del temps i de l’espai d’aprenentatge diferent, una problematització dels sabers i una relació més estreta amb la vida, un enfocament més interdisciplinari de l’ensenyament partint de la constatació que al carrer les persones no tenen problemes disciplinaris, sinó simplement problemes, un treball cooperatiu, un ús de tots els recursos disponibles –tecnològics i clàssics– per afrontar amb èxit la comprensió i la possible solució d’un problema.
Els treballs d’aquest monogràfic pretenen presentar una panoràmica general del pensament crític i de les seves característiques –els treballs signats per Gustavo González i Martha Cecília Gutiérrez, ambdós docents de Colòmbia, i la seva concreció en quatre disciplines i àrees del currículum: les matemàtiques –Jordi Deulofeu–, les ciències
–Begonya Oliveras i Conxita Márquez–, la llengua –Marilisa Birello i Marta Giralt– i les ciències socials –Laura Pagès i Joan Pagès–. Els exemples pretenen il·lustrar tant el tractament del pensament crític en cada disciplina com il·lustrar amb exemples procedents de la pràctica les possibilitats reals de formar els nostres i les nostres alumnes en el pensament crític.
Joan Pagès
Coordinador del monogràfic
