La victòria de Syriza el gener de 2015 va sacsejar el tauler europeu. Mentre la troica païa aquell terratrèmol polític, el parlament hel·lè va demanar a un comitè d’experts que fessin una auditoria del desmesurat deute del país. Sergi Cutillas va ser un dels encarregats d’elaborar un informe que finalment va acabar com a paper mullat. Tota la feina que va fer va ser confiscada i esborrada de la web. «Això demostra el poc sentit democràtic de Tsipras», reflexiona Cutillas.
Quina part hi havia d’il·legítim, il·legal o odiós en el deute hel·lè?
Un 80% del deute públic grec es va generar de forma il·legal, il·legítima o odiosa. Si no s’haguessin produït des dels anys vuitanta irregularitats, pagaments d’interessos per sobre dels preus de mercat, despesa militar excessiva, rescats a la banca… Si tot això no s’hagués produït, el deute de Grècia no seria ni una quarta part del que és ara.
Era mala gestió o tenia un component ideològic?
Una cosa va lligada amb l’altra. La majoria de coses que considerem il·legítimes també són il·legals. Quan nosaltres parlem d’il·legitimitat, diem que el deute no s’ha posat a favor del bé comú. Amb això ens referim a les retallades o al pagament dels interessos d’un deute que ha estat generat de forma il·legal. També serveix aquesta definició d’il·legítim per referir-se a actuacions que, tot i ser legals, són antidemocràtiques i van contra els interessos de la població.
Algun cas especialment escandalós?
Sí, des dels anys vuitanta Grècia té una despesa militar sobredimensionada, el doble de la mitjana de la Unió Europea i, en moltes ocasions, l’equipament militar és defectuós o simplement no arriba. Es fa a canvi de res. Hem vist el contracte però no l’equipament. És curiós que en el cas de Grècia, i això també passa en el cas espanyol, la comptabilitat i el sistema de registre del Ministeri de Defensa no està inclòs en el sistema general de comptabilitat i, per tant, és molt difícil tenir-ne un control perquè funciona de manera autònoma i opaca. Aquest tipus de deute té totes les categories dolentes: és il·legítim, il·legal i odiós.
Què ha fet el parlament amb aquesta auditoria que us va encarregar?
Abans de tot, cal aclarir que és una comissió que va endegar l’expresidenta del Parlament grec, la Zoe Konstantopoulou, que va voler posar en marxa aquesta auditoria. Al final de la legislatura ella trenca amb Tsipras, li fa oposició interna des del partit i finalment surt. Quan Tsipras torna a guanyar al setembre, ella ja no és part de Syriza i, quan entra el nou president del Parlament, el primer que fa és tancar la comissió del deute i esborrar de la pàgina web tota la informació que hi havia publicada. El govern de Tsipras no va fer cas d’aquesta auditoria. Tsipras, per desgràcia, va optar per no seguir les recomanacions del Comitè per la Veritat del Deute, que eren impagar la part no legítima, no legal i odiosa d’aquest deute.
Per què el govern grec esborra tot rastre d’aquesta auditoria?
Perquè la informació que posàvem a l’abast de la població deslegitimava la posició que havia pres el govern, la de claudicar i acceptar les condicions de la troica. Nosaltres dèiem que això no s’havia d’acceptar i que era un atemptat contra la democràcia. El més còmode per al govern era esborrar tot això, també per no fer enfadar la troica. També van confiscar les nostres coses, els informes publicats en paper que repartíem editats, tant a Grècia com a fora, i no se’ns va deixar anar a recollir-los ni difondre’ls. Això demostra el comportament poc democràtic del nou govern grec.
Tsipras volia semblar un noi aplicat davant la troica.
Com a mínim, volia aconseguir un tracte no diria bo però acceptable, perquè ell pogués presentar-se davant de la població grega i dir: «Ho he intentat, he lluitat, m’he enfrontat a la troica, he evitat que sortim de l’euro i ens forcen a fer petites retallades o alguna privatització però he evitat aplicar mesures tan dràstiques com les que ens demanaven.» Suposo que buscava també una petita reestructuració del deute que ell pogués vendre políticament però res d’això es va produir, així que va ser una estratègia fracassada.
La troica volia donar una lliçó a Grècia mirant a Podem?
Sí, no només per Podem sinó per totes les forces que es puguin oposar a l’austeritat, sigui a Itàlia, França o Portugal. Podem en aquell moment era una força que creixia amb molta potència, i una de les causes d’aquest tracte tan dur, una però no l’única, va ser donar una lliçó a Podem i fer por als votants d’esquerres i als que pensaven que votant un partit així es pot sortir d’aquesta situació. Es tracta de deixar clar que ningú es pot revoltar. El dolor a la societat grega no s’ha acabat, s’imposarà encara més i intentaran desprestigiar més el govern de Tsipras. El govern òbviament caurà i el partit acabarà sent marginal, anirà perdent el suport de la població, cosa que ja està passant. Aquesta és la intenció: el proper que intenti el mateix patirà fins al final.
Quin percentatge dels tres rescats grecs va arribar a la població?
Més del 90% dels diners no van arribar mai als pressupostos, i tal com entraven anaven a pagar deute. No es va rescatar les persones sinó els bancs francesos, alemanys i anglesos. Si Grècia no hagués pagat el seu deute, aquests bancs haurien fet fallida. L’Estat anglès, per exemple, hauria d’haver rescatat també els bancs anglesos, i el mateix amb els alemanys i els francesos. Es va decidir que era millor que fos la població grega la que patís que no que els diferents parlaments haguessin de discutir sobre si donar diners als seus propis bancs. Fent això, l’FMI va violar els seus propis estatuts, que diuen que no es pot deixar diners a un Estat amb un deute insostenible, i ho era, perquè no l’hi van voler reduir. En les nostres discussions a l’auditoria, van venir directors executius de l’FMI que van conduir les negociacions i tothom tenia clar que el rescat no funcionaria, perquè el deute era insostenible i mai se’n sortirien.
A moltes escoles s’imparteix educació financera, un projecte de la Generalitat i diverses entitats financeres. És perillós?
És clar, volen educar-nos perquè siguem submisos, volen que ens endeutem i que no ens revoltem contra tota la injustícia que suposa aquest sector financer. Es fa des de la infància i és molt pervers. Els bancs generen confusió entre el que està bé i el que està malament. Ho hem vist molts cops, per exemple amb les preferents. O la gent a qui li han dit que es compri una casa perquè el seu valor sempre puja. Aquest tipus de missatge se sentirà a les aules. No diran «compra preferents», perquè és un producte ja molt estigmatitzat, però diran «endeuta’t d’una altra forma». La banca privada ha de ser un bé comú i els fa por que la gent s’adoni d’això.
Hi ha models d’educació econòmica alternatius? Escoles que desobeeixen?
Sí, des de la Plataforma per l’Auditoria del Deute estem promovent un model oposat. Tenim un programa d’educació financera que el movem per les escoles i que explica una altra versió d’aquestes relacions de poder que s’exerceixen a través de les finances, perquè molts cops són injustes i s’han de desobeir. Fem una mica de relat històric de com s’han generat els deutes que tenim actualment, veiem com s’ha fet el rescat bancari, expliquem que el sistema d’impostos és regressiu perquè es cobren molts impostos a la gent més pobra i pocs a les grans empreses i fortunes. Es tracta de passar a un nivell més crític, que permeti filtrar els elements que un veu, per exemple, a la tele.
