La professora Patricia Redondo (Buenos Aires) fa més de quaranta anys que es dedica a l’educació i, més concretament, a desenvolupar nous plantejaments educatius de les zones més pobres de l’Amèrica Llatina. El seu intens treball de recerca s’ha vist reflectit en diferents publicacions, com és el cas de l’exitós llibre Escuelas y pobreza: Entre el desasosiego y la obstinación (2004). Redondo també forma part de FLACSO-Argentina, la prestigiosa institució acadèmica que lluita per la construcció de democràcies llatinoamericanes. La seva extensa experiència en l’àmbit de l’educació ens permet comprendre les causes que han provocat el distanciament entre pares i mestres i la importància d’una participació activa de les famílies en les propostes educatives.
El vincle entre pares i mestres s’ha trencat? Hi ha desconfiança entre tots dos?
Jo no diria que està trencat, però sí que està travessant un període de més complexitat. En el passat les famílies acceptaven amb absoluta confiança el que deia i feia l’escola, de manera que els docents es prenien el vincle com una relació que no es qüestionava. En canvi, avui en dia és una relació creuada per acords i desacords, construïda per un conjunt de tensions que poden provocar crisis i conflictes entre institucions. El problema sorgeix perquè les escoles esperen famílies modèliques i tradicionals que no existeixen, i d’altra banda elles busquen educadors que no són reals.
Són possibles, els seus respectius punts de vista?
Són possibles en la mesura que es canviïn algunes qüestions. En el cas dels mestres s’han de posar en qüestió els propis punts de vista. Un punt de vista sempre representa una posició de poder, i els educadors estàvem molt acostumats a dir què calia fer i com s’havien de criar els nens. No escoltàvem les opinions de les famílies. Hem d’abandonar aquesta posició i aquesta mirada homogènia que només creu en un model de família nuclear, on hi ha un pare, una mare i uns nens harmoniosos, en definitiva, una família modèlica. Es tracta d’una imatge que no és real i que ens arriba produïda pels mitjans de comunicació de masses. Hem d’acceptar que ens trobem davant d’una major diversitat de models familiars, així que necessitem institucions més diverses. D’aquesta manera facilitarem la comunicació amb les famílies i reduirem les tensions entre totes dues parts.
Quins beneficis obtenen les escoles que aposten per la participació dels pares en els projectes i activitats a l’aula?
Una escola que objectivament promou la participació dels grups familiars és una escola que pensa en el sentit del que és públic i enforteix el model democràtic de la societat. No es tracta només que les famílies participin en un acte escolar, sinó que formin part de la proposta educativa de l’escola, que puguin opinar i proposar noves alternatives. Per construir democràcies és essencial crear escoles democràtiques que en promoguin la pràctica.
Es pot donar el cas que una participació familiar molt constant acabi sent excessiva?
Depèn. Quan jo penso en participació no penso en termes de presència. Cal tenir en compte que hi ha famílies que tenen horaris laborals que els impedeixen poder involucrar-se activament en l’escola, per això hem d’aconseguir que totes puguin fer-ho de diferents maneres. Crec que la participació no passa exclusivament per la presència dins de l’escola sinó pel fet d’estar vinculats amb el contingut de la proposta educativa. Els mestres han de triar la via de comunicació més adequada per aconseguir-ho, tenint en compte els diferents casos que se’ls presenten.
Centrant-nos en un àmbit més polític i social, creu que en els últims anys s’han promogut massa les escoles selectives, oblidant les dificultats d’accés de les famílies amb menys recursos?
Sí, però estan naixent algunes propostes per combatre-ho. Per exemple, en els últims deu anys a l’Amèrica Llatina s’han intentat derrotar alguns projectes neoliberals d’educació més selectius a través de noves lleis. Totes tenen com a objectiu promoure la participació i eliminar les posicions subalternes. Es tracta d’un procés complicat, perquè a l’interior dels sistemes educatius s’han anat creant uns circuits escolars en què s’ha establert que els nens més empobrits van a escoles més empobrides. El problema que sorgeix, sovint, és que no es tenen prou mitjans per combatre aquest procés. A vegades comptes amb els professors, però no amb els ajuts de polítiques de govern específiques per poder alterar les relacions de desigualtat.
Quin significat té l’escola per als nens i les famílies que viuen en la pobresa?
L’escola té moltíssim significat, té la possibilitat de verificació i la responsabilitat pública de la igualtat. Cal oferir a tots els infants, sense importar la seva condició, la visió de tots els mons, no només del propi. L’escola i la nova educació pública han d’aspirar a ensenyar el màxim i mostrar tots els repertoris culturals possibles. No ens hem de quedar amb la creença que els nens i nenes que tenen menys només necessiten menjar, al contrari, necessiten una oferta cultural molt àmplia. Els hem d’oferir tot el que estigui a les nostres mans.
La situació social de la família afecta directament el desenvolupament de l’infant a l’escola. Com han d’actuar els docents en aquests casos?
És una docència diferent, una docència, des del meu punt de vista, rebel i apassionada. El mestre ha de ser àvid i ha de perseguir un somni, el d’aconseguir que aquests nens i nenes tinguin una vida millor. Si el mestre està fatigat i va a treballar pensant que els seus alumnes acabaran al caixer d’un supermercat, ha de deixar la docència. Nosaltres, els mestres, tenim una relació amb el temps que és utòpica; no treballem per l’avui, treballem pel demà. Mai no veiem el demà, per això ens l’hem de representar en termes imaginaris. Si estem fatigats no ho aconseguirem. Cal tenir clar que aquest nen que tenim davant té el mateix dret de conèixer Bach, Mozart o d’aprendre física que la resta d’infants, no hi ha d’haver diferències, hem d’obrir-los un camí del seu futur.
Com caracteritzaria l’escola actual?
L’escola actual es troba en un procés de transició que pot desembocar en dos camins diferents. D’una banda, tenim l’agonia de l’escola pública, una agonia que s’emmascara en una utopia tecnològica, com si aquestes noves tecnologies resolguessin el que un professor no pot fer. D’altra banda, hi ha molta esperança. Veig que hi ha noves generacions de professors i de joves que miren cap a altres horitzons, que conjuguen altres idees i que escolten noves històries. Sabem que la història no és lineal i que les alternatives pedagògiques d’altres èpoques poden tornar a florir. Confio plenament en aquesta història, i sobretot en les noves generacions, perquè l’educació pública tingui una nova oportunitat.
Quins canvis queden per aplicar?
Crec que s’ha d’alterar la relació amb l’espai i el temps, abandonar el format tradicional i construir una relació educativa democràtica amb els estudiants i els grups familiars. S’han d’acollir les famílies, no en termes de rituals sinó en termes efectius de participació en la proposta educativa. Cal que els infants també tinguin veu pròpia.
