Amb aquest títol s’encapçalava una notícia a un diari del nostre país on es llistaven els projectes i iniciatives que des de la Conselleria s’estan “teixint i desteixint” per aconseguir, entre d’altres objectius, reduir el fracàs escolar.
Aquests dies, a més, els Consells Escolars de totes les escoles hauran de decidir el calendari i l’horari, un dels temes que aquests darrers anys s’han teixit i desteixit amb propostes noves, algunes fins i tot desconcertants. Setmana de febrer, inici de curs a principis de setembre, treball a les escoles més enllà de finals de juny…, propostes que han tingut poca continuïtat i poc impacte perquè aquest és un tema que no es pot construir únicament des de l’escola. Hi ha l’àmbit de l’educació del lleure, la flexibilitat laboral de les empreses, i també un aspecte cultural global que ens ha portat al calendari que tenim.
Ara són els Consells Escolars els qui hauran de decidir l’horari de cada escola i també la ubicació de 5 dies d’aquesta “setmana blanca de lliure disposició”. Amb aquesta solució aparentment hem guanyat una bugada, però podem perdre algun llençol. Hi haurem guanyat perquè no hi haurà solucions úniques per a tothom: el nostre país és petit però divers, amb realitats que canvien força amb pocs quilòmetres de distància. Ara bé, com es prendran aquestes decisions? Qui donarà els elements de reflexió als diferents membres dels Consells per arribar a una decisió coherent? El nostre temor és que aquest debat pugui esdevenir un conflicte entre interessos corporatius dels mestres i necessitats de les famílies. Un conflicte que no ajudarà gens a centrar l’atenció en el que necessiten de debò els infants i joves.
Des del nostre punt de vista aquesta ha de ser una reflexió basada en un pacte social real i no pas en solucions que poden passar per “tornes” als mestres davant de retallades. La Penèlope que teixeix i desteixeix aquest sudari, a qui deu estar esperant?
