La vaga del passat 8 de març, la mobilització de tantes dones de tot el món, ha servit per donar visibilitat a un moviment de fons de denúncia de l’androcentrisme, de la violència que s’exerceix contra les dones, de la subordinació i la marginació a què se les condemna —a vegades subtilment, d’altres descaradament.
Aquest androcentrisme que ve de lluny, sancionat per totes les religions monoteistes, és present en tots els àmbits de la vida i de la cultura, com si fos una cosa natural i, en conseqüència, indefugible. En aquest marc els homes constitueixen el subjecte de referència mentre que les dones resten en un nivell inferior perquè la seva diferència sempre és llegida com una mala còpia de l’original.
Per això ens cal seguir reivindicant la coeducació, entesa com un canvi cultural de llarg abast, una nova cultura en què desapareguin els gèneres com a normes diferencials que prescriuen identitats, hàbits, comportaments i actituds diferents segons que s’hagi nascut home o dona, que dicten què has de pensar, sentir i fer segons quin sigui el teu sexe. I per això segueix essent important reivindicar la ideologia de gènere, tan vilipendiada pels immobilistes civils i religiosos. El sexe (els òrgans sexuals) i el gènere són coses diferents. El sexe ens ve donat en néixer; en canvi, el gènere és una construcció social, no pas un fet biològic: allò que cada cultura i cada societat considera que és propi dels homes o propi de les dones i que es concreta en models de masculinitat i de feminitat com a ideals a perseguir.
Perquè està per demostrar que hi hagi uns valors femenins i uns valors masculins… El que sí que hi ha són uns valors atribuïts al gènere femení i uns altres al gènere masculí que constitueixen el nucli dur d’aquells models a seguir. En els homes són la racionalitat, el poder, l’agressivitat, la força, el gust pel risc, la lluita, una sexualitat essencialment genital i normativament heterosexual, la competitivitat, la repressió de les emocions… En les dones aquests valors són, en canvi, la intuïció, la subordinació, la tendresa, la cura, la fragilitat, la prudència, la compassió, una sexualitat afectiva, la cooperació, el sentimentalisme i l’expressivitat emocional…
Resulta, però, que hi ha moltes maneres diferents de ser home o de ser dona, que depenen no només de l’orientació afectivosexual sinó també del grau d’instrucció, de la classe social, de la ideologia, de la identitat cultural… A dia d’avui, però, ser home, segons el model androcèntric, és fonamentalment no ser, ni semblar, una dona: els homes no poden ser ni femenins ni homosexuals. És imprescindible i urgent fer desaparèixer les prescripcions de gènere perquè, sigui quin sigui el sexe d’una persona, pugui comportar-se de la manera que més li plagui. La conseqüència serà que es donaran moltes menys diferències entre els homes i les dones com a grup social i, en canvi, augmentaran les diferències individuals entre les persones, tant si són homes com si són dones. Com ha de ser.
El feminisme no és, doncs, el revers de l’androcentrisme sinó que l’hem d’entendre com un moviment d’alliberament de les persones, de totes les persones, siguin homes o siguin dones, perquè puguin ser i es puguin desenvolupar amb més plenitud i llibertat i esdevenir més feliços. L’escola coeducativa ha de ser, per tant, una escola que fomenti i empari la llibertat de les persones, que valori la diversitat del seu alumnat, també l’afectivosexual, i eviti que sigui motiu d’exclusió o de marginació, que aboni el respecte, el reconeixement i el diàleg com a instruments de relació i de resolució dels conflictes, i que reprodueixi i recreï una cultura més inclusiva, més funcional, més representativa i més justa.
