Perspectiva Escolar
Marc Andreu Acebal (Barcelona, 1973) és llicenciat en Periodisme i doctor en Història, títol, aquest darrer, que va obtenir amb el treball El moviment ciutadà i la transició a Barcelona: la FAVB (1972-1986). Aquesta tesi va ser la culminació de la seva experiència i el seu estudi a l’entorn del moviment veïnal a les ciutats. Excel·lentment recollit en el seu llibre Les ciutats invisibles (L’Avenç, 2016), aquest treball cerca observar la Catalunya metropolitana amb la mirada del periodisme i de l’historiador que porta dins i que va des de l’anècdota fins al rigor històric amb facilitat. Pare de dos fills, actualment treballa com a conseller tècnic del regidor del districte de Sant Martí de Barcelona.
Ens reunim al despatx del regidor, el qual «aquest matí estarà tot el dia al Ple de l’Ajuntament i per això segur que aquí no ens molestaran», un espai diàfan i lluminós on la xerrada transcorre de forma distesa i cordial passant de la teoria a l’exemple amb un gran didactisme.
Què defineix una ciutat invisible?
Bé, és un joc de paraules que recorda una novel·la d’Italo Calvino en la qual Genguis Khan narra a Marco Polo com són les ciutats que ningú ha vist perquè resten allunyades de la Ruta de la Seda. Aquest doble joc, ciutats i barris invisibles i plens de tòpics, ens permet jugar amb aquest títol tot capgirant el llibre de Calvino per relatar allò que són els barris desconeguts de la Catalunya metropolitana. Són poc coneguts fins i tot per la gent que hi viu. Els seus mateixos habitants en són poc conscients, els han invisibilitzat. Fixa’t que TV3 ens ha fet conèixer el poble més petit de Catalunya, on amb prou feines viuen unes desenes de persones, i en canvi ni hi apareixen barris on milers de persones hi fan vida. I és per això que es continua tirant de tòpics. Hem de tenir en compte, però, que no són ciutats homogènies; és molt diferent un barri com Sant Cosme, un entorn que es podria dir d’èxit, de la Mina i tota la seva problemàtica. Això sí, tots tenen un marcat caràcter popular, de classe treballadora, la qual existeix però a la qual ells no són conscients de pertànyer, ja que tothom es vol definir com a classe mitjana baixa.
Es pensa i s’educa diferent en un palau que en una barraca?
Les condicions socials són molt diferents, sense cap mena de dubte, tot i que Pedralbes també seria un cert gueto. Però tot i no voler ser determinista —és a dir, si has nascut i vius en un barri d’aquests, no podràs arribar enlloc—, és indubtable que en determinades condicions materials i socials s’educa diferent. La igualtat d’oportunitats per a uns i per als altres és diferent. Potser sí que s’ha trencat l’ascensor social, especialment arran de la crisi, però, per contra, no s’ha trencat la cohesió social de barri, i és que en aquests entorns hi ha un teixit social, amb el concepte més ampli d’aquest, que existeix i és molt actiu, un teixit que fa de malla, de xarxa protectora, i aquesta no s’ha trencat. Si existeix aquesta xarxa és fruit d’una història de dècades enrere, un teixit que va ajudar a créixer aquests barris i que ara està evitant que aquests entorns es converteixin en autèntiques banlieues a l’estil francès.
Encara existeixen les ciutats invisibles?
Sí, i ho segueixen sent ja que la gent no les coneix. Cada una, però, és diferent, ja que la vista que es pot gaudir des de dalt de tot del barri del Singuerlín i la vida de Sant Cosme no tenen res a veure. Cada una d’elles ha mantingut la seva singularitat, realitats diverses que també es tradueixen en l’àmbit educatiu, i com a exemple, les escoles de la ciutat de Salt, a tocar de Girona, on la població de tota la vida va a la concertada i la nouvinguda va a la pública. I és que malgrat que aquests barris en general han millorat, més enllà de l’estereotip, sovint l’increment de les desigualtats socials continuen fent d’aquests entorns unes realitats complexes.
Hi ha culpables?
Sense cap mena de dubte hi ha un pecat original: l’especulació i la dictadura que va construir desaforadament, un pecat que a poc a poc s’ha anat corregint des d’un punt de vista material, però que no deixarà d’existir. El barri de la Mina no el pots tirar tot a terra. Hi ha altres responsables actualment, que és la mateixa gent, que van perdent la consciència de barri i no han posat prou en valor el manteniment de la consciència col·lectiva. I, finalment, que en la construcció del país no s’ha posat prou en valor la realitat metropolitana, i és que no permet comparació la inversió feta en altres indrets del país i el que s’ha fet en aquestes ciutats.
La mirada actual sobre aquests barris és molt diferent de la del passat?
Els darrers quaranta anys els barris han canviat molt, fruit de l’acció veïnal i dels ajuntaments democràtics; hi ha hagut una gran transformació en l’espai públic del qual se serveix l’espai humà, però la immigració actual no és la mateixa que aleshores. Les instal·lacions educatives tampoc són les mateixes; han millorat substancialment, tot i que continuï havent-hi barracons, però ja no són aquells tramvies convertits en aules d’altres temps. I també ha canviat el contingut; ara ja no s’ensenya com fa cinquanta anys. I és que bona part de la innovació educativa actual, probablement a causa de les necessitats de l’entorn, ve d’experiències en barris com aquests. Una altra cosa és que ara se n’hagi apropiat l’Escola Nova 21, però abans ja es treballava així en aquests entorns. Fixem-nos com, per exemple, de l’experiència viscuda per en Ramon Grau a l’institut de Sant Roc n’acaba bevent, per transformar-se, l’institut del Poblenou, a tall d’exemple.
Quin paper hi té l’educació, en aquestes xarxes?
Bàsic. La xarxa social, en bona mesura, és un espai de minorització de desigualtats. Com les escoles i tota la comunitat educativa, les AMPES, etc., ajuden i col·laboren, per exemple, organitzant i participant activament en el Carnestoltes o a la Cavalcada de Reis formant part d’aquest teixit associatiu. Un barri potser no té conservatori, però els nens poden adquirir coneixements musicals apuntant-se als tabalers o en altres associacions. En definitiva, la paraula clau és reequilibrar a fi de compensar i a la vegada aportar valors i experiències formatives, tot i que aquestes no siguin «curriculars». Tenir aquesta capacitat associativa és molt important.
En els quaranta anys de democràcia l’administració ha canviat aquests barris «per la pedra» —escoles, CAPs, places…— però potser no s’ha fet prou inversió en el capital humà. I és que una cosa és la façana, molt cuidada i fins i tot elogiada, però més enllà de la pell hi ha l’ànima, i l’ànima són les persones. I per invertir en ànima s’ha de fer a través de l’educació, on veuràs realment els fruits en els canvis en les persones. Trencant les desigualtats i formant des de l’escola bressol és com pots actualment canviar aquestes ciutats, entenent l’educació com un tot.
A més, la crisi ha demostrat que si no han explosionat aquests entorns és gràcies a la xarxa, i especialment a la comunitat educativa. S’ha parlat molt, des de la retòrica dels polítics, que els mestres i els metges han aguantat les retallades, però tots hem de ser conscients que això realment ha estat així.
Quin futur, si és que en tenen, els veus a aquestes ciutats invisibles?
Hi viu molta gent, en aquests barris, i són votants i força de treball, és a dir, no hi ha futur sense aquesta gent. Però a més a més, i a més ara, que es fan més visibles, hem de tenir en compte que ells van ser el motor dels grans canvis i reivindicacions del país als anys setanta —recordem que el primer Onze de Setembre es va celebrar a Sant Boi!— i ara es torna a fer visible perquè la crisi els ha deixat més despullats que mai. Només cal recordar que tot el moviment de la PAH —Plataforma d’Afectats per la Hipoteca— va néixer en aquests entorns, i ara han pres consciència de la seva força. Fixem-nos que els darrers canvis polítics demostren que tenen força —per exemple, les eleccions del 21 de desembre aquell cinturó vermell de Barcelona va canviar de color—, i han pres consciència d’aquesta, que són i que tenen capacitat d’incidir en el futur. No es pot seguir no mirant aquestes ciutats.
Què fer, doncs, perquè deixin de ser invisibles?
D’entrada anar-hi…, i us sorprendrà. També és el nostre país i fins que no hi vas no el coneixes. I a més cal que la gent que hi viu ho mostri amb orgull, que no se n’amagui, sense complexos: jo visc aquí i aquesta ciutat té aquestes gràcies o problemes. S’ha de recuperar l’orgull de barri.
On posaries tu l’esforç?
En l’educació. I no només en equipaments, sinó a connectar o reconnectar el teixit educatiu amb el teixit associatiu dels barris, que alguns ja ho fan, però potser cal alguna empenta més. En definitiva, fer que no s’apagui la brasa que es va encendre fa dècades a fi de mantenir els vincles i el teixit per fer visibles aquestes realitats invisibles, i que a la vegada es posi en valor la història que va forjar aquests barris. En aquestes lluites la gent es mou per interessos tan concrets —un parc, un transport, una escola…— i és tan intergeneracional que creen sentiment de comunitat, i actualment s’han vist novament com a necessàries. Si ets conscient de la història potser ho poses en valor i aprofites aquelles ensenyances perquè et siguin útils en l’actualitat.
