L’altre dia, en Max, que acaba de fer 6 anys, després de diverses sessions on havia estat jugant amb tres infants més, creant una estructura amb fang i de veure que, en diferents moments, jo els feia algunes preguntes i anotava a una llibreta algunes coses, se’m va quedar mirant i em va fer una pregunta, amb un to que vaig interpretar que estava situat entre la sorpresa i la incomprensió:
–“A tu t’interessa això que estem fent?” Una pregunta que em va fer qüestionar moltes coses.
Els infants tenen una gran capacitat per observar-nos als adults, gairebé com una necessitat que els serveix de referència bàsica per situar-se davant del món en què viuen. Ens observen molt atentament, percebent tots i cada un dels nostres gestos, de les paraules, de les entonacions, les mirades… Copsen com és la realitat de l’escola que hem dissenyat i preparat per a ells i elles, amb una gran sensibilitat per detectar canvis que puguin afectar a qualsevol aspecte: des dels més petits dels nostres gestos, passant per la forma com estructurem els espais i quins materials els oferim, fins arribar a l’organització que determina les possibilitats que infants i adults tinguem una experiència de vida amb un ritme i un temps determinat…
En cada una de les percepcions que els infants tenen del dia a dia, els estem transmetent, de forma sovint involuntària, quin valor tenen per nosaltres i en conseqüència es fan una imatge, cada vegada més clara, de quin és i quin ha de ser el seu paper (i el de la infància) no només a l’escola, sinó també a la vida.
En moltes escoles, des de la desaparició de les escoles de la República, s’ha anat construint un relat en l’imaginari dels infants, i de la societat, en què el seu món és quelcom separat absolutament del món dels adults. Els i les hem obligat a abandonar el seu pensament i la forma que tenen d’entendre el món, per tal de reproduir el “saber” que socialment està acceptat com a correcte… Una forma de proclamar la infància com una etapa de la vida imperfecta, sense capacitat ni possibilitat per mostrar-se en plenitud, amb mancances que els adults, a través de les institucions creades amb aquesta intenció, aniran compensant per tal que aquests infants imperfectes esdevinguin persones aptes per la vida en societat. La mateixa societat que ha confiat poc en les seves capacitats i potencialitats i que ha simplificat i reduït el valor de la principal forma que tenen per relacionar-se i entendre el món: el joc.
Malgrat sabem que totes les nostres decisions tenen a veure amb una idea més o menys conscient del que per nosaltres és la infància i l’escola, quant de temps dediquem o hem dedicat a parlar-ne i discutir-ne de forma clara amb les altres persones de l’equip al qual pertanyem? Sovint ens ocupem només d’alguns aspectes més tècnics de la nostra tasca com a mestres, sense tenir en compte quines són les idees que han de fonamentar totes les decisions que prenem com a equip d’una forma coherent amb la concepció d’infant, d’escola i de societat que tenim. Unes concepcions que han de ser construïdes per totes les persones que formem part de l’equip de mestres i professors, on quedin reflectides les singularitats de cada una de les individualitats que s’hi troben, així com tenint molt present el context on està ubicada l’escola. Així doncs, una construcció que ha de partir de l’observació dels infants amb qui compartim el dia a dia.
L’observació dels infants com una estratègia necessària i imprescindible per saber qui hem de ser en cada moment, quin paper hem de tenir, per poder-nos ajustar a les seves necessitats reals i crear situacions que els ofereixin noves possibilitats i oportunitats. Una actitud que proclama el nostre interès per cada una de les accions que porta a terme cada un dels nens i de les nenes, reconeixent-los com a persones que tenen una forma singular, única i creativa d’entendre i d’expressar-se a la vida, fent d’aquesta diferència un valor a protegir i potenciar.
La influència dels moments històrics viscuts per la nostra societat, amb una determinada concepció d’infància, ha portat a una part dels equips a construir escoles i projectes educatius on es fragmenta la realitat, el coneixement, el temps… De manera que es fan viure als infants activitats aïllades, inconnexes, sense cap tipus de sentit, significativitat, ni funcionalitat.
Replantegem-nos el que fem i el que no fem, el que oferim i deneguem… Observem els infants i no ens quedarà una altra sortida que oferir-los situacions i propostes que neixin de la seva realitat i experiència, donant continuïtat a les seves iniciatives en un procés de reconeixement i dignificació de la infància.
Imatge de capçalera: Creació d’un Laboratori-Volcà-Foc entre infants de 3 i 5 anys a l’Escola SOLC (David Castillo Garcia)
Les opinions i els comentaris dels autors i col·laboradors de la secció d’opinió són lliures i personals. L’Associació de Mestres Rosa Sensat no es fa responsable dels mateixos, ni tampoc de l’ús que puguin fer tercers dels articles publicats.
