Em dic Hanoch Piven i m’agrada definir-me com a artista o il·lustrador que juga amb objectes i hi «dibuixa». Fa més de 25 anys que creo retrats i caricatures amb una tècnica de collage en tres dimensions que es basa en l’ús d’objectes quotidians. Les meves il·lustracions han estat publicades en desenes de mitjans de comunicació, des de Time, Newsweek i el New York Times fins als grans diaris espanyols i europeus. Els objectes són els que donen el significat a les meves caricatures (recordem-ne la definició: «un retrat carregat»).
Jugar, observar i crear
He usat abans la paraula «joc» perquè crec que el joc és present en l’obra de molts dels artistes més cèlebres de la història, i fins i tot més, que el principi lúdic és una part important del quefer artístic.
Fins i tot el gran Picasso va jugar amb objectes en crear la seva famosa escultura Cap de toro (1944). El que fascina de Cap de toro és el fet que Picasso, l’il·lustre virtuós del dibuix i la pintura, no va recórrer al seu talent de pintor per esculpir o «dibuixar» aquesta escultura. Picasso va utilitzar el seu «ull artístic», la seva capacitat i el seu talent per observar el món des d’una perspectiva diferent.
La tasca d’ensenyar a dibuixar com Picasso està molt per damunt de les meves forces, però voldria proposar-vos el repte de mirar el món com Picasso va fer en crear el Cap de toro, amb la missió de demostrar que la creativitat i l’expressió a través de l’art estan a l’abast de tothom. Per crear amb objectes quotidians que mestres i alumnes tenen en el seu entorn no cal posseir cap capacitat per al dibuix. Només cal observar, descobrir i permetre’ns jugar.
Per desenvolupar la nostra capacitat d’observació ens guiaran les paraules de Paul Valéry, poeta, escriptor i crític literari francès dels segles xix i xx: «Observar significa oblidar-se del nom de l’objecte que estem mirant». Valéry demana al cervell que no defineixi el que estem observant, «que s’oblidi del nom», aquesta etiqueta o prejudici amb el qual mirem el món sabent ja per a què serveix cada cosa i quin és el seu lloc. Valéry ens demana posar el focus en la forma i no en l’essència lògica (el nom); llavors, es revelaran davant els nostres ulls coses noves.
Una bona manera de començar a treballar aquest concepte és l’exercici de buscar cares en objectes o ajuntant diferents objectes. El món n’està ple i segurament haureu descobert cares en automòbils i autobusos. El que fascina en aquest simple exercici és que en un instant ens alliberem de la fixació que els noms i prejudicis imposen a les coses, i ja estem jugant i divertint-nos i plens de motivació d’explorar i descobrir.
El joc és un gran truc que ens permet entrar en un espai protegit i diferent en el qual tot és possible. Quan juguem ens permetem provar coses noves, errar, perdre, no ser sempre els bons, etc. En aquests espais protegits de jugar, de buscar, de vagar és on es troben els grans descobriments. Moltes vegades aquests descobriments no són externs sinó que estan dins de nosaltres i necessitem vagar per aquests espais per poder finalment descobrir-los. El secret és entrar en un espai protegit que ens permeti estar en una situació de recerca sense por que no trobem una solució immediata.
El meu embús personal
En la creació, a l’educació, i en la vida, no sempre es troben les solucions de seguida i cal permetre’ns transitar aquests trajectes d’incertesa. Transitant-ne un és com vaig descobrir el meu propi estil de treball. Després d’haver estat sempre bon alumne en les matèries escolars tradicionals durant la meva vida escolar, a l’edat de vint-i-tres anys em vaig animar a intentar el desenvolupament de les meves aptituds artístiques. El problema era que feia molts anys que no dibuixava seriosament i per això la meva tècnica de dibuix no estava gaire desenvolupada.
Em vaig sentir embussat
Un embús ens fa sortir d’una manera de treballar basada en comportaments automàtics que, per defecte, segueixen les veus externes (o prejudicis interns) d’autoritat, i ens internen en una situació que, sens dubte, té el seu risc emocional, però està plena de possibilitats. Una bona metàfora és pensar que sortim d’una autopista i entrem en una ruta escènica amb moltes possibilitats. Viatjar per autopistes metafòriques és relativament fàcil, però no és on hi ha els tresors, aquelles qualitats úniques que cadascun de nosaltres posseïm.
Tornant al meu propi embús, sense saber dibuixar prou bé vaig començar a expandir els espais de la meva recerca i, quan el 1991 estava pintant la cara de Saddam Hussein al gouache, va aparèixer com del no-res una caixa de llumins al costat del treball. Em vaig adonar que el conjunt de llumins tenia certa semblança amb el bigoti, els vaig posar en el seu lloc i es van convertir en pèls, i només en aquest moment vaig comprendre el significat que tenien: eren una font d’ignició després que el líder iraquià hagués declarat la guerra. Va ser així com, per casualitat, vaig descobrir l’expressar idees mitjançant objectes.
El fet de no tenir clar el camí i l’èmfasi en la recerca va fer que m’adonés i aprofités les oportunitats que em vaig trobar pel camí.
Principis en el procés creatiu
- La casualitat en l’obra. Saber aprofitar les casualitats o «accidents» positius és una capacitat que tots podem desenvolupar. El gran repte és afavorir que sorgeixin les casualitats.
- Assaig i error. En dibuixar amb objectes és difícil saber com es veurà una cosa abans d’assajar-ho. Com més provem, més probabilitats tindrem de trobar l’objecte just. Aquesta és la meva definició de l’assaig i error, o assaig i reflexió.
- Córrer riscos. Tot acte creatiu exigeix canviar alguna cosa en l’ordre vigent, modificar la realitat coneguda proposant alguna cosa diferent i no provada abans. Efectivament, ens arrisquem al fracàs i a la crítica negativa (externa o pròpia). És justament l’atmosfera que impera en el joc la que ens permet aquests petits «fracassos». És important que sapiguem perdonar-nos.
- Tot projecte creatiu canvia una infinitat de vegades en el procés. Hem de tenir confiança en aquest procés. En el cas de la creació amb objectes és important enganxar/encolar només al final del procés.
Consells per dur a terme un taller a l’escola
Recol·lecció
El treball del dibuix amb objectes comença molt abans de trobar-nos amb el full en blanc. La recol·lecció ens porta a veure el món que ens envolta amb una mirada nova; en els objectes busquem potencial. La recol·lecció d’objectes és un acte d’optimisme i cal assignar-li l’atenció que mereix. El principi que ha de guiar-nos durant la recol·lecció és molt senzill: com més objectes, millor.
És important recordar que el secret de l’èxit rau en el fet que la creació amb objectes sigui una experiència creativa nova, i per això convé allunyar-se dels materials habituals del treball artístic a l’escola. Heus aquí una llista d’exemples espontània: nines trencades, botons, ratolins d’ordinador, peces d’aparells electrònics trencats, altaveus petits, taps d’ampolles de tot tipus, joguines de rebuig, estris de cuina, muntures d’ulleres, cordills i cordons, flors de plàstic, còdols, petxines, fulles. Convé posar una caixa o una bossa en un lloc visible amb l’etiqueta «objectes usats», la qual s’anirà omplint a poc a poc.
El dia del taller prepararem el «bufet» d’objectes. Els objectes i materials han d’exhibir-se de forma accessible; el més fàcil és ajuntar taules i distribuir-los segons un principi de classificació prèviament establert. Així serà més fàcil «conèixer el terreny» i buscar un determinat component, i el cervell es beneficiarà amb la sensació d’ordre dins de tot el caos que l’envolta. Treballarem sobre un cartró rígid que no es doblegui en rebre el pes dels objectes. La cola plàstica blanca enganxa gairebé tots
els objectes lleugers de paper o de plàstic, però l’eina més important és la pistola de cola calenta.
Inspiració
Tot taller ha de començar amb la inspiració, que requereix ensenyar molts artistes que han treballat de forma lúdica amb objectes: Arcimboldo, Picasso, Joan Brossa, Chema Madoz i Hanoch Piven :-).
Creació
Per a menors de quatre anys, suggereixo proposar-los un exercici en el qual solament hagin de triar trets de la cara i col·locar-los. Suggereixo retallar formes de cartró que serveixin com a base de les cares. Per a nens i nenes de tres i quatre anys ens abstindrem de presentar un assortiment gaire gran d’objectes. A partir de quatre o cinc anys el treball és molt menys estructurat. Cal deixar-los treballar lliurement sense orientar-los precisament cap a la cara. Alguns escolliran els objectes per dibuixar paisatges, animals o robots. És molt important conversar sobre el que es fa. En la majoria dels casos es veurà que no hi ha una causa o justificació clara per a les seves eleccions, però solen inventar-se explicacions divertides i interessants. Amb els/les alumnes de vuit a tretze anys la lliure creació és l’aspecte més important en un taller. Amb els nens i nenes més grans, el dibuix amb objectes també pot servir, per exemple, com a instrument per conèixer personatges històrics o fins i tot conceptes científics.
La meta sempre ha de ser acabar l’activitat amb una sensació d’assoliment i sense frustracions i després conversar sobre les cares que s’han creat i destacar-ne els diferents trets.
Objectes per crear i comunicar
Sostinc que l’ús d’objectes quotidians com a llenguatge de creació i de comunicació a l’aula és una proposta molt útil en ser un mètode simple i efectiu amb el qual ràpidament s’arriba a resultats artístics que sorprenen els creadors.
És un llenguatge que permet fàcilment dialogar a través d’imatges que conviden a ser elaborades verbalment partint d’un estat d’autoria i d’orgull.
És important destacar que aquesta activitat convida no solament nens sinó també adults a treballar de forma individual o en grup, convidant a una reflexió interna o externa, per la qual cosa recomano que l’escola proposi als/les mestres dur a terme un taller d’aquest tipus on, per exemple, cada mestre/a pot reflexionar sobre la seva pròpia identitat com a educador/a.
Els convido a visitar la meva pàgina web a pivenworld.com i també observar la galeria de creacions fetes per nens.
HANOCH PIVEN
Artista i il·lustrador
