Un dels millors tributs que podem fer a la Irene és a través de la música. Com a mare i com a mestra, cantava als infants per relaxar-los o fer-los adormir amb quie-tud. Els seus darrers dies, escoltava cançons de bressol per asserenar-se. El seu nom, Irene, té una sonoritat que ha inspirat desenes de tonades. Sense saber-ho probablement, la seva ànima quedava reflectida en desenes de cançons que podien sentir-se arreu del planeta. Primera balada:
Irene
I know it’s hard to stay away
I can only imagine
The things that you must say
But you should know
Better anyway
The way that you say
(Caribou)
Sí, la Irene era música, i la cançó a la qual va dedicar tota la seva vida fou l’educació. La seva ambició inesgotable per una educació pública i de qualitat no va conèixer topalls, ni fronteres. Tant podia crear un programa de suport per a dones de Llatinoamèrica que maldaven per una petita infància amb dret real a ser educada en llibertat, com asseure’s en una plaça pública de Berlín, rodejada de dones europees, per teixir lligams i fer xarxa a favor d’una Europa que cregués en l’educació com a motor de justícia social.
El traspàs de la Irene ha deixat sense alè centenars de persones del món de l’educació, a casa nostra i arreu, i deixa un buit i un silenci que els qui encara som en ruta haurem de mirar com omplim. Perquè són personatges com la Irene els qui, quan ens abandonen per sempre, realcen el valor de les seves paraules dites, i arrelen l’interrogant etern sobre què hauria pensat ella sobre aquest o aquell tema. Anem a la segona peça, aquesta més propera:
Irene
Columpiándose en los alambres
Irene
Convidándome a conocerla, emplazándome…
No comprendo como puede usted pasar y no verla
(Joan Manuel Serrat)
La Irene era també infància. Una nena eterna que les nits i els dies havien anat colrant en la duresa de l’existència, però que mai perdia l’aroma intensa i rebel dels primers anys. La Irene et mirava amb una ingenuïtat astuta i una astúcia ingènua, com un infant de tres anys.
La Irene guardava gelosa la seva ànima d’infant molt endins, perquè ningú pogués veure-la, i només la mostrava als qui més estimava. I aquesta ànima d’infant fou la culpable, en part, d’una vida sencera dedicada a promoure els drets i la cura dels més petits, dels més indefensos, dels qui necessiten adults amb ànima d’infant per ser compresos, i satisfer les seves necessitats més bàsiques.
Aquesta combinació estranya d’infantesa i duresa la feia incomparable a qualsevol altra persona coneguda. Sempre lluitava per no perdre mai la puresa, ni l’essència, ni la innocència, i s’entristia quan la crua realitat les hi feia perdre. La Irene no deixava indiferent a ningú, i aquesta era sens dubte una de les seves principals fortaleses, i prou que ho sabia, i també una de les seves principals debilitats. Anem a la tercera tonada:
Mentre il mondo sta girando senza fretta
Irene al quarto piano è lì tranquilla
Che si guarda nello specchio
E accende un’altra sigaretta
(Francesco di Gregori)
La Irene, a més, era mirada. Uns ulls foscos que et travessaven interrogadors, escodrinyant cadascun dels teus pensaments, analitzant –com si fossis un mirall– què hi havia d’ella en tu, o de tu en ella.
Cigarreta en mà, la mirada de la Irene parlava en el silenci. Les reunions amb la seva presència havien de tenir un sentit (la pèrdua de temps no formava part del seu univers), i una conclusió (calia sempre avançar, mai quedar-se quiet per gaire temps al mateix lloc). Agraïa la sinceritat, de la mateixa manera que te la regalava, a voltes sense demanar-la, i procurava deixar els sentiments a banda de la gestió, tot i que al final els sentiments tot ho amaraven.
La Irene volia trobar-se amb mirades com la seva. Empenyia tothom a enfrontar-se amb els problemes amb coratge i determinació, sense eludir el conflicte. I no descansava mai fins que aconseguia que els qui l’envoltaven demostressin alguna cosa semblant a la seva actitud combativa. Última cançó:
Irene goodnight,
Irene goodnight.
Goodnight, Irene, goodnight, Irene,
I’ll see you in my dreams.
(Pete Seeger)
En definitiva, la Irene era memòria, i per això restarà a la memòria. Per això va dedicar una vida sencera a salvar, a la seva manera, Rosa Sensat del seu propi futur. Per això mai va refer-se de la pèrdua de la Marta. Per això ho donava tot per preservar el valor incalculable de l’escola bressol a Barcelona.
I no ens n’oblidem: la Irene, contra el que molts puguin pensar, estimava la Perspectiva Escolar, la «Perspectiva». Perquè va ser la primera revista de Rosa Sensat, fundada per la Marta, portaveu d’una visió sobre la infància que va salvar els mots per a les generacions futures, parafrasejant el poeta.
Música, infància, mirada, memòria. Irene. Bona nit, ens acompanyaràs en els nostres somnis –d’aquells que ens bressolen mentre som adormits, o aquells que projectem en mil idees mentre som desperts– per sempre.