A la festa de final de trimestre de l’escola, els alumnes de tercer interpreten un ball i canten una cançó. Dalt de l’escenari, tots els nens i nenes de la classe estan estirats a terra. Representa que dormen. Van vestits amb pijama. Al ritme de la música es van aixecant, estiren els braços, badallen, es freguen els ulls. Alguns van amb mitjons, d’altres, amb sabatilles. Els pijames són divertidíssims: sanefes, animals, princeses, ratlles. El conjunt, vist de lluny, és d’allò més entranyable. I mames, papes, àvies, avis, tietes i tiets ens ho mirem des de baix amb un somriure badoc.
Quan fa una estona que canten, però, faig un zoom. Hi ha un nen que no en porta de pijama, porta texans, jersei i sabates. Una nena va vestida amb un pijama desconjuntat: la part de dalt d’un pijama blanc, amb uns dibuixets que no acabo de desxifrar, la part de baix, d’un pijama rosa de ratlles; als peus, unes vambes. Una altra nena porta, sense cap mena de dubte, un pijama de princeses nou comprat per a l’ocasió. Gairebé m’arriba l’olor de roba acabada d’estrenar.
El nen que va amb texans s’ha col·locat (l’han col·locat?) al darrere de tot, gairebé amagat. Canta amb esma, però des de les ombres. La nena del pijama desconjuntat s’ha col·locat (l’han col·locat?) a un lateral, se la veu bé, però no destaca. Canta i balla amb una alegria relativa. La nena del pijama de princeses, aquesta sí: primera fila, al centre de l’escenari, esquena ben dreta, mirant endavant i mastegant bé cada paraula que entona.
Intento submergir-me dins del cap de cada un d’ells: com em sentiria jo si, a la seva edat, fos l’única de la classe que no anés amb pijama com la resta de companys? Com em sentiria si anés amb una roba desconjuntada a treballar? Com em sento quan estreno alguna peça de roba que, a més de nova, sé que em queda bé? I si, a més, em diuen que estic tan guapa?
La cançó continua i a mi em capfiquen aquestes subtileses gairebé invisibles: com ha gestionat la mestra que un alumne no portés el pijama? Ha sigut ella qui l’ha col·locat al darrere de tot o s’hi ha posat tot sol, amagant-se? Com han reaccionat els companys? I, com se sent la nena del pijama rosa? Què li han dit la mestra i els altres alumnes del seu pijama nou de princeses? Ha sigut la mestra que l’ha posat ben bé al mig o s’hi ha posat sola? De lluny, pel lloc que ocupa a l’escenari i per la manera de cantar i ballar, es pot endevinar el seu estat d’ànim. El d’ella, el de la nena del pijama desconjuntat i el del nen que no en porta.
Va escriure Umberto Eco que som allò que els pares ens van ensenyar quan no estaven intentant ensenyar-nos res. Els pares, la família, els mestres, els companys, els amics. Som la suma d’un seguit de microscòpiques experiències viscudes en interacció amb el món que ens envolta. I la manera com les vivim i com les gestionem, aquestes experiències, i la forma com ens marquin i condicionin, aniran conformant la nostra pròpia identitat.
Parlem molt sovint de la construcció identitària de les persones que han viscut processos migratoris, intentant entendre els seus mecanismes d’integració a la societat. Però en parlem poc, dels processos de construcció de la identitat de la resta de persones, de la resta de nens i nenes de les aules. Però d’identitat en tenim tots.
La identitat (allò que som) és la qualitat humana que ens identifica. Es construeix en una dialèctica constant entre el llegat psicofísic individual –la vessant personal, allò que ens fa únics i irrepetibles–, i el procés relacional social i col·lectiu –la vessant grupal, la que ens adscriu a un grup i ens fa partícips d’un col·lectiu, d’una societat–. I és a través del conjunt de representacions socials que conformen, per una banda, els actes de pertinença, i per l’altra, els d’atribució, que ens construïm en una mateixa identitat dues dimensions de nosaltres mateixos: la identitat per a si i la identitat per a l’altre. Com em veig? Com em sembla que els altres em veuen? Què n’esperen de mi? Com em relaciono en cada un dels àmbits de la vida: com a filla, com a alumna, com a amiga, com a companya? Aquests aspectes de la identitat són inseparables i conviuen en un procés continu de construcció en el qual el llegat psicofísic i la relació amb l’entorn es transcendeixen i determinen.
La construcció de la identitat és un procés complex, dinàmic, que ens proporciona els marcs de referència necessaris a l’hora de les relacions socials i a l’hora de sentir-nos partícips d’un col·lectiu. Ens permet identificar-nos, ubicar-nos, referenciar-nos a cada context social. Alhora, però, la identitat pot esdevenir un espai de conflicte, de superposició, de restricció i també d’oportunitats; un joc de significacions i identificacions subjectives que poden comportar processos d’exclusió, de diferenciació, relacions de poder, d’assimilació, d’identificació o de reconeixement.
La cançó s’acaba i al públic tots aplaudim amb el cor eixamplat. Els nens somriuen, emocionats, i baixen de l’escenari. No són els mateixos nens que havien pujat instants abans. Aquesta experiència se’n va directament a la saca d’experiències microscòpiques que estan conformant la construcció de la seva identitat, un procés ben viu, dinàmic i que no s’esgota mai. Per a la nena del pijama rosa, aquesta experiència pot haver suposat una «injecció d’autoestima i de seguretat, de creure en ella mateixa». Per a la nena del pijama desconjuntat, potser ha suposat una situació de «sentir-se invisible o de voler passar desapercebuda». Per al nen que no porta pijama, probablement li haurà suposat un «sentir-se diferent».Ara m’hi fixo a la feina i amb les persones del meu entorn: em fixo en la manera com es mouen, com parlen, com es col·loquen en l’espai, com seuen a la cadira, com s’expressen. I penso: mira, aquesta noia devia ser una nena del pijama rosa per la seguretat amb què parla. I aquest que no piula, que li agradaria passar desapercebut, aquest deu ser el nen dels texans.
Hi ha coses que no es poden programar, ni mesurar, ni avaluar. Els processos de construcció identitària dels nens i de les nenes amb qui treballem n’és una. Ara bé: per la importància cabdal que tenen aquestes edats tan primerenques en la construcció del jo i per la seva vulnerabilitat, no ens poden ni ens han de passar desapercebuts. Hem de ser-ne conscients, hem de fer-ne conscients els pares i les mares, i hem d’aprendre a gestionar cada situació. Que res passi per casualitat i que el que passi sigui abordat de la millor manera. Que els processos de construcció de la identitat que passen dins l’escola, al pati, al parc siguin processos integradors, de reconeixement, una oportunitat per fer nens i nenes, persones, segures, amb confiança en elles mateixes. Persones lliures de ser qui realment vulguin ser.
ELENA MONTIEL BACH
Educadora social
i pedagoga