No pas sense raons hem associat la urbanitat amb les rigideses classistes i sexistes d’uns temps passats; hem associat el civisme a unes regulacions inquisitorials de l’espai públic, pensades sovint en contra dels més desafavorits; hem associat la cortesia amb la parafernàlia aristocràtica, amb l’aparença de la cort… Hem de saber destriar, però, el continent del contingut, l’embolcall del bé que embolcalla. Perquè darrere d’aquestes paraules no hi hauria d’haver sinó les bones maneres, la bona educació, l’educació sense més adjectius.
Aquests darrers anys hem fet bandera de la convivència i, a l’hora de dissenyar-la i practicar-la, potser hem fet un èmfasi excessiu en els grans principis, en els valors i les actituds, i poc en els procediments, en els hàbits, en la pràctica, en la regulació de la vida quotidiana, en les formes, en les normes… Però és que la convivència ens parla sobretot de les relacions amb els altres, del reconeixement del proïsme com a ésser valuós, intel·ligent i capaç, de respecte per la dignitat de tots i cadascun dels homes i dones, tant si són propers com si són llunyans. La bona educació no busca sinó fer més agradable, més comprensible, més funcional i més enraonada la vida, la nostra i la dels altres.
I tenim consciència que aquest tracte amable, que aquesta convivència saludable i còmoda, que aquesta deferència ni massa pròxima ni excessivament distant, no acaba de rutllar. Ni al carrer, on els sorolls i les presses solen ser companys recurrents; ni al bosc o a les platges, sovint massa bruts i contaminats; ni a les llars o als àpats, més pendents dels mòbils que no pas dels familiars o comensals que ens acompanyen; ni als actes o espectacles públics, amb entrades i sortides constants i converses més o menys apagades; ni, per descomptat, als transports públics, amb persones grans o necessitades a peu dret, gent que posa els peus damunt dels seients, o amb la música a tota castanya…
Que voldria dir, en tots aquests casos, ser ben educat? Fàcil: evitar tot allò que pugui molestar els altres, posar-nos en el seu lloc i pensar per un moment com ens sentiríem si nosaltres fóssim els afectats; optar per aquelles alternatives o possibilitats que faciliten les coses o dissolen el que podria representar un problema, especialment amb els qui objectivament en tenen més necessitat (persones grans, criatures, dones embarassades, persones amb alguna discapacitat, carregades, malaltes…); llegir bé les situacions i els moments per adaptar-hi els nostres desitjos i els nostres actes…
Entenguem-nos: ser ben educat no és el mateix que ser bona persona. Una cosa i l’altra se situen en plànols diferents. Es pot ser una bellíssima persona i un perfecte mal educat, conscientment o inconscient i, al revés, hi ha delinqüents i corruptes de tracte exquisit.
Ser ben educat no equival tampoc a ser autèntic, a ser sincer sempre i en tot lloc. L’autenticitat a vegades ratlla la grolleria i el desvergonyiment, com hem vist en alguns personatges públics d’una autenticitat deplorable. I la sinceritat, alguns cops, pot fer mal als nostres interlocutors i en d’altres vehicula una superioritat moral com a mínim contraproduent. És clar que s’ha de dir tot seguit que ser ben educat no vol dir ser hipòcrita, mentir en benefici propi o tergiversar els fets per treure’n profit, com algunes vegades s’ha dit.
Les formes tenen mala premsa, les formalitats apareixen sovint com a obligacions inútils. Certament, si queden només en això, no anem enlloc. Però els procediments, les convencions, si són raonables, acordades i assumides, assenyalen un camí, unes regles del joc que permeten que tothom pugui jugar, i eviten l’arbitrarietat pura o la llei del més fort. Les bones maneres acaben essent la porta d’entrada de la formació moral; els bons hàbits i les rutines de cordialitat —la puntualitat, la paciència, la sobrietat, la paraula donada, la discreció, el saber estar, saludar, donar les gràcies…— ens acosten a aquells valors i principis que afirmem; tenir cura de l’espai que ocupem i de l’espai públic en general, de la natura, del material i l’utillatge que fem servir, compromet les persones en accions concretes, i això, lluny de tota retòrica, demana entrenament i persistència. En definitiva, les formes acaben essent la manera més contrastada, més fiable i més pràctica d’arribar al fons.
