Cos: motricitat i psicomotricitat
Des que naixem ens movem de manera autònoma. És reconegut que el moviment afavoreix la maduresa del sistema nerviós central, del cervell i dona al cos unes ha- bilitats per poder desplaçar-se siguin quines siguin les característiques individuals físiques o cognitives. Està clar, doncs, que l’activitat física és imprescindible per a la salut.
L’escola desvetlla aquestes habilitats amb una acció educativa específica, la psicomotricitat, per afavorir la consciència del propi cos que es mou en un espai durant un temps, descobrir i comprendre el ritme intern i extern i anar més enllà de l’activitat corporal per implicar-hi l’aspecte cognitiu i afectiu amb un procés que permet anar construint l’autoimatge corporal i la lateralització.
El coneixement corporal i el progressiu mestratge del moviment encarrila i condiciona el procés de socialització i les relacions interpersonals al marge de coneixements acadèmics, que és una part fonamental de la identitat i el mitjà per relacionar-se i comunicar-se. El llenguatge corporal (el 90% de la comunicació) és més eficaç que el llenguatge verbal i serà el gran condicionant de les actituds i relacions.
Es planteja, doncs, un primer repte de com no excloure cap criatura, en el marc de l’escola inclusiva, per tal d’afavorir que tot l’alumnat puguin compartir habilitats diferents, viure la diversitat, comprendre les dificultats pròpies i alienes no en clau de desigualtat sinó de diferència. Compartir el mateix espai, amb cossos diferents, comprendre que tenim recursos i dificultats diferents és fonamental per mirar i veure, com a iguals, les persones del voltant i, en definitiva, les del món.
D’aquí la importància que als centres educatius es potenciï aquesta perspectiva que, malgrat que sempre es diu que dona oportunitats, té, sens dubte, unes dificultats. Es tracta de clarificar objectius perquè no és igualar o comparar sinó compartir activitats i, per tant, obrir oportunitats corporals, cognitives, afectives i relacionals entre totes les persones que configuren el grup. Ja hi haurà moments específics i diferencials, però l’activitat física, per la seva importància educativa, no hauria de ser competitiva.
Socialització: el joc
Sempre s’havia donat molta importància al joc i les seves múltiples formes. Actualment a les escoles, durant el pati, s’ha acceptat la influència dels esports de competició i això crea una situació més aviat excloent. La pilota i el futbol o bàsquet han ocupat prioritàriament l’activitat, i això condiciona les relacions grupals segons habilitats i interessos, ocupa la major part de l’espai del pati, i provoca la separació per sexes amb l’argument que és una estona lliure i cal respectar la decisió infantil (de fet, la d’un grup d’infants).
No es tracta de prohibir sinó de recuperar el valor del joc i afavorir que hi hagi estones relacionals que permetin activitats motrius lúdiques variades i variables per tal que, sigui com sigui el cos o altres condicions dels infants, les relacions permetin com prendre dificultats, diversitats i cooperació durant l’estona d’esbarjo perquè les activitats puguin ser satisfactòries per a tothom i ajustar-se en gran grup o no.
El rol educatiu del joc ha de permetre que qui té dificultats no quedi al marge encara que hi hagi diferències que condicionen. És fonamental que totes les criatures descobreixin sentiments i sensacions, i puguin inventar-se estratègies inclusives, amb empatia, perquè podran ser la base de l’entrada a les activitats esportives més regulades, més normativitzades, encara que, a les primeres edats, puguin ser molt flexibles.
Cal, en aquest procés, valorar que el cos és l’interlocutor en les relacions interpersonals, que és l’aspecte més visible de qui som, de com som, i dona l’oportunitat de mostrar el que som interiorment —els nostres pensaments, els afectes, els desitjos, les frustracions— i, a la vegada, permet relacions amb altres codis.
Precisament per la seva importància no hem de perdre la idea de la seva vulnerabilitat, ja que, per múltiples circumstàncies, podem trobar dificultats en el seu desenvolupament i habilitats, puntualment o al llarg de la vida. Només cal veure les limitacions que apareixen en molts moments: caigudes, accidents i patologies en són exemples.
Educació física i preesport a l’escola
La incorporació de l’educació física en el marc curricular garanteix que hi hagi una visió pedagògica del procés que ha de portar, a través de activitat corporal, imprescindible, a l’acceptació del propi cos. La valoració d’aquest aprenentatge ha afavorit que en el marc escolar hi hagi una persona, amb formació específica, per donar una resposta sòlida amb una metodologia pedagògica apropiada que valora tots els aspectes més enllà del moviment.
Es diu que l’activitat i l’esforç físic diaris són necessaris per créixer, sentir-se, estimar-se, adquirir uns hàbits saludables, encara que comportin possibles dificultats. Aquesta activitat no té sentit fer-la de manera segregada, sinó que cal fer-la compartida, perquè estar en el món és estar en el grup i compartir amb altres persones diferents reptes i poder generar una actitud de superació, ben diferent segons les pròpies circumstàncies.
És evident que és un repte important perquè exigeix que les relacions es donin fonamentalment en el marc del grup per comprendre les diferències i diversitats de la totalitat de l’alumnat. El cos mostra, de manera inequívoca, les condicions que té cada persona per respondre als requeriments de les activitats motrius. No es tracta, doncs, que la consciència sigui sols de la criatura que té dificultats sinó de la totalitat del grup per afavorir la cooperació, com a factor imprescindible de la inclusivitat, amb una mirada cap a la diversitat.
Una de les activitats que cal promocionar, també, en el marc escolar, és l’inici de la pràctica de l’esport amb aquest enfocament educatiu. Precisament la mirada inclusiva de l’escola afavoreix que es generin actituds no segregadores entre nenes i nens i entre criatures amb habilitats i d’altres amb dificultats.
En aquests primers moments l’objectiu no és competir sinó, sobretot, aprendre estratègies, col·laborar per gaudir de l’activitat tot comprenent que hi ha unes regles, unes normes pròpies de cada esport. Temps hi haurà per a la competició. Els objectius pedagògics són importants: capacitat d’autocontrol, treball en equip, respecte als altres, comprensió de les dificultats, cooperació per gaudir de l’activitat, sentit de superació, col·laboració, esperit de lluita i, sobretot, descobrir el caràcter lúdic.
En aquest sentit cal fer una aposta valenta per evitar els estereotips tan presents a la societat. Sols es podrà incidir si es fan públiques les activitats esportives escolars i sobretot l’enfocament educatiu que s’hi dona. Les diferents categories es faran d’acord amb les etapes d’edat però, a l’escola, no haurien de ser-hi ni per sexe ni per condicions individuals ja que l’objectiu no és la preparació per a una competició externa o un rendiment determinat, sinó per millorar el procés educatiu de tota la població.
Esport escolar, competitiu, inclusiu
Arriba un moment que l’esport regulat ja forma part de les activitats extraescolars. Una primera diferenciació cal fer-la segons si es parla d’esport de competició, d’alta competició, esport escolar o esport com a oci. Hi ha llocs específics per a cada model segons els objectius que es persegueixin.
Segur que caldrà anar diversificant per categories, grups per edat, interessos i, en algun moment, potser també per sexes. L’objectiu, en aquest cas, és que hi hagi una fidelització el més llarga possible i les possibilitats específiques per a cada situació o perfil personal, per tal de canalitzar, amb la màxima claredat possible, tots els valors i actituds que no poden perdre’s en entrar en situacions de competició sense perdre el que té de positiu com a activitat de lleure i alternativa a l’oci. Per això caldrà implicar-hi la comunitat, les iniciatives municipals, els clubs, el teixit associatiu i les famílies.
Visibilitzar sense exclusions
L’esport, doncs, no és una recompensa sinó una necessitat pels valors que comporta de disciplina, planificació, estratègies, veure jugades, anticipar actuacions individuals i del grup, prendre decisions ràpidament, superació, autocreixement, hàbits saludables, activitat física… Per això cal educar en el temps lliure per canalitzar les necessitats de competició físiques i psicològiques, i reforçar la idea que parlem d’esport com a factor de protecció, també, durant l’adolescència i la joventut.
Cal no acceptar la invisibilitat de les pràctiques esportives igualitàries per a tots els col·lectius. No hem d’esperar que, puntualment, hi hagi jocs olímpics, paralímpics, especials o competicions importants. Les accions puntuals són anecdòtiques i no arriben a motivar ni a fomentar la pràctica esportiva habitual ni a fer visible tot el que es fa.
Per saber-ne més
Acord ciutadà per una Barcelona Inclusiva: <http://www.bcn.cat/barcelonainclusiva/ca/fitxa_acell_federacio_
catalana_desports_per_a_disminuit_psiquics__258.html>.
Aucouturier, B. Actuar, jugar, pensar: Puntos de apoyo para la práctica psicomotriz educativa y terapéutica. Barcelona: Graó, 2018.
Centre d’Informació de la Discapacitat (CID): <https://cidiscapacitat. wordpress.com/altres-discapacitats/ esports-per-a-discapacitats/>.
Córdoba, Txema; Romero, Raül. Cooperar per incloure en l’activitat física i l’esport: 50 propostes pràctiques. Institut Barcelona Esports – Ajuntament de Barcelona, 2016: <http://www. bcn.cat/lesportinclou/pdf/guia_aprenentatge_cooperatiu_accessible. pdf>.
Comellas, M. J.; Perpinyà, A. Psicomotricidad en la educación infantil: Recursos pedagógicos. Barcelona: Planeta, 2003.
Sanz Rivas, David. Actividades físicas y deportes adaptados para personas con discapacidad. Badalona: Paidatribo, 2012.
MARIA JESÚS COMELLAS
Professora emèrita Universitat Autònoma de Barcelona
