Pensant en tu, Àngels, ens ve a la memòria un petit àlbum il·lustrat de finals del segle passat de títol punyent: Le géranium sur la fenêtre vient de mourir mais toi, maîtresse, tu ne t’en es pas aperçue. Ens hi ha fet pensar, perquè si tu haguessis estat la mestra de classe, el gerani no hauria pas mort. Com t’estimaves les plantes i com en tenies cura, com feies que el nostre despatx a Bellaterra esti-gués sempre ben cuidat! Però, sobretot, perquè tu eres una mestra sempre atenta a tot el que passava a l’aula: des dels nens petits de les teves classes d’EGB, als alumnes de la formació inicial i els i les mestres dels teus cursos de formació sabien que eres una persona amb qui es podia comptar per a tot, perquè tenies una delicada atenció a tot el que t’envoltava, una autèntica mestra jardinera.
Filla de Roda de Ter, en anys de molt bullici cultural amb la Penya Verdaguer, va créixer rodejada de grans amics que com ella estimaven i cultivaven la llengua i la literatura, per a adults i per a infants: M. Martí i Pol, E. Teixidor, M. Obiols… L’Àngels en parlava sempre amb molt d’afecte, com d’en J. Cabré o d’en M. Desclot, perquè fou a través de tots ells que va anar configurant la seva personalitat literària.
Després d’un període com a mestra i com a professora de català, va ser un dels puntals de l’Assessoria de la Didàctica de la Llengua i, amb els seus amics, en L. López, en J. M. Cormand i la M. Martín, va participar en els diccionaris que van ser de referència en la renovació de l’ensenyament de la llengua catalana. Durant anys, les publicacions van ser abundoses, fruit de la seva pràctica docent i de la seva formació, i en uns moments en què a casa nostra s’obrien nous horitzons pedagògics, l’Àngels hi va contribuir activament des de diversos àmbits.
Va formar part de la nova Escola de Mestres Sant Cugat pràcticament des dels seus inicis, i juntament amb altres membres de l’Assessoria de Didàctica de la Llengua va continuar la seva tasca formadora que havia començat a les escoles d’estiu.
La necessitat de treballar la llengua a través de totes les àrees curriculars la va portar a participar activament en el grup de l’ICE, que va culminar amb el llibre Parlar, i escriure per aprendre…, una obra de referència a diversos països.
En els últims anys de la seva carrera, va treballar amb el grup de Didàctica de les Ciències; així ho van recordar el dia del seu comiat:
«Amb ella vàrem coincidir al grup de recerca LIEC (Llenguatge i Ensenyament de les Ciències). I ens podríem preguntar: què hi fa una profe de llengua treballant en un grup d’innovació i recerca de profes de ciències? Per ella era molt clar que la finalitat de l’aprenentatge de la llengua és aprendre a parlar, a escriure i a llegir per comunicar, per fer-nos entendre i entendre el que diuen altres. I per això s’han de tenir idees, s’han de saber coses, i aquí trobem la resposta a la pregunta sobre la seva intensa col·laboració amb grups com el nostre. S’aprèn llengua aprenent a escriure sobre idees que es volen comunicar i s’aprèn ciències aprenent a parlar i a escriure de ciències. A vegades es teoritza molt sobre com dur a la pràctica propostes d’interrelació entre disciplines, però ella no només “predicava”, sinó que ho posava en pràctica».
En un altre moment de la seva activitat acadèmica, va treballar en la introducció de les TIC a la formació del professorat i, juntament amb la Núria, va participar en projectes europeus que anaven en aquesta línia, va elaborar materials diversos i va experimentar les anomenades noves tecnologies a les aules escolars i a les de la Facultat.
Un altre dels projectes europeus dels quals va formar part va ser l’Evlang-Jaling, un treball sobre la diversitat lingüística a l’aula. D’aquí neix un material tan creatiu com La Caputxeta parla sis llengües. Aquestes experiències va fer que al currículum de l’any 2007, en què ella va participar, un dels apartats fonamentals fos el de la competència plurilingüe i intercultural així com el reconeixement de la competència digital.
Però a l’Àngels també li agradava escriure i ho feia amb molta força, tal com era ella: d’una delicada salut de ferro. En Juli i en Jaume la recorden com una persona que «no ha tirat mai la tovallola» ni quan va patir l’alèxia pura que li va col·lapsar la facultat de llegir, de manera que no podia ni rellegir el que ella mateixa escrivia.
Volem tancar aquests records amb paraules que et van dedicar quan ens vas deixar, perquè nosaltres també estem segurs, Àngels, que t’han estimat centenars de mestres que van ser afortunats de créixer a la teva ombra com tots aquells que hem tingut la sort de ser al teu costat i que sentim amb enyorança les teves abraçades amb flaire de farigola.
NÚRIA VILÀ,
CONXITA MÁRQUEZ
i ARTUR NOGUEROL
