A ca la iaia hi anàvem sempre els diumenges. A vegades ens hi quedàvem a dormir el cap de setmana. Havent dinat, un cop tot recollit, la iaia s’asseia a la seva cadira de vímet del menjador a reposar. Jo m’asseia a la cadira del costat i, quan tothom ja havia escampat la boira, ella tornava a la cuina amb les seves passes silencioses, obria l’armari, agafava la caixa rodona de llauna amb flors i n’extreia quatre galetes maria, dues per a ella i dues per a mi. Un parell de tallets de xocolata i totes dues ens ho posàvem a la boca ben de pressa perquè ningú ens descobrís. Després jo corria al terrat a jugar. Era el nostre secret. Amb les meves germanes i cosines en devia tenir d’altres de secrets que jo no sabré mai. Quan es feia fosc i m’enyorava de la meva mare, recolzava el cap sobre la seva falda i ella m’acaronava els cabells amb les seves mans suaus i arrugades. Res m’hauria consolat més. Quan he passat llargues temporades lluny de casa i de la família, les àvies de passes silencioses i amb les mans suaus i arrugades sempre m’han reconfortat, m’han fet sentir segura, cuidada, fora de perill.
Els meus nebots tenen una devoció gairebé religiosa pel seu avi i les seves àvies. I no només això: els avis són unes persones diferents quan estan amb ells. Només importa l’ara i l’aquí. Que riguin, que juguin, que mengin, que descansin, que estiguin tranquils, que no estiguin tristos, que estiguin bé. Existeix un fil invisible que uneix els grans amb els petits, un fil que va teixint un vincle fort, segur, incondicional, màgic.
A la I Jornada de Plans Educatius d’Entorn de les Comarques Gironines es va presentar una pràctica educativa anomenada Sofà de lectura que es porta a terme a Banyoles i en la qual alumnes de Secundària, famílies i el casal de la gent gran, de manera voluntària, ofereixen models lectors a alumnes d’Infantil de les escoles de la ciutat. De l’exposició, el que més em va cridar l’atenció va ser el fet que per a molts nens i nenes nouvinguts que han deixat els avis i les àvies als seus països d’origen, l’estona que comparteixen amb les persones grans del casal de la gent gran són estones que van més enllà del fet lector, són estones de pau, de confort, de refer vincles, de sentir-se cuidats, valorats, de conèixer el nou entorn i noves maneres de fer.
Els infants que arriben a les nostres aules procedents d’altres països venen carregats amb una motxilla plena de pors, d’absències, de dubtes, d’expectatives. Han de fer un dol, han d’aprendre una llengua, han de tornar a construir la seva xarxa, reconstruir la seva identitat. En la majoria dels casos, l’escola no té els recursos suficients per atendre totes les necessitats emocionals que presenten. I no només les dels infants que han viscut un procés migratori: són molts els nens i nenes que viuen situacions familiars, econòmiques i socials complexes.
Deia el sociòleg i educador Jordi Collet a la mateixa Jornada que l’escola no hauria de ser una entitat independent de la comunitat, dels pobles, barris, ciutats; els infants no haurien d’anar a l’escola i a les famílies no se les hauria de convidar a participar de l’escola. L’escola ho som tots: famílies, barri, veïns, administracions, entitats, serveis… Tots, en una única xarxa educadora. Si això fos així, si les escoles no tinguessin portes ni parets, i els avis i les àvies poguessin compartir espais amb els infants i joves, els beneficis de la seva presència els serien realment significatius. Maria Jesús Comelles a Àvies i avis que malcrien… i eduquen (Eumo Editorial) escriu que les persones grans són figures cabdals per als més petits perquè:
- Són transmissors d’afecte, de valors i de coneixement.
- Posseeixen la memòria històrica i la traslladen als infants.
- Aporten experiència professional i dominen el saber pràctic.
Els avis i les àvies cuiden, estimen i acompanyen, «busquen tota mena de recursos que assegurin el benestar dels néts». I ho fan amb un valor afegit: «la tendresa, la sensació que fa pensar que el temps passa a poc a poc, el ritme amb què parlen, la selecció d’urgències i com es deixen algunes de les exigències de casa per més endavant».
L’escola del segle XXi no hauria d’ensenyar coses (quan els alumnes en surtin deu o quinze anys més tard, tot el que hagin après ja haurà quedat obsolet). L’escola hauria d’acompanyar i guiar en la descoberta del món, en l’establiment de vincles segurs i en la construcció d’una identitat forta i sana. I en aquest sentit, comptar amb la complicitat de les persones grans de la comunitat pot esdevenir fonamental: no exerceixen cap nivell d’exigència als infants perquè no senten cap pressió, viuen el present i els transmeten la tranquil·litat, la seguretat i l’estabilitat que necessiten. Construeixen, en definitiva, vincles segurs i relacions positives que permeten als infants créixer psicològicament de forma òptima, construir una personalitat equilibrada, millorar l’autoestima, l’autoconcepte, aprendre models de relació, de socialització. I sentir-se cuidats, valorats, estimats, escoltats, segurs, són necessitats bàsiques que cal tenir cobertes necessàriament per poder dur a terme qualsevol altre procés d’aprenentatge.
Tanmateix, en una societat cada vegada més envellida i individualista, amb cada vegada més persones grans soles, aquesta interrelació generacional comporta també molts beneficis: l’estima, l’afecte, l’amor que els avis i les àvies aboquen als infants i, especialment, el que ells els retornen, els permet sentir-se útils, necessaris, importants, els permet estar encara actius, sentir-se valorats i estimats, la qual cosa millora la seva autoestima, el seu autoconcepte i el seu benestar.
La simbiosi entre infants i gent gran és necessària i urgent, pels beneficis mutus que comporta, per garantir la qualitat de vida de petits i grans, i per a la construcció d’una societat sana que cuidi, que respecti, que acompanyi les persones al llarg de tota la vida. La meva iaia ja fa molts anys que no hi és però a l’armari de la cuina de casa no hi falta mai la caixa de llauna rodona plena de galetes maria i una tauleta de xocolata.
ELENA MONTIEL BACH
Educadora social i pedagoga
