En Jordi Domènech no volia ser mestre. No va entrar a la professió per casualitat però sí per causalitat, per les comoditats i estabilitat que a priori li oferia la feina de docent, sota la idea que amb saber-ne i explicar-ho mitjanament bé, ja n’hi havia prou.
Anys més tard publica “Aprenentatge basat en projectes, treballs pràctics i controversies. 28 propostes i reflexions per ensenyar ciències”, que va estar guardonat amb el Premi Marta Mata de Pedagogia 2018. En el llibre parla de la docència no tant des de la vocació (que també) sinó des de la responsabilitat de qui ha comprovat que els mètodes actuals no funcionen i busca noves formes i mirades sobre l’ensenyament de les ciències i sobre l’alumnat, per concloure que la ciència és (o hauria de ser) una aventura cognitiva.
Què trobarà la gent que llegeixi el llibre?
El que es trobaran és que les coses són complexes. No hi ha fórmules màgiques: hi ha fórmules, però no són màgiques. Això vol dir que aquestes formules xoquen amb aspectes de la realitat, alguns dels quals podem canviar (l’organització d’aula, el paper dels alumnes, com avaluem…) i d’altres que necessiten un canvi global molt més gran.
A vegades existeix una tendència a separar els discursos de la didàctica i la pedagogia, i per altra banda la pràctica de l’aula, dos coneixements que no es toquen i on cadascú té la seva pròpia legitimació. El llibre convida a dir a la gent: posem-nos en un espai que és molt més incòmode però molt més productiu, agafem els discursos, portem-los a l’aula, barallem-nos amb les condicions, intentem trobar una manera d’ensenyar millor. És una invitació a un canvi i una mirada sobre l’educació que haurà de ser continua: darrera d’un horitzó sempre en trobarem un altre.
No hi ha fórmules màgiques: hi ha fórmules, però no són màgiques.
És una carrera de fons.
Exacte, és paciència, no hem de tenir pressa, existeixen moltes maneres de provar coses i no totes serveixen per a tot, hem d’intentar generar una dieta didàctica més variada. És una invitació a un canvi de rol en el què ens toca a fer com a professors: ens toca mirar la nostra pràctica, avaluar-la… i alhora és una crida a la creativitat, a provar coses i pensar què se sap des de la didàctica, provar de fer-ho i veure si serveix o no, i si no, canviar-ho. El llibre aporta una mirada de complexitat, d’assumir que necessitem mirades noves i que a l’aula de veritat passen més coses de les que pot descriure un discurs més abstracte.
Hem de veure com fer servir la ciència per a pensar sobre les coses. Si el punt de partida és un problema serà molt més fàcil entendre que les situacions de la vida real es poden descodificar.
Al principi del llibre dius que cal fer que el que es fa a classe serveixi. A què et refereixes?
Sovint passa que comuniquem als nois i noies que al entrar a classe han de desactivar el sentit comú i activar una altra cosa, que és els donem nosaltres. I hem de canviar això i dir: no veniu aquí a desactivar el sentit comú, veniu a fer-lo més potent. Quan diem que hem de fer unes ciències que serveixin, vol dir que estiguin connectades amb el pensament de la persona, i això té implicacions: que les activitats d’aprenentatge estiguin vinculades a situacions , no necessàriament reals, però sí versemblants, ajustades perquè el dia que t’hi trobis a la realitat, les reconeguis. Hem d’apropar-nos a la realitat sense desactivar la voluntat i el impuls que tothom té de voler entendre les coses, perquè, com diu molt sovint en Sergi del Moral: “ningú vol no aprendre”.
És transformar la idea que hem tingut tots com alumnes d’això fora de classe no em servirà per a res.
Sí, començar des del problema, posar-lo al davant. Quan veus un problema al món real, necessites una sèrie de passos fins que aconsegueixes associar-lo amb el coneixement estandarditzat i acadèmic. El que hauríem de fer és no estalviar aquests passos als alumnes.
Per exemple: Aquí tenim aquest riu, que està brut. Per què ho està? Què és brutícia en un riu, i què ho és en un altre lloc? I així, anar rascant. En intentar resoldre això veurem que ens interessa parlar dels cicles biogeoquímics, les fonts de contaminació… i alhora ens interessen una sèrie d’activitats. Hem de veure com connectar una cosa amb l’altra: com faig servir la ciència per a pensar sobre les coses. Si el punt de partida és un problema serà molt més fàcil entendre que les situacions de la vida real es poden descodificar.
Perquè els alumnes aprenguin necessiten problemes interessants que aconsegueixin que pensin, s’impliquin i facin servir models científics per resoldre’ls.
Això implica i connecta moltes ciències i matèries.
Cada context pot necessitar continguts i procediments de diferents matèries. De totes maneres, cal pensar que una cosa és el vincle en contextos reals, i l’altra el contacte amb l’alumnat. A vegades tenim la sensació que perquè aprenguin han de ser contextos reals o versemblants, i no. Perquè els alumnes aprenguin necessiten coses i problemes interessants, siguin reals o no, mentre aconsegueixin que pensin, s’impliquin i facin servir models científics per resoldre’ls.
Es tracta de buscar un equilibri, sempre respectant el sentit comú de l’alumne i intentant no ser dogmàtics. Això suposa una feina sovint complicada pels mestres, que és la de problematizar situacions: com faig que en una situació hi hagi algun problema a resoldre. Això implica una sèrie d’estratègies didàctiques que a vegades no són evidents però que es poden aprendre i desenvolupar.
Hi ha metodologies que suposen un aprenentatge més profund i durador, i sobretot més transferible, que poden fer servir. El llibre busca investigar i provar-ho.
Com dius al llibre, fer unes ciències més competencials.
És pensar: tenim uns continguts que són necessaris perquè els alumnes desenvolupin unes competències, i hi ha metodologies que no serveixen perquè els alumnes assumeixin allò, i la prova està en què hi ha metodologies que fa que els alumnes no recordin res al cap d’uns dies.
En canvi hi ha d’altres que suposen un aprenentatge més profund i durador, i sobretot més transferible, que poden fer servir. El llibre busca investigar, provar-ho i xocar amb la realitat . No ens hem de quedar només amb els discursos sinó intentar veure què passa quan apropes això a l’aula perquè funcioni. Igual que passa amb l’alumnat, tot el professorat aprenem didàctica a mesura que provem coses.
Parles del treball per projectes: és una forma de treballar realista o factible per a tot tipus de contextos escolars?
El que no és realista ni factible és continuar ensenyant com ho hem fet fins ara perquè la gent no aprèn el que necessita però en canvi aprèn, o millor dit fa un simulacre d’aprenentatge, sobre una sèrie de coses que després desapareixen i no tenen impacte a la seva vida. Tenim alternatives i metodologies provades i rigoroses? Doncs provem-les.
Crec que en els últims anys hi ha hagut un canvi de la societat en general que ha associat innovació amb qualitat. És bo pels qui intentem innovar però hem de ser rigorosos, perquè ni tots els canvis són una millora de qualitat i no tot el treball per projectes és una millora. Ara que dona la sensació que ja hem generat la perspectiva que era possible fer les coses diferent i ser més ambiciosos pel que fa a l’aprenentatge dels alumnes, és molt important que no oblidem que a més de la metodologia hem d’anar observant com s’està aplicant i que el que hem d’aconseguir és que aquesta onada d’interès en la innovació acabi desembocant en major rigor.
I ho tenim tot per fer-ho, perquè no és rigorós pensar que pel fet de dir una cosa als alumnes i que la repeteixin, s’aprèn. És un dogma i hem d’assumir que així no s’aprèn, però estem en un moment en què podem aprofitar l’energia d’aquest canvi.
No és realista continuar ensenyant com ho hem fet fins ara.
Has constatat que d’aquesta manera s’aconsegueix que les ciències arribin a més persones?
Sí, perquè sovint sentim: “és que els professors tenim tanta passió per les matèries que les allunyem del món real”. Però jo penso que si el que tens és amor per la teva disciplina és inevitable apropar-la al món real i fer-la rellevant. En el cas de les matemàtiques, per exemple, hem passat molts anys no fent matemàtiques sinó càlcul. Aquest canvi apunta, per una banda, a coneixement més rellevant i durador, i per l’altra a que l’alumnat se’l senti molt més seu, partint del sentit comú dels alumnes i fem servir les matemàtiques per fer més potent aquest sentit comú.
És clar que cadascú es troba més còmode amb una determinada manera d’aproximar-se al món, però tots i totes hem de ser capaços d’aproximar-nos de totes les maneres per poder escollir, perquè si no, no podem escollir. És quasi com parlar d’emancipació: hem de fer que un alumne pugui escollir què fer i tingui tots els recursos per mirar-se la vida i triar.
Com tu deies, un tema de ciutadania.
Sí, és una qüestió que també toca temes de ciutadania, perquè si tens una generació d’alumnes que es senten expulsats de la ciència, no faran servir la ciència en molts temes del dia a dia i els poden enganyar. Alhora, hem de donbar més importància a l’aspecte social; hem de preparar-los per entendre el món econòmic, que vegin que cap model econòmic és innocent i que tots tenen unes certes implicacions. A totes les àrees hem d’intentar arribar a lo millor d’elles.
El millor de les ciències no és saber-te de memòria les classificacions, sinó poder agrupar els éssers vius, tenir criteri, i això implica habilitats i coneixements molt més profundes. A vegades hi ha gent que diu que les metodologies alternatives fan perdre qualitat acadèmica, però si anem a parlar amb els acadèmics per veure quins són els coneixement respectables en la seva àrea, veurem que molts no els valoren perquè no tenen interès. Per això amb aquestes metodologies el que volen és apuntar a aprendre les coses rellevants i de més valor. Els continguts no es degraden amb el treball per projectes sinó quan es memoritza i s’expulsa.
És quasi com parlar d’emancipació: hem de fer que un alumne pugui escollir què fer i tingui tots els recursos per mirar-se la vida i triar (…) De la mateixa manera, les ciències que ensenyem hem d’intentar vincular-les a temes socials.
Ara que parles del concepte de ciutadania, si apliquem això a altres àrees sembla que l’actual model tanca les portes o fa més difícil l’accés a l’àmbit científic a determinats perfils i això també afecta els models o camps d’investigació del futur.
És clar, té moltes afectacions. Si ningú m’ha ajudat a sentir-me còmode analitzant dades i traient-ne conclusions, si ningú m’ha ajudat a sentir que això és una cosa que puc fer, quan hi hagi algun problema la meva manera de resoldre’l serà sempre a través d’altres, i no pots valorar per tu mateix què és el millor per tu. Ens situa en una situació de submissió i creem una ciutadania molt més manipulable.
De la mateixa manera, les ciències que ensenyem hem d’intentar vincular-les a temes socials. Si estem parlant sobre la dieta, plantegem-nos: quins components socials té la dieta? No tothom és pot permetre tots els tipus de menjar. O quins impactes tenen determinades dietes en el medi ambient o en les poblacions on es produeix el producte d’origen? Hem d’explicar que la ciència no existeix despullada d’aspectes socials, simplement hem de saber delimitar quina part és científica i quina no. És important tant en un sentit de ciutadania com pensant en els futurs científics i tecnòlegs, és una responsabilitat de la que no ens podem desvincular.
