Entrevista a Marga Almirall, membre de l’equip de direcció de continguts de Drac Màgic
Mirar no pot ser un exercici irreflexiu. Les imatges ens envolten en tot moment i són una font educativa i de construcció d’identitats, de cultura i de referències; un camí d’anada i tornada que es nodreix de la realitat i alhora la transforma amb nous discursos, representacions i històries.
Per acompanyar infants i adults en aquest camí es va crear Drac Màgic, una cooperativa fundada als anys 70 que treballa fent formació en llenguatges audiovisuals promovent la divulgació de la cultura cinematogràfica entesa com a espai de coneixement, crítica i reflexió. Aquesta Escola de Tardor, us podeu formar amb elles al curs: Com eduquen les imatges? Eines d’anàlisi audiovisual.
A què us referiu quan parleu d’educar mirades?
Des de Drac Màgic hi ha una preocupació, o més aviat una ocupació, amb el que té a veure amb l’educació visual, perquè entenent que les imatges formen part de l’educació i del que consisteix després la nostra relació amb el món, considerem necessari un acompanyament en com es configuren aquestes imatges, quins elements les conformen i què signifiquen unes coses i altres.
Amb aquesta intenció es crea el projecte “Construir mirades”, que ha existit des de fa temps amb altres noms, i que és el projecte educatiu amb què realitzem diferents activitats amb escoles i instituts i altres àmbits de lleure on realitzem sessions cinematogràfiques acompanyades, tallers i activitats al voltant de la cultura audiovisual per posar-los en contacte amb obres importants de la història del cinema, entendre com funciona la fotografia, els fonaments bàsics del vídeo…
T’has referit a una part més tècnica. Des d’aquest vessant, com treballeu aquesta construcció de la mirada en infants i joves per abordar el fenomen de la mirada crítica?
D’una banda hi ha una part més tècnica, però per nosaltres això és inseparable per entendre que les imatges no estan separades del món sinó que el creen, el configuren i alhora se n’alimenten. I per tant estan molt travessades per la mirada que regeix el món: una mirada androcèntrica molt sovint, i altres elements que estan presents i que intentem abordar per aquesta línia. És a dir, donar eines per descodificar les imatges i per entendre que, de la mateixa manera que entens què és un pla seqüència o un pla contrapicat, també pots entendre i analitzar els significats que se’n desprenen.
Per posar un exemple senzill: si una figura masculina està representada sempre amb un pla contrapicat, això li dona una significació, una perspectiva i un punt de vista sobre el món. I a la inversa, si un cos femení està fragmentat, cosa que analitzem molt sovint des de la publicitat, també desprèn una mirada sobre el món, i és la que creiem que és interessant i important descodificar per entendre com estan fetes aquelles imatges, quina mirada proposen i com podem entendre-ho nosaltres com a espectadors/es en el moment de configurar les identitats.
Hi ha una posició geopolítica en les imatges, perquè la manera com es representa el món en elles no és innòcua, té les seves conseqüències.
És a dir, que aquestes imatges i aquesta mirada influeix en la creació d’imaginaris col·lectius?
Exacte, en aquest sentit el paper de les imatges és fonamental en la construcció de l’imaginari col·lectiu, però també de l’imaginari personal.
Parleu del “posicionament geopolític” de les imatges. A què us referiu?
Seguint en la línia de les imatges com a configuradores d’imaginaris i identitats, també hi ha una posició geopolítica, perquè la manera com es representa el món en elles no és innocu, té les seves conseqüències: des de com són els mapes, que és la representació més bàsica, fins a com són els telenotícies i com ens expliquen les coses que passen. Aquí hi ha una sèrie de mirades que no podem oblidar. A les imatges sempre hi ha un punt de vista i és important poder-lo identificar per entendre des d’on ens estan arribant les informacions, ja sigui el telenotícies o les tecnologies satel·litals com Google Maps. D’entrada pot semblar quelcom neutral i objectiu però en realitat també hi ha uns poders i unes jerarquies.
Vivim en una societat saturada de continguts que sovint no permet el que vosaltres anomeneu “representació de la diversitat”. Com podem consumir continguts que donin la volta a aquesta mirada hegemònica?
En aquest sentit, creiem que és interessant posar exemples de bones pràctiques, que també existeixen, i sovint als marges del cinema o de la indústria televisiva podem trobar-ne exemples. Poc a poc s’està començant a integrar en algunes produccions i sèries la representació de la diversitat afectivosexual, per exemple.
Creiem, però, que aquestes alternatives no només s’han de produir per complir amb la “quota” sinó que sigui una qüestió de les narratives que proposen. Una de les coses que intentem analitzar és: quin és el motor de l’acció? Quina és la narrativa que proposen les produccions per infants? Normalment sol aparèixer el típic heroi i la violència sol ser el motor de l’acció, així com el conflicte, que acostuma a estar en un punt molt central. La idea és intentar buscar narratives que fugin d’això, que n’hi ha, existeixen i no són en absolut avorrides; al contrari, també hi ha molta diversió en la tranquil·litat i en una narració més pausada que permeti la comprensió.
En aquest sentit, nosaltres treballem en una altra línia que és la de la distribució de pel·lícules, perquè tot i que aquestes alternatives existeixen, a vegades no arriben a les pantalles de Catalunya. Fa ja cinc anys vam decidir buscar pel·lícules que es produïssin arreu d’Europa, sobretot animacions però també algunes que no, doblar-les al català i distribuir-les.
També hi ha molta diversió en la tranquil·litat i en una narració més pausada que permeti la comprensió.
Com feu la tria?
Intentem que proposin una narrativa que no estigui basada en la violència i una estètica diversa. Això és important perquè hi ha una certa uniformitat en les estètiques i sembla que només existeixi un determinat tipus de dibuixos animats com serien els de Disney, i estem molt acostumades a aquest tipus de narratives, i buscar diversitat amplia els imaginaris. El lema és “Cinema infantil, tranquil i en català”. Totes les coses que fem des de Drac Màgic estan relacionades: el vessant educatiu i la part de distribució tenen el mateix objectiu però a través de línies diferents.
Què enteneu per “cinema tranquil”? Vol dir simplement que no hi ha acció?
No, en absolut, sí que hi ha acció! La qüestió és que els valors no estan només en la història o en el contingut sinó en la forma, ja que a vegades la violència pot ser estètica. Hi ha molts dibuixos animats que contenen moltíssims plans, música estrident, colors i línies agressives… això també és violència estètica. S’ha de buscar el conjunt: que la narrativa tingui un cert interès o valors però també la manera en què està feta.
En aparença hi ha un canvi en el discurs de les grans produccions cinematogràfiques infantils, sobretot pel que fa a elements com el paper o representació de la dona. Creieu que aquest canvi és profund o és superficial i només estètic?
Hi ha una part de canvi que s’ha de reconèixer i que suposo que respon a una certa pressió social però no és només això, el canvi ha de ser més profund. La importància no només rau en si les protagonistes són femenines o no (que també és important!) sinó una cosa més completa a nivell de narrativa, estètica i de tota la proposta. No ens hem de quedar només amb Disney i com ho està fent sinó anar a buscar la diversitat i veure altres propostes, perquè hi ha moltes maneres d’explicar històries i a vegades sembla que només hi pugui haver una.
És molt necessari construir esperit crític suficient, entès com una mirada activa i atenta.
Entenent que l’educació mediàtica sempre és important, adquireix ara més rellevància per la sobreexposició a pantalles i continguts a què estan sotmesos infants i joves?
Sí, totalment. Sempre ha estat important però avui en dia estem travessats per les imatges constantment, a qualsevol lloc. No només ens trobem amb la televisió, el cinema o els cartells publicitaris sinó que ho portem a sobre, veiem imatges fixes i en moviment constantment. És molt necessari construir esperit crític suficient, entès com una mirada activa i atenta, perquè a vegades la paraula crítica pot ser entesa en un sentit negatiu, una mirada activa és el contrari de la mirada passiva: que les imatges no ens arribin i ja està sinó que ens hi relacionem amb elles de la manera que sigui. Per tot això és súper necessària l’educació visual.
