OPINIÓ
Lídia Esteban i Montserrat Navarro
Les autores d’aquest breu article hem estat durant uns quants anys membres de l’equip directiu d’El Martinet de Ripollet, ens posem a escriure recordant aquesta experiència alhora que intentem generalitzar per anar una mica més enllà del que és propi d’aquesta escola. Si aconseguim fer alguna aportació interessant en relació al tema general de l’Escola d’Estiu d’enguany (“La força dels equips”) ens donarem per satisfetes.
Fer de directora, de cap d’estudis i de secretaria d’una escola és una oportunitat per viure aquesta des d’una dimensió molt més amplia i diferent a laque pots tenir quan et situes com a mestre/a d’aula. Tot i així, en la nostra trajectòria hem volgut mantenir sempre la vinculació amb els infants i les seves famílies perquè aquesta relaciódona sentit a la nostra professió i és des d’aquesta perspectiva que podem connectar amb els aprenentatges dels infants i saber alguna cosa de com se senten a l’escola.
Pensem en l’escola com una xarxa formada per diferents nodes: les famílies, els professionals, els infants; que es relaciona constantment amb un sistema,que hem de reconèixer com més gran, que el constitueixen les altres escoles, especialment les del municipi, l’Administració local i el Departament d’Educació. El nostre compromís com a equip directiu ens obliga a interactuar amb totes aquestes dinàmiques.
Un primer objectiu que ens pot orientar com a equip i que ens vincula amb la resta de persones que treballen en l’escola que compartim, és la recerca de la coherència o la recerca del sentit que donem a allò que es porta a terme en el dia a dia. Això vol dir tenir clars alguns “per què?” del que esdevé. Quin sentit té allò en el que ens aboquem quotidianament i que requereix d’un esforç important dels i les mestres?
Tenir clars els motius ens ajuda a argumentar el projecte educatiu que és propi, podent així compartir-lo amb les famílies i altres persones externes al centre obrint la possibilitat a que els altres ens entenguin i ens respectin. Un projecte és mirar el futur sense pretendre que res sigui finit i lineal, per tant es tracta d’un transitar en una mar de possibilitats que cada escola escull.
Els projectes els fem les persones a través del nostre compromís quotidià que es recolza en les nostres pròpies conviccions i amb una actitud responsable que s’alimenta de la il·lusió, per la capacitat de sorprendre’ns i de les ganes d’aprendre i formar-se de manera permanent per oferir el millor al nostre context.
Si pensem en la presència dels pares i les mares en l’escola, ens adonem que aquests dipositen la seva confiança, quan saben el que succeeix en aquesta perquè pot ser que els records que ells tinguin de la seva infància siguin diferents als que comparteixen amb el seu fill o filla i els resulti difícil d’entendre. La transparència, l’escolta i l’explicitació dels nostres propòsits ajudaran a la família perquè dipositi la seva confiança en l’escola aleshores, el procés d’aprenentatge del seu fill o filla evoluciona perquè entén les maneres en que ho fan i els infants noten que això es valora.
Formar part de l’equip directiu ens obliga a anar unes passes endavant dels companys en algunes ocasions per començar a dibuixar futurs possibles, que necessitem compartir. Ja que els podrem crear i aconseguir en la mida que més persones actuïn en la mateixa direcció.
Les discrepàncies, els dubtes, els neguits, els desacords són oportunitats que ens permeten repensar i créixer en la diversitat i en la complexitat malgrat a vegades ens sembli tot el contrari. Aquí hi ha una altra idea de fons que és la inclusió. L’escola és un sistema en el que tots i totes en formen part, els que pensen d’una manera i els que pensen d’una altra, només així podrem fer equip i esdevenir una comunitat que reflexiona i aprèn.
Per poder conformar els futurs possibles, que dèiem abans, és necessari que tots i totes puguin participar en la seva creació. Si ho fan es sentiran autors d’aquests, del contrari es sentiran arrossegats pels esdeveniments, sense saber cap a on van. L’equip directiu necessita situar-se i saber dels territoris que estan uns metres més enllà del seu despatx.
Fer equip, és una necessitat vital per a totes les escoles, que en aquests moments del curs senten trontollar, perquè són dates de canvis (unes persones es queden, altres marxen). Sovint reivindiquem estabilitat dels equips. Una estabilitat, que al nostre entendre, requereix d’un mínim de mobilitat i que es fa difícil de sostenir quan es tracta d’un tant per cent que s’aproxima al 50. Un mínim de moviment permet que les escoles es mantinguin vives i creatives. En cap cas aquests màxims que fan que cada final de curs es visqui com un desgast i una pèrdua d’energia pedagògica que obliga a un nou reinicia.
És gairebé segur que en la majoria d’escoles cada curs hi ha comiats i noves incorporacions. Moviments que impacten i modifiquen el camp. Qui se’n va deixa una empremta, qui arriba necessita trobar el seu lloc. Els que ja hi són, amb humilitat, ho han de permetre i de nou anar teixint una xarxa de relacions, refermant els vincles i tot allò que els identifica.
Valorem important el treball que podem fer per elaborar un protocol d’acollida i acompanyament de les persones que s’incorporen al centre, concretant també els i les mestres que podran fer de mentors d’altres mestres.
Delegar funcions és un acte de confiança amb els companys i tot un aprenentatge per alguns equips directius.Un temps per donar valor a les entrevistes dels possibles mestres que s’incorporin i definir els perfils que permetran atendre les característiques i necessitats de l’escola, al menys aquestes són algunes de les estratègies que l’Administració ens posa a les nostres mans i que podem utilitzar.
Podríem continuar escrivint sobre tantes i tantes qüestions, a vegades imprevistes, que arriben als equips directius. Fins aquí només algunes idees en relació a la presència dels infants i els seus pares i mares a l’escola, la necessitat de trobar un sentit a allò que es fa i la consolidació dels equip.
Molta il·lusió, força i bones vacances d’estiu per a tu que ens llegeixes.
Lídia Esteban i Montserrat Navarro
