Mercè Mariné és una actriu nascuda a Reus que compta amb una extensa trajectòria en el món de la intepretació, passant pel teatre, la televisió i el cinema. Ha estat també Directora Acadèmica a l’Institut del Teatre de Barcelona, on va estudiar anys enrere i on actualment fa classes de Veu i Interpretació. A l’edició d’enguany de l’Escola d’Estiu Rosa Sensat participa de la formació “Aprendre a comunicar en una societat multilingüe i multicultural”.
Què tenen en comú la docència i la intepretació?
Davant teu hi ha un públic que està expectant i has de mantenir la seva atenció. En el cas dels mestres, però, hi ha un factor afegit: l’educació és en part obligada pel públic, així que aquesta atenció ha de ser més potent. Cal capacitat d’improvisació, d’actuar, de fer els silencis o d’emetre les frases que has d’emetre i estar sempre atent a aquest públic (que no sempre té ganes d’escoltar). Per mi fer una classe és com fer una obra de teatre. Sovint entres a l’aula amb una energia i surts trasbalsat, i aquesta és la mateixa idea del teatre: trasbalsar i canviar la idea del públic.
I quina sensació queda al final en el comunicador?
En el cas de l’actor al final hi ha aplaudiments i en el cas del professor no, però veus en la mirada dels alumnes que has creat expectatives i ganes d’aprendre, de manera que això genera un canvi en un mateix. Tens la sensació que has deixat unes llavoretes i que potser creix un roure, o potser una flor molt fràgil. Això passa tant en l’actor com en el docent.
S’ha de seguir treballant el concepte d’equip, perque és molt important per avançar.
Al teatre el treball en equip és molt important. Diries que a l’escola també?
A l’escola i a la societat en general. Ara hi ha aspectes tecnològics que ens porten al tancament, però que també comporten aspectes molt positius. Ho veig, per exemple, en la meva filla de 16 anys. Abans podies perdre el contacte amb la gent amb facilitat i podia ser quasi dramàtic, ara en canvi la tecnologia fa més fàcil mantenir aquest vincle, però també pot conduir cap a l’aïllament. S’ha de seguir treballant el concepte d’equip, de comunitat, perquè és molt important per avançar.
Aquesta és una de les competències que ensenyeu en aquesta formació?
Sí, i també treballem molt amb el cos. La paraula apareix al final, perquè hi ha una qüestió de mirada, de respiració que dona molta informació, perquè no podem deixar mai de comunicar. I d’aquí derivarem cap a l’equip, perquè formar part d’un equip significa potenciar les individualitats a partir dels vincles amb els altres, saber quin lloc podem ocupar, com si els nostres braços s’allarguessin a partir dels altres. És aquesta sinergia d’aprendre a confiar en els altres, en saber que on no hi arribes tu hi pot arribar l’altre. És com una xarxa en què estem tots connectats i en la qual tothom té un rol amb la mateixa importància.
A l’Institut del Teatre vas tancar un cicle, perquè hi vas estudiar i després hi vas tornar com a Directora Acadèmica.
Allà hi vaig tenir l’oportunitat de treballar en equip. A vegades algú deia una cosa amb la qual jo no estava d’acord, però me’n feia responsable. Érem dues directores i vam aprendre a delegar i fer-nos responsables del que els altres deien en grup. Per mi va ser un gran pas endavant. En teatre, encara que sigui un monòleg, formes part d’un equip. Hi ha la persona que il·lumina, la que ha escrit l’obra, la que t’ha dirigit, la que controla la taula i, finalment, el públic, perquè fins que no hi ha gent a les butaques no saps exactament el que estem fent. A vegades hi ha lluites, perquè els egos hi són. Però igual que tu estàs a l’escenari, els qui posen la llum, el so i l’escenografia tenen la mateixa responsabilitat pel que fa al producte final.
Els fruits no són immediats, ni en l’educació ni en la interpretació.
Els mestres treballen de la mà de la família. Com a mare, com ho has viscut?
Quan no tenia criatures pensava que era molt fàcil educar. Quan vaig tenir la meva filla vaig aprendre a callar, a respirar i a confiar. Els fruits no són immediats, ni en l’educació ni en la interpretació. Se’ls ha de donar llibertat i entendre que arriba un punt en què simplement se’ls ha de donar corda.
