Entrevista a Fernando Hernández
Per què costa eliminar les estructures rígides que hi ha a l’educació?
Considero que estem en un moment particularment incert i és complicat trencar amb aquestes estructures. Hi havia èpoques en què estava molt clar: “el que cal ensenyar és això, aquesta matèria”. Ara la finalitat de l’educació és una agenda d’interessos. Com a educador o educadora has de tenir molta cura dins del teu propi centre en què és el que defineixis.
Pots trobar-te en un centre que esta donant, sense saber-ho, una visió absolutament neoliberal i un altre que estan donant una visió llibertària sense fer-ho explícit; i un altre que per contra doni una visió socialdemòcrata, per simplificar-ho. Tot això no està explicitat, són els valors que estan circulant dins de nosaltres; i això t’orienta. Si estic a un centre de secundària i tinc la impressió que el que he de fer és preparar la mà d’obra d’unes determinades condicions per entrar al món de treball.. s’està repetint la mateixa cançó que jo sentia quan vaig començar la meva carrera fa quasi 40 anys. No ha canviat res?
Per què accepto aquest tipus de relat a l’escola? Davant d’això sovint és molt difícil assumir la responsabilitat de decidir com ens organitzem, i en quina direcció i, per tant, el que fem és delegar. Per altra banda, per avançar en un procés o per desplaçar-se en un procés es necessita temps: temps per compartir, temps per escoltar-se, temps per avaluar el que està passant. Per exemple, en aquest moment a Catalunya molta gent està fent moltes coses noves, però ningú està fent el seguiment del que aporten aquestes coses. Són modes, i el moviment per modes és un moviment de risc perquè demà se’n gasten i n’entra una de nova.
Això està passant a Catalunya?
Jo penso que ara Catalunya entrarà en una corrent molt conservadora i la gent no sap què és una corrent conservadora. Per tant, hem d’assumir la responsabilitat i pensar què fem davant d’això i com fem el recorregut, encara que haguem d’anar fent-lo i desfent-lo (i això implica una atenció).
Per altra banda, el projecte d’escola no es pot separar d’un projecte de vida en comú. Si jo tinc un projecte de vida en comú que és insolidari, l’escola funcionarà i seguirà per aquesta via. Si tinc un projecte més solidari, començaré a dir “no, els projectes han de treballar per una vida en comú, per transformar” i això són decisions de cada dia.
A més, una qüestió important i estructural és confondre escola amb educació. Escola és una institució d’educació, però en aquest moment les criatures estan educades en molts més llocs i centres i l’escola no sap res d’això que està passant.
Si no aprofundim quan ensenyem tot és superficial i a qui beneficia la superficialitat?
Els alumnes estan en un context que reben molts estímuls, especialment per internet, quin paper ha de tenir l’escola?
Aquesta és una de les coses que tinc clara perquè ho veig als estudiants a la universitat: s’ha de transformar la informació en coneixement. El problema és que ara et trobes a una criatura de 5 anys i un jove de 20 i tot els hi sona però el jove és incapaç de contextualitzar res d’això. Perquè que et soni una cosa no significa que la sàpigues. Per tant, jo crec que aquesta és una de les funcions de l’escola. És dir: “molt bé, agafem això, anem a aprofundir-ho”. Si no aprofundim, tot és superficial i a qui beneficia la superficialitat? Aquesta per mi és la pregunta. A qui beneficia la instantanietat? Que un estudiant em digui: “no em concentro per llegir un article de 5 fulls” és una cosa molt seriosa. O per veure una pel•lícula d’una hora i mitja. És una cosa molt seriosa. Per tant, hem de recuperar el plaer de l’atenció, del deteniment, de la calma, perquè és clau.
Fins a quin punt és important tenir a les aules moments de reflexió i compartir?
És indispensable. Per això anem a l’escola. Anem a l’escola per poder pensar, no per estar fent feina tota l’estona. Jo aquestes escoles que es passen contínuament omplint fitxes… per això millor et quedes a casa i fas ensenyament a distància.
Creus que arribarem a un moment on puguem fer una revisió completa dels conceptes educatius que tenim establerts?
No. Un dels problemes que tenim en l’àmbit de l’educació és que no estudiem, no ens posem al dia, no sabem què està passant. Jo crec que la curiositat en els adults és molt important i no sé si tenen espais per a ella. Per exemple, hi ha un professor de 5è de primària que agafa una notícia i a partir d’aquí va a l’ADN, a la química, a la taula periòdica… és perquè ell és una persona apassionada i curiosa que no es posa fre.
Però clar, jo no puc demanar-li això a tothom perquè també té a veure amb el teu capital social i cultural. No sé quin és en aquest moment el capital social i cultural dels mestres però bé… també hi ha un sector que té curiositat i que ha vingut aquí per tenir un espai per pensar després d’acabar l’any, però això és una minoria. I després molts centres no són centres relaxats, són centres tensionats, i això tampoc ajuda. I també hi ha gent que està fent coses increïbles!
Un dels problemes que tenim en l’àmbit de l’educació és que no estudiem, no ens posem al dia, no sabem què està passant.
Per què a vegades hi ha la sensació que aquesta gent està sobretot a les etapes inicials i que costa més veure-la a etapes superiors?
A primària estan passant coses interessants i als instituts hi ha coses que són notables. Jo per exemple estic descobrint a la Xarxa de competències bàsiques professorat de secundària realment extraordinari i que estan assumint riscos molt importants, desafiaments en la manera de relacionar-se i organitzar-se. Gent que posa les seves hores, aquestes hores que en molts casos la gent no inverteix i es queda a casa, les posa a la disposició del centre per poder compartir amb l’equip.
Hi ha gent que està agrupant classes per estar quatre professors alhora a l’aula i poder estar millor, de fer projectes de recerca,… El que passa és que la secundaria és com un forat negre que ho assumeix tot… tot i que també he visitat centres de secundària on he sortit entusiasmat. Recordo un centre petit en què no ensenyaves en funció de la teva especialitat, sinó en funció del projecte que s’estava desenvolupant al centre. Clar, això implica una obertura, una capacitat d’acompanyar-se… i això són centres públics. El que passa és que això no és molt conegut i crec que hauríem de difondre més les coses interessants que s’estan fent, tot i que no sé si les polítiques públiques tenen molt interès en això perquè com la màquina funciona amb una inèrcia determinada…
L’administració acompanya?
Jo penso que traves no posa, el que no presta és massa atenció perquè en el fons al centre pots fer el que vols; la gent pot fer el que vol perquè a l’administració el que li interessa és que no es generin problemes, que la gent estigui contenta i tingui el recolzament de les famílies i, si això passa, no hi ha problemes.
Aleshores quin pas falta pel canvi?
Falten alguns passos. Un pas que falta és tenir una visió global d’un projecte educatiu de país. Això no existeix. En un país petit com el que estem és una llàstima que no existeixi un projecte de país. I no existeix perquè el departament és una agenda d’interessos de partits polítics que ho complica. No existeix un projecte de quin tipus d’educació i recursos volem i com crear-lo. Jo penso que no es tant un problema de recursos com de prioritats. No hi ha una agenda de prioritats. Es prenen decisions basades en ocurrències perquè, en concret a Catalunya, se li dóna molt poca importància a la recerca educativa.
Jo treballo molt amb gent dels països nòrdics i veig que per prendre decisions tenen en compte la recerca prèvia i aquí no es té en compte, no es fa el seguiment, no s’avalua. Ahir, per exemple, llegia tres articles d’una revista americana que, fins i tot, donaven dades de coses que són creences però que no tenen fonamentació.
L’altre dia, per exemple, estava a un grup sobre immigracions i hi havia idees esteses i que tothom accepta però que pràcticament no tenen cap recerca que les validi. Si prenem decisions i no tenim recerca que validi les coses… és complicat.
A més, estem en una societat que no és meritocràtica, no creu que els mèrits de les persones són el que les col•loca, sinó que es fixa en quines relacions tens, i això desvirtua el sentit de l’educació. És molt difícil perquè has pogut fer un màster i haver-te esforçat molt però no trobes res perquè no tens el capital social que et permet fer les relacions i com un altre sí que el té, doncs “ja està col•locat”. Això no li dóna credibilitat a l’educació. I després en aquest moment tenim un seriós problema, que ve d’una visió neoliberal del coneixement, i és que no es necessiten estudis, sinó saber fer. I clar, això quin tipus de societat d’individus crearà?
Falta tenir una visió global d’un projecte educatiu de país.
Per acabar, per què creus que l’art s’ha oblidat tants cops en les etapes superiors?
Perquè cal aprendre matemàtiques, ciències i llengües, això és l’important. És bàsicament per un problema de jerarquia, però també per una història de mentalitat catòlica, perquè el catolicisme pensa que la relació amb els arts és una qüestió d’un do de déu i no que és un dret. Per tant, si tens el do no necessites educació i així no has de perdre el temps. En qualsevol cas, he caricaturitzat la resposta perquè és ben cert que en aquest moment a Catalunya hi ha alguns centres de secundària que tenen una centralitat molt important en les arts, com el centre Broggi. I en aquest moment també hi ha una corrent de la qual jo formo part que tracta com es poden ensenyar totes les matèries artísticament. Per tant, ja no és tant ensenyar l’art sinó parlar de com totes les matèries es poden ensenyar artísticament.
Això per mi és un desafiament perquè canviaria moltes coses, però el moment cultural que tenim a Catalunya en aquest moment no és per tocar campanes. No hi ha política cultural, fa temps que no hi ha una política d’estimulació als joves com fan altres països europeus. Portem cinc anys que al país s’han establert altres prioritats, i ho patirem. Ho patirem. Sort que sempre trobes nuclis, iniciatives de coses que dius “vale, que bé”, però sí, sí, penso que la història d’aquests últims tres, quatre anys ens ha fet perdre moltes energies. Però bé, són les prioritats conjecturals i també són moments històrics.
