Escriure a quatre mans és una tasca complexa que demana debat, reflexió i molta empatia. Així i tot, sempre pot ser doblement ric si ho fem des de la complicitat mentre algú et diu en veu baixa: «Tu pots!».
Com un bell poema que neix d’una inspiració molt petita i molt inesperada, però neix perquè hi ha algú que l’escriu, sempre hi ha quelcom que vols «guardar».
Un fet que et crida l’atenció i et fa aturar a reflexionar. A vegades són petits detalls que poden semblar insignificants, però no ho són mai i ho sabem. Altres vegades són petites converses, una mirada o un gest de complicitat. Sabem que tot allò que no s’explica no es veu, per això tenim clar que hem d’escriure, perquè cada infant s’ho mereix.
–Ostres! Això que m’acabes d’explicar ho has d’escriure!
–Per què no t’animes a…?
–Fem-ho junts!
Necessitem fusionar dos llenguatges que volen transmetre una idea paral·lela, sabent que compartim una mateixa mirada vers la infància. Volem dir el mateix però no ens surten les mateixes paraules. El valor de cada frase mai no serà igual per a tothom. Provem d’acostar mirades com ens apropem l’un a l’altre, no mirant-nos als ulls, sinó mirant junts en la mateixa direcció. Però… arriba el caos: textos que perden harmonia, línies senceres esborrades, paraules canviades. Pensaments que cal ordenar a la recerca de frases inspiradores.
De mica en mica van naixent les connexions entre les paraules. Comencem relatant l’experiència, trobant cert ordre entre les idees. Cal estirar aquest fil perquè les reflexions i els dubtes es vagin posant tots d’acord per trobar el seu lloc al text, fins a cercar l’harmonia plenament compartida.
Quan dues persones escriuen juntes, si no són conscients que les seves experiències són diferents, la feina compartida els ho demostra.
Sense ser-ne prou conscients, les mirades connecten en silenci i es desenvolupa un nou diàleg. És moment de generar nous interrogants fins a escoltar una nova melodia.
Escriure a quatre mans comporta adonar-se un mateix que la pròpia experiència és més a prop de la de l’altre del que ens imaginem. Té el repte afegit de reflexionar amb una altra persona que, de la mateixa manera que rebatrà el que penses, et farà proposar-te nous dubtes per resoldre i nous reptes per assolir, i també, les ganes de seguir reflexionant, i deixar cada vegada una petjada més profunda i enriquidora en el nostre fer quotidià.
És per això que per gaudir escrivint a quatre mans hem de ser conscients que darrere d’aquests contraarguments, d’aquesta diferència i aparent llunyania de posicions sempre podem trobar punts en comú. I per això és essencial que hi hagi voluntat de bastir ponts, que es fonamentin en incerteses, en plantejaments per als quals no tenim respostes, però per als quals podem trobar nous camins per explorar-nos. Sí, bastir ponts, i donar l’oportunitat de meravellar-nos quan apropem mirades, d’adonar-nos que, tot i que el punt de partida semblava diferent, hi ha un objectiu essencial, i aquest és comú.
Dos pianistes poden entrebancar les mans la primera vegada que improvisen una peça, però també es sorprenen de veure que aquest fet és tan sols l’oportunitat primera de crear una nova melodia. Una melodia a quatre mans.n
Àlex Viyuela Molinero i Eva Sargatal, mestres d’escola bressol.
