Fa la impressió que la vida no ens permet el luxe de reclamar la calma. Fins i tot de vegades el fet d’aparentar-la genera certa alarma i es percep com una cosa inadequada en una societat que viu accelerada, planificant el futur mentre naveguem en les turbulències del present. Que potser no tenim necessitat de l’aquí i ara? I si en realitat el que no existeix és el present o no té valor? L’escola pot i ha de rescatar els plaers de la calma? Pot existir sense que pensem i sentim intensament cada moment que transcorre entre nosaltres?
Un caminar serè a l’escola
Les escoles infantils no són alienes a totes les preguntes que ens fem sobre la calma i moltes educadores sentim la necessitat de compensar amb tranquil·litat, silenci i escolta una realitat absorbida pel remolí de les presses. Els infants a penes viuen un clima quotidià de serenor i l’educació el necessita per esmenar l’excitació que produeix la hiperactivitat de les persones adultes en el seu exhibicionisme per demostrar que ensenyen.
Segurament, aturar-se i prendre’s una treva en aquesta tromba té efectes sanadors i esclaridors per enfilar el rumb educatiu. No és fàcil prendre’s aquesta pausa, però és essencial per transformar estructures espacials, temporals i, fonamentalment, de tracte en les relacions. De manera que, com que la nostra tasca implica un compromís profund, val la pena que invertim il·lusió i energia a sentir, pensar i millorar el transcurs dels minuts quan som amb les criatures i per a les criatures.
Quan som a l’escola necessitem un temps que no ens empenyi a accelerar el ritme. Per aquestes i moltes altres raons, parlar dels espais educatius no es pot fer sense considerar el temps. Una gran referència per comprendre com transcorre aquest temps prové de l’observació de l’evolució mateixa dels animals i les plantes de l’entorn. Veiem com creixen i acompleixen els seus cicles vitals, inspirats pels períodes estacionals i transformant les seves característiques mitjançant una dansa col·lectiva pausada i contínua. L’esdevenir de la vida al llarg de les quatre estacions prescindeix dels rellotges per reproduir cicles, processos vitals que semblen rituals, com el brotar dels arbres, els festejos de les aus o la cerca del descans a la tardor. Són processos rítmics, gairebé ritualitzats, seqüenciats i amb una gran harmonia en el trànsit entre els diferents esdeveniments. En gran mesura, resulta una inspiració suggeridora per configurar el marc temporal i millorar l’ambient educatiu.
Un lloc que ens inspira
A banda que el temps apressa, de vegades es manté els infants sota la creença que les quatre parets i els terres sintètics són garants de seguretat, allunyant-los de la terra, de l’aigua, i de la vida que contenen, com també de les relacions humanes que s’hi puguin establir. Però no caiguem en l’error de creure que n’hi ha prou de sortir a l’aire lliure. No es tracta d’un tema de l’espai en sí mateix, sinó del clima, de l’ambient que es genera.
Per tant, ‘estar’ no té significat si no es conjugar amb ‘ser’. És el que realment conforma la transcendència d’educar. És a dir, no és només què fem sinó com ho fem, i en la nostra actitud i com ens desenvolupem en els diferents esdeveniments és on som realment educadores implicades amb escolta, tendresa i il·lusió.
Llavors, en cada situació, com em situo en el lloc?, què permeto?, què genero?, qui soc per als altres?, qui soc per a mi mateixa?, com considero i em relaciono en i amb l’esdevenir de la quotidianitat? Soc aliena al tic-tac i m’oblido del cronòmetre per aprendre el batec visible de l’exterior?
Al nostre voltant existeixen escoles amb prats, arbres, jardins, parterres o herba. O parcs propers que, si bé no formen part de les nostres zones exteriors, poden transformar-se en espais per a la reconquesta. Trobar nens i nenes en horari escolar en indrets que no són de la mateixa escola projecta un significat reivindicador que amplifica el significat de la ubicació i de la comunitat, permetent-los, alhora, meravellar-se amb un animal o refugiar els jocs sota la majestuosa ombra d’un arbre.
En sintonia amb el que s’ha exposat, si volem una educació expansiva que es nodreixi del que hi ha més enllà dels límits prefixats, cal acollir la inspiració dels exteriors i un temps en calma com una oportunitat per enriquir la nostra pràctica i l’ambient educatiu en conjunt. Perquè necessitem una mirada integral on considerem transcendental en cada nen i nena la dimensió espai-temps que gaudim a cada moment.
En conseqüència, considerem, com a estructura per a l’anàlisi, els següents àmbits:
- El lloc natural de les relacions enriquidores
• El temps qualitatiu i els bioritmes
• La incertesa i la meravella
El lloc natural de les relacions enriquidores
La trobada afectiva no es produeix exclusivament en un espai determinat. No és un espai mesurable i quantificable, sinó un espai virtual propi de la relació d’aferrament establerta entre les persones. Aquest vincle es genera amb absoluta naturalitat com a base fonamental del benestar i el desenvolupament de infants en qualsevol situació quotidiana que es tracti amb sensibilitat, al marge del lloc. Pensem en la nostra disposició corporal, en la mirada, en l’acompanyament verbal, en les carícies, en les abraçades, en la complicitat dels riures i en la tendresa del consol.
A més, per saber ser i estar podem aprendre de tot el que ens brinda la naturalesa o d’aquells patis que han deixat de ser-ho per transformar-se en jardins, en els quals sorgeixen multitud de relacions amb una connexió profunda, com la que s’estableix entre una nena i un insecte que ignora que l’observen, amb un bassal que sedueix perquè s’hi endinsin, o amb les flors que, amb el llenguatge dels seus colors i aromes, ens atrauen subtilment a escoltar-ne les dolces harmonies. Relacionar-se no és únicament una qualitat humana. Forma part de qualsevol indici de vida, evident quan animals i plantes estableixen relacions simbiòtiques per poder sobreviure.
Gràcies a la consideració admirable i fràgil d’allò que ens envolta, podem veure els nens i les nenes en acció i interacció en nombroses situacions de la vida quotidiana, raó per la qual aquests llocs i experiències cobren ple sentit. En podem aprendre per saber tractar-los amb la delicadesa, la protecció i la cura que es mereixen en aquestes edats.
El temps qualitatiu i els bioritmes
Si substituïm el temps cronològic per ritmes qualitatius impregnats de diferents rituals i processos continus, podem viure sense pressa i al mateix temps amb molta intensitat. Així evitarem viure sota el paraigua estressant del que ve després i passarem de programar el temps a establir plans de vida, sentint-nos nosaltres i les criatures sota l’aixopluc de la calma.
En aquest ambient, tenim el temps necessari per jugar, sentir, observar, pensar, conversar, narrar i aprendre veient i vivint. Pot servir d’exemple el fet de tenir cura de flors i plantes i veure-les créixer, o els tan estesos cucs de seda, o observar la cria d’uns pardals, un formiguer, etc. En aquesta mena d’esdeveniments hi ha un transcórrer temporal sense pressa, i d’aquí neix la cura i la delicadesa en les relacions, fins i tot el fet d’aprendre a cuidar i ser curós amb els altres.
Aquesta relació harmònica que es genera en l’ambient s’alimenta del valor que té cada instant, gràcies a una mirada vers la infància que, en un treball permanent de reflexió i acció, ofereix una educació que valora els esdeveniments quotidians.
La incertesa i la meravella
Quan travessem el mur, els infants i les educadores ens exposem a l’aventura de navegar entre les incerteses i les sorpreses. Encara que és important aclarir que la disposició a sorprendre’s no s’ha de confondre amb la improvisació. És a dir, cal escolta, mirada i tendresa, creativitat i una gran intencionalitat, per gaudir i aprendre de la realitat més pura i dels descobriments fortuïts que meravellen els infants i que les educadores aprofitem per estirar el fil.
Amb aquesta base configurem l’ambient que permet i possibilita estar amb llibertat en un espai on pot succeir qualsevol fet. Molts són fortuïts i inesperats, i es reben amb emocions intenses com la meravella i la sorpresa, que predisposen els infants a aprendre i a introduir-se plenament en aquella descoberta. Són innumerables, però esdeveniments com descobrir un formiguer, una cria d’au o el cant d’un grill, s’han d’atendre per educar en allò imprevisible i en la bellesa del que és efímer.
El significat del silenci i el deteniment
Quant de soroll hi ha en aquests patis capaços d’eixordar la naturalesa mateixa. Quanta agitació percebem en els patis de ciment capaços d’intimidar qualsevol. En canvi, a l’aire lliure, quants sorolls es perceben. Un prat, un jardí o un bosc regalen calma i silenci, i estan plens d’una harmonia sonora capaç d’establir amb els infants un diàleg afectuós. Aquí el silenci és el llenç de les melodies.
El deteniment és la base que sosté l’atenció i la intenció, però amb una infància que es troba sobreexposada a les pantalles, els sons, els aprenentatges precoços i altres tasques, l’aire lliure pren un vessant de vegades terapèutic davant aquest dèficit de contacte manipulatiu, afectiu i sensorial que hi ha en aquesta societat. De manera que l’escola ocupa el lloc privilegiat per ser aquest espai amable i acollidor per a nenes i nens, on el bon tracte és la base, gràcies a educadores que tenen cura dels detalls de l’expressió, dels temps per parlar, escoltar i observar, construint en el dia a dia un ambient equilibrat, assossegat, casolà.
La narrativa per a la dignificació de l’ara
L’educació infantil implica actuar, sentir i pensar, enllaçant a partir de la narrativa la memòria emocional i pensant amb el cor de cada persona. Si l’experiència ens captiva, la vivència impregna el nostre ésser i, producte de la mateixa fascinació, es perd la noció espacial i temporal. En aquest espai virtual la infància aprèn, crea, interioritza profundament.
Viure a l’aire lliure comporta col·lectivitzar i compartir. Quan tenim l’oportunitat d’explicar-les al món, les vivències són molt més plaents i profundes. Aquí rau el veritable desenvolupament, en el substrat fecund generat per la passió per descobrir i explicar-nos aquest repertori infinit de vivències.
Narrar implica rescatar un esdeveniment de l’ombra per prendre consciència de l’acte i de les emocions viscudes. Més endavant, quan es rescata, permet percebre i reviure emocions i experiències, en un exercici de contrast entre el jo d’ara i el jo d’aquell moment que es relata. Significa també compartir amb els altres experiències úniques i efímeres, i alhora immortalitzades pel procés narratiu.
En la mateixa conjunció entre l’entrega personal, el pas del temps i el suport relator, es troba la consciència de la pròpia existència. Relatar és una oportunitat per projectar-se i reflexionar sobre el jo, els altres, aquelles experiències i la pròpia vida.
Reflexionar i compartir com un continu
En general, es percep la necessitat de millorar el substrat educatiu, essent alhora conscients que les mesures oportunes són molt complexes, perquè formem part d’una societat fortament basada en la competició, els resultats i el curt termini. D’altra banda, és difícil pensar en l’aplicació de solucions immediates i absolutes, atès que depenem de decisions polítiques moltes vegades oposades a les necessitats de la infància.
Les educadores que difuminen la clausura que transmeten les tanques i els murs, i aprofiten els recursos del camp i del barri, conceben els infants com a persones capaces de reclamar drets gràcies a la presència contundent de l’espontaneïtat dels seus actes. No es tracta només de trobar el camí per al canvi en relació amb l’aprofitament de l’espai i la concepció del temps, sinó que tingui aquella aroma anhelada que cada dia ens traslladi a dimensions d’esperança, de canvis educatius, polítics, socials.
Reflexionar i compartir són l’eina per iniciar la construcció de la nostra nova realitat, aquella que se sustenta en el cor de totes les persones que conviuen en la complexitat de l’educació infantil. L’espai, el temps, els edificis…, sí, cal ensorrar murs i viure d’una manera més humana, però és imprescindible sentir-ho, comprometre’s i aventurar-se en el recorregut vital i canviant, per dibuixar l’educació que la societat necessita.
En definitiva, tenim una oportunitat servida a cada instant. És només qüestió d’embarcar-se a recórrer la vida sense rellotge al canell i amb més cels i brises com a recer. Continuem construint per seguir mantenint la passió i l’interès per defensar el dret a jugar, a riure, a plorar, a relacionar-se, a estar i sentir-se protegits i veritablement lliures en una societat que cada dia hi posa més traves.
Per aconseguir-ho, cal que l’aire lliure formi part de la nostra quotidianitat i puguem inhalar aire ple d’entusiasme, per després sostenir amb l’exhalació de cadascun dels nostres actes el clima que la infància es mereix.
Sergio Díez Pérez, mestre d’educació infantil a Cantàbria.
