Ramon Folch i Guillén
Article publicat al núm. 143 de la revista Perspectiva Escolar.
Barcelona, 13 de gener de 1990
Arquímedes, si tenia un fulcre, es veia amb cor d’aixecar el món. L’enginy esdevingut palanca premonitzava, en la seva prospectiva intuició, l’enorme capacitat que la humanitat acabaria demostrant a l’hora de transformar la realitat, a l’hora de modificar l’entorn. El dcscnvolupament científic i teenic, al cap d’uns quants segles, ha estal el fulcre simbólic de que s’ha valgut l’alçaprem del progrés per provocar la gran balançada. I el món, en efecte, ha estat alçat, sollevat fins a altituds marejadores, transformat com ni el mateix Arquímedes no podia imaginar de la seva Siracusa estant. Així que l’home industrial ha trasbalsat –pro domo sua, naturalment- l’ordre ancestral de les coses, ha capgirat la realitat en un progressivament reeixit intent de fer-se-la venir bé.
Les conseqüencies no desitjades del progrés que perseguim
Aquesta fantàstica transformació, beneïda responsable de moltíssimes millores en la nostra existència quotidiana, ha tingut, això no obstant, una colla d’efectes secundaris negatius. Efectes mai no recercats, però no pas per això menys constatables. Efectes imprevisibles o bé perfectament previsibles conseqüències d’actuacions imprevisores. La contaminació de les aigües o de l’atmosfera, el progressiu esgotament de certs recursos, la deterioració de molts paisatges es compten, potser, entre les més conegudes d’aquestes indesitjades contrarietats. Són fenòmens enutjosos que podríem controlar millor cada nou dia que passa, si ens avinguéssim a determinades petites restriccions. Però de poc temps ençà, per contra, han aparegut contratemps d’un rang prou superior, amenaces d’un ordre que no podíem ni imaginar. Atuïts per la falconada, correm el risc de llençar la tovallola quan precisament ens fa potser més falta.
La premsa ens informa, en efecte, de les inquietants proporcions que ha adquirit un espantable foral d’ozó que es va fent més i més gros. Diaris i revistes no paren d’anunciar imminents ascensions tèrmiques causades per l’efecte anomenat d’hivernacle. Presentadors i locutors proclamen, amb veus comprensiblement circumspectes. que el clima canvia per moments i que el nivell del mar pot pujar en qüestió de mesos. Són notícies inquietants que es fan només suportables davant la seva aparent manca de base: de moment, en efecte, no sembla que passi res. I el cas és que sí que passa, i molt.
Aquesta combinació de banalitat aparent i d’inabordabilitat practica és la causa del desinterès amb que acaben essent mirades: l’afer és massa gros i, a sobre, no sembla del tot cert.
L’afebliment de la capa atmosfèrica d’ozó o les modificacions en els balanços tèrmics de l’atmosfera, amb els corresponents canvis climàtics que això comporta, no són de cap manera banalitats. És, en tot cas, la forma expositiva donada per molts mitjans de comunicació, més alarmista que alertadora, el que banalitza formalment aquests fenòmens. Es tracta, ben al contrari, de qüestions molt serioses, potser massa serioses i inabordables per a l’home del carrer, fins i tot. Justament aquesta combinació de banalitat aparent i alhora d’inabordabilitat practica és la causa del desinterès amb que acaben essent mirades: l’afer és massa gros i, a sobre, no sembla del tot cert. L’home del carrer, en definitiva, passa d’ozons i d’hivernacles. O bé, si és de mena pusil·lànime, dóna per perduda la guerra i tendeix a baixar definitivament la tímida guàrdia personal que havia començat a adoptar: perdut per perdut, que escombri Rita.
Així que, quan tot just començàvem a corregir col·legiadament els moderats esguerros ambientals col·lectius, apareixen incerts nous motius d’inquietud superiors, prou grans per desanimar els correctors menuts, prou nebulosos per fer-nos perdre una fe encara massa incipient. La més avançada progressia ecologista, fascinada pel canvi global i perles wagnerianes mutacions del pòndol atmosfèric, troba que preocupar-se avui dia per minúcies ambientals domestiques és perdre ben bé el temps. Sembla com si l’expectativa d’una teatral catàstrofe còsmica fos més seductora que la real i eficaç solució de la modesta comèdia quotidiana. De manera que l’alerta per una existent, però diferida, gran amenaça pot convertir-se en una enganyosa fuite en avant que acabi fent-nos ensopegar en els rebrecs de l’estora. Potser sí que ens espera un final numantí, però no treu cap a res morir prèviament d’una grip mal tractada.
Som tantes persones que l’efecte acumulat de la més insignificant de les nostres actuacions adquireix proporcions desaforades.
De mica en mica s’omple la pica
Som molts milions d’humans sobre la Terra, probablement massa milions fins i tot. Som tants, que l’efecte acumulat de la més insignificant de les nostres actuacions adquireix proporcions desaforades. De fet, ben mirat , els aclaparadors problemes atmosfèrics neixen de la suma laboriosa d’innombrables petites aportacions individuals, d’incomptables innocents ruixades d’aparentment inofensius envases domèstics plens de laques i colònies nebulitzades per CFC o altres impel·lents semblants, per exemple. Cap gran fuita industrial, en efecte, cap gran pervers abocament a l’engròs, no ha engegat a l’atmosfera tots aquests milers de tones d’agents destructors de l’ozó. Els agents immediats del desastre, anònim de tan col·legiat, han estat els nostres ditets juganers fent tot de pssshhhh … refrescants i brevíssims en platges i cambres de bany. No cal ara ajupir-se sota el pes d’una culpa altrament excusable, però sí adonar-se de la força sumatòria que tenen les coses menudes suficientment reiterades.
Caldria que ens esforcéssim per tal d’eliminar de la nostra conducta quotidiana els tics amb conseqüències ambientalment negatives.
Caldria que ens esforcéssim per tal d’eliminar de la nostra conducta quotidiana els tics amb conseqüències ambientalment negatives. Som massa gent perquè la suma de totes aquestes menudeses resulti negligible, ho acabem prou de veure. La principal font energètica en el món occidental, per exemple, avui per avui és l’estalvi. Esta bé desenvolupar les energies alternatives, sobretot si són ambientalment blanes, però encara esta millor moderar simplement el consum. Una part considerable de ]’energia que utilitzem es perd en els nostres sistemes ineficaços o, encara pitjor, en els nostres circuits carregats de fuites. L’aïllament tèrmic de les nostres cases, posem per cas, sol ser molt deficient: finestres que no tanquen, portes que no ajusten, vidres i parets que no aïllen … En fer dissabte, no sempre buidem d’un cop i de pressa l’aire viciat de les cambres, sinó que sovint les deixem mig obertes durant estona i estona, fins que les parets se’n refreden. Tot això té un cost dinerari, naturalment, però sobretot té un cost ecològic, perquè cada quilovat dissipat és aigua perduda als embassaments, és carbó o petroli cremat a les tèrmiques, són arguments a favor de les nuclears.
Apagar els llums de les habitacions buides o bé optimitzar el rendiment de les calefaccions no és gens enutjós, ni fa pobre. Fins i tot fa ric i no provoca cap mena d’incomoditat.
L’estalvi no evoca misèries, més aviat tendeix a evitar-les. No es tracta de dutxar-se amb aigua freda, sinó d’evitar l’aigua bullent: escaldar-se la pell no és propi de rics, sinó d’estúpids. Com sentencia la dita, «del que es perd, ningú se n’aprofita». Per això l’ estalvi energètic racional i sistemàtic seria ecològicament més beneficiós que tots els discursos ecologistes del món plegats. Apagar els llums de les habitacions buides o bé optimitzar el rendiment de les calefaccions no és gens enutjós, ni fa pobre. Fins i tot fa ric i no provoca cap mena d’incomoditat.
Amb l’aigua passa com amb l’energia, si fa no fa, especialment en els països en que és un bé més aviat escàs. En el nostre país, per exemple. Una aixeta que degota perd fàcilment 200 cc cada minut, és a dir més d’1 litre cada hora: en un dia, aquell insignificant degoteig engega desguàs avall quasi 30 litres d’aigua, és a dir un metre cúbic al mes, 1 ‘aigua que be i fa servir per cuinar una persona durant un any sencer. Engegar una rentadora o un rentaplats a mig omplir, deixar rajar l’aixeta mentre hom es renta les dents o inundar les plantes en comptes de regar-les són actituds gratuïtes que no aporten cap especial plaer, cap millora en la qualitat de vida. Actituds innecessàries i cares que, sumades amb milions d’altres de comparables, tenen un cost ecològic elevadíssim. No hem d’oblidar que per beure i cuinar consumim uns 3 litres diaris d’ aigua per cap, però que un rentaplats en gasta 250 cada cop! Admetem que és còmode que un aparell et. renti la roba, però siguem conscients que cada quatre rentades consumim un metre cúbic d’ aigua: que la maquina estigui plena és el mínim exigible …
És obvi que agents socials altres que els individus aïllats remenen quantitats d’aigua o d’energia molt més elevades que tot això. No es tracta d’ignorar aquest fet, prou conegut per tothom, sinó de subratllar aquells altres, les una per una modestes aportacions personals que, totes sumades, pesen el que pesen. Que ningú no s’enganyi: els nostres petits personals contrafurs ambientals no són la xocolata del lloro, ni de bon tros. I, a més, són la parcel·la concreta on tenim plena capacitat de correcció. En termes ètics, és ben ciar que no hi tenim excusa.
En termes d’educació ambiental (…) començar per un mateix sempre ha estat un bon principi pedagògic. No és únicament una qüestió de predicar amb l’exemple, és una gimnàstica formativa que capacita el qui la practica.
Actituds personals i educació ambiental
En termes d’educació ambiental aquesta disciplina personal de conducta és singularment important: començar per un mateix sempre ha estat un bon principi pedagògic. No és únicament una qüestió de predicar amb l’exemple, és una gimnàstica formativa que capacita el qui la practica per comprendre millor l’abast d’allò que predica. Una gimnàstica que, en definitiva, el fa més comprensiu i alhora més convincent. Però hi ha més coses. Aquest sentit de protagonisme en el procés -no només en la denúncia- condueix a la lúcida modèstia que es desprèn de l’autocrítica. En efecte, és massa fàcil avui dia atacar la societat industrial per les seves febleses ambientals. És tan fàcil – malauradament – amb tota la raó del món – que els sentiments maniqueus més elementals tendeixen a desvetllar-se en el denunciant: davant d’uns dolents tan barroers, nosaltres devem ser molt bons per forc;a. El coprotagonisme corresponsabilitza, i això és molt saludable. El coprotagonisme, en definitiva, contribueix poderosament a l’aparició d’una veritable opinió pública sobre el tema, és a dir a la conformació i assumpció d’un conjunt de principis per part d’un sector suficientment significatiu de la població. Justament és això el que més ens cal, ara com ara: ens sobren opinions del públic, però ens manca una autentica opinió pública. Ens cal perquè no hi ha cap força més imparable que el convenciment general decidit a actuar. I si no, que els ho preguntin als europeus de l’est.
