La perspectiva pedagògica de Jean-Jacques Rousseau està influenciada per la natura. N’és un medi essencial. Apareix amb nombroses dimensions, sobretot al seu llibre Emili, o De l’educació. Podem resseguir la seva obra per comprendre la seva visió de l’infant i el mètode que segueix.

 

Jean-Jacques Rousseau

Filòsof francès nascut a Ginebra l’any 1712, Jean-Jacques Rousseau va tenir una vida digna d’una novel·la, plena d’aventures i desventures. Va tenir molts oficis: tutor, ajuda de cambra, secretaria de l’Ambaixada a Venècia, copista i músic. Va escriure òperes, entre les quals es compten Les Muses galantes i Le Devin du village. Fou, per damunt de tot, un home de lletres. Va realitzar obres sobre filosofia, política, educació, moral i també novel·les. Filòsof en el segle de la Il·lustració, va publicar nombroses obres, entre les quals El contracte social i Emili, o De l’educació. Publicades ambdues el 1762, aquestes dues obres es complementen l’una a l’altra en el sentit que l’educació d’Emili hauria de tenir com a resultat el bon ciutadà de què parla El contracte social.

A Els somieigs del passejant solitari, Rousseau expressa una relació de fusió amb la natura, que és, per a ell, un refugi. Herbolari i gran caminant, sovint criticava la ciutat, la seva brutícia i la mentalitat superficial dels seus habitants. Al llarg de la vida va viure sovint al camp, va recórrer a peu els boscos i els camins de França i va passar vàries setmanes en una illa enmig d’un llac de Suïssa. Va morir a Ermenonville, Oise, el 1778, on es troba la seva tomba, en un parc.

 

Rousseau, natura i educació

El seu llibre Emili, o De l’educació ha influït els educadors durant segles des que es va publicar per primera vegada el 1762. Cadascun dels quatre “llibres” o capítols, basats en la infància i la joventut, representa diversos estadis de l’educació d’Emili, en què retrata com el seu deixeble hauria de viure i ser educat. El llibre acaba amb un cinquè capítol sobre l’educació de les dones basat en la que ha estat triada per ser la futura esposa d’Emili, Sofia.

L’organització del llibre en diferents etapes anticipa l’aproximació que en faran els psicòlegs, en els anys posteriors, a l’hora de descriure els diferents estadis del desenvolupament de l’infant. Aquesta organització no és arbitrària, perquè Rousseau situa l’infant en una dimensió natural i, com les plantes, es desenvolupa en un context adequat.

Durant la seva infantesa, Jean Jacques comparteix el seu entusiasme quan, acollit pel seu oncle, descobreix la natura: “El camp em resultava tan nou que no em cansava de gaudir-ne, i vaig desenvolupar un gust tan viu per la vida rural que ja no moriria mai”.[i] Aquesta trobada amb la natura és paral·lela amb la trobada amb el seu cosí. “La simplicitat de la vida rural em va fer un bé inestimable perquè em va obrir el cor a l’amistat. ” És així que la seva aproximació a la natura està vinculada a una relació feliç. És possible, si no? “Envieu els vostres infants […] al camp”[ii], ens diu, per lluitar contra els impactes negatius de la ciutat.

Ecologista avant la lettre, Rousseau critica l’home que destrueix la natura, que “barreja i confon els climes, els elements i les estacions, mutila el seu gos, el seu cavall i el seu esclau […],no vol res tal com ho ha fet la natura, ni tan sols l’home; l’ha d’adaptar a ell mateix com ho fa amb el cavall que ensinistra”.

Així comença Jean-Jacques Rousseau el primer capítol d’Emili, o De l’educació. L’home no només destrueix la natura, sinó que nega la dimensió natural de l’infant.

L’Emili serà criat al camp amb els camperols. El consell de la dida de l’Emili per alletar un infant segueix sent sorprenentment actual avui: “La llet de les dones herbívores és més dolça i més sana que la de les carnívores”[iii].

 

La naturalesa de l’infant

Què ens en diu? “En el moment de néixer, l’infant és ja deixeble, no del mentor, sinó de la natura.”[iv]És a dir, de la seva força interior, la que el guia per créixer, per conèixer, per adaptar-se.

La idea que l’infant té unes possibilitats de desenvolupament pròpies no és nova. Comenius (1592-1670), un pedagog txec, ens diu que l’infant és com una llavor que té tot el potencial que li cal per desenvolupar-se: “La forma de la planta no existeix en acció, però l’herba o l’arbre ja existeixen en substància. L’home no necessita elements externs, n’hi ha prou de deixar que es desenvolupin les qualitats contingudes en la llavor”[v].

L’educació és per tant el momentum de desenvolupament de la vida de l’infant amb totes les possibilitats que l’habiten. Per a Rousseau, l’educador esdevé un jardiner, justificant que en el procés educatiu és necessari respectar la naturalesa de l’infant. Coneix la planta –l’infant– i la situa en un context on pugui créixer per si mateixa. Dit això, el tutor, que Rousseau anomena Jean Jacques, és constantment amb l’Emili per explicar-li el que descobreix. “Per un mateix” no significa “sol”.

És un gir de 180° respecte de la pràctica educativa que considera l’infant com “un recipient que s’omple”[vi]. Però per a Rousseau, obeir la natura és la prioritat principal, perquè l’educació típica altera l’essència de l’infant: “Les bones institucions socials són les que saben desnaturalitzar millor l’home, llevar-li la seva existència absoluta per donar-li’n una de relativa, i transferir el jo a la unitat comuna”[vii].

 

Quins mitjans educatius ofereix Rousseau?

“No coneixem la infància… els més savis busquen el que és important que sàpiguen els homes, sense tenir en compte el que els infants són capaços d’aprendre.”[viii] Observar l’infant per conèixer les seves necessitats i les seves capacitats, això és el que Rousseau considera més important. Cal conèixer el subjecte, igual que cal conèixer la llavor o la planta que volem cultivar.

Què necessita l’infant per desenvolupar la seva fortalesa? Llibertat. Comença al bressol: “fora capçons, fora faixes, fora jerseis; bolquers fluctuants i amples que els deixin els membres lliures… poseu l’infant en un bressol espaiós, ben encoixinat, on es pugui bellugar a gust i sense perill… deixeu-lo gatejar per l’habitació”. Podríem pensar que estem llegint la pedagoga hongaresa Emmi Pikler (1902-1984) i la seva obra sobre la llibertat de moviment, on l’entorn ofereix a l’infant la seguretat i alhora l’espai per moure’s sense restriccions.

L’objectiu de Jean-Jacques és “produir” un adult que serà capaç de demostrar autonomia i discerniment, és a dir, llibertat d’esperit. L’Emili descobreix, per si mateix, les lleis de la natura. Cal comprendre la natura còsmica, els arbres, els animals, els minerals, l’aigua, la terra, l’aire, les estrelles…, l’origen i els components dels esdeveniments, per fer-se’n una idea pròpia.

Com descobrim la natura? Experimentant-la. Jean-Jacques és sempre al costat de l’Emili per donar sentit al que passa, per explicar, per anomenar, per concloure…

“No li manis mai res […] que senti aviat en el seu cap altiu el jou pesat que la natura imposa sobre l’home, el jou feixuc de la necessitat.” D’aquesta manera l’infant és confrontat amb la realitat de les coses i no amb meres frases boniques que li ensenyen què ha de creure. Si obeeix, és a la naturalesa de les coses. La natura és la mestra.

Un dia Jean Jacques decideix donar a l’Emili un sentit de propietat que, per a Rousseau, és primordial. L’Emili vol fer un hort perquè veu al seu voltant homes que sembren, planten, fan la collita. Jean Jacques li permet plantar, fins i tot llaura amb ell. L’Emili està orgullós de sembrar i regar les llavors.  “Et pertany”, insisteix Jean Jacques “per fer-li sentir que hi ha alguna cosa que és d’ell!”

Però l’hortolà de la propietat protesta: l’Emili li ha robat les llavors. Al cor de l’Emili es revela el primer sentiment d’injustícia.

—Però jo no tinc hort!

El treball de l’hort li recorda que cal respectar la feina dels altres. Negocien: l’hortolà comparteix la seva terra i a canvi li donaran la meitat de la collita. Una experiència que Rousseau deixa que es desplegui fins al punt que el seu deixeble pren consciència política de la situació. L’infant aprèn que el dret pertany al primer ocupant i descobreix el valor de la negociació i l’intercanvi.

Altres experiments de dimensions més científiques marquen la vida de l’Emili. Aprèn geografia no a partir de mapes, sinó de l’entorn natural. Observa el curs dels rius, identifica prats i boscos i descobreix  la topografia de l’entorn. L’observació de la posició del sol en diferents moments del dia i al llarg de l’any el du a plantejar preguntes. La curiositat el porta a un curs de cosmogonia.

L’Emili aprèn a observar, a raonar per si mateix, a deduir i a establir connexions. Aprèn a nodrir la seva curiositat per a més endavant.

L’experiència a través de l’observació i l’acció serà per a la majoria de mestres la base de l’aprenentatge.

Per al pedagog nord-americà John Dewey (1859-1952), per exemple, és un pas fonamental. Comenius també ja havia parlat d’aquest mètode, afegint la importància de l’educació sensorial, que Rousseau considerava una base important per a qualsevol aprenentatge.

En els principis pedagògics de Jean-Jacques Rousseau, la natura no només és un entorn a conèixer, un suport, un mitjà pedagògic, sinó també una visió de l’infant en la seva natura humana. Aquesta percepció del món de l’infant és fonamental, comporta actituds pedagògiques, que permeten a l’infant adquirir coneixement, aprendre de la seva llibertat i descobrir la seva responsabilitat.

Tots nosaltres, infants i adults, estem connectats al cosmos i allà hi tenim l’origen. Som en un cercle d’energia vital. No ha de respectar aquesta energia, l’educació?

 

Notes:                     

[i] Rousseau J.J., Mes Confessions, pàgina 9

[ii] Rousseau J.J., Emile, ou l’Education, Flammarion, pàgina 66, Llibre primer

[iii]Op.Cit, pàgina 64

[iv] Op.Cit, página 68

[v] Comenius J.A., La gran dedidactique

[vi] En referència a Montaigne: « L’enfantn’est pas une base qu’on emplit, mais un feu qu’on allume » («L’infant no és un recipient que omplim, sinó un foc que encenem»)

[vii]Pàgina 39, Llibre primer

[viii] Pàgina 32, Llibre primer

 

Bernadette Moussy , nascuda el 1941 es va formar com a mestra d’infantil i va obtenir un doctorat en Història de l’Educació. Ha treballat amb infants amb problemes motors.