El cervell matemàtic

Hi ha moltes persones que pensen que les matemàtiques són complicades, i tenen una certa “por als números”. També hi ha qui diu que els nens són més bons en matemàtiques que les nenes. Són mites o certeses? Quines dades ens aporta la neurociència sobre el cervell matemàtic? L’interès pel cervell matemàtic se’m va desvetllar fa quasi una vintena d’anys, el 1999, arran d’una publicació en una revista d’educació, Educational Research. Un estudi recent, publicat a Psychological Science a principis d’any, m’ha refrescat la memòria. En la major part de sistemes educatius de tot el món, en els estudis tècnics, com les enginyeries, i en alguns de ciències com física i matemàtiques, que tenen en els seus currículums una forta presència de les matemàtiques, hi ha molts més nois matriculats que noies.

Aquest fet ha propiciat que moltes persones pressuposin que és una qüestió de diferències biològiques entre el cervell masculí i el femení, que per algun motiu predisposa els nois a ser més eficaços en aquesta matèria. Aquesta diferència alhora de triar estudis es manté actualment, malgrat no sigui tan acusada com vint anys enrere. Per exemple, segons un estudi realitzat l’agost del 2017 als EUA, només el 27% dels estudiants de matemàtiques són noies.

La sorpresa d’aquest treball que esmento, el de 1999, i que ha estat corroborat per d’altres, és que les diferències existeixen (abans d’enfadar-vos, continueu llegint, si us plau, perquè enseguida veureu perquè ho dic). Però no formen part del patronatge bàsic del cervell, sinó que es van adquirint subtilment durant la infantesa, per aprenentatge, a través de la percepció que tenen els infants de la valoració que fem els adults de les seves capacitats. En matemàtiques, en néixer els cervells masculí i femení no són significativament diferents, la qual cosa no vol dir que, pel contacte social, no s’acabin establint algunes diferències. Us explico l’experiment.

Van posar sistemes de gravació ocults en diverses classes de primària, i es van fixar en la interacció entre el professorat i els alumnes durant la classe de matemàtiques. Van observar que, de manera subtil i completament inconscient, el missatge que transmetien els professors cap als alumnes era diferent en funció de si eren nens o nenes, i amb independència de què el professor fos un home o una dona. Si feien una pregunta a un alumne i aquest responia correctament, la cara d’aprovació del mestre era més intensa en els nens que en les nenes. I viceversa quan erraven la resposta.

Dit d’una altra manera, sense saber-ho feien que els nens se sentissin més segurs que les nenes, la qual cosa, a poc a poc, subtilment, va alterant els circuits neuronals implicats en els sentiments de recompensa. I això fa que, al final, els nens acostumin a sentir-se més satisfets dels seus progressos en matemàtiques que les nenes. I la satisfacció és crucial.

Aquí és un entronca el treball del 1999 que he desenterrat dels meus arxius amb el publicat al 2018. Segons aquest altre treball, es pot predir l’èxit acadèmic dels estudiants en matemàtiques a través de la seva actitud positiva cap a aquesta matèria. És molt més important la seva actitud, que neix de l’autovaloració que ells mateixos es fan, la qual al seu torn es nodreix de la valoració que en fem els adults i la reflecteix, que no pas el quocient d’intel·ligència.

La manera com ens mirem als alumnes condiciona el desenvolupament del seu cervell a través de la confiança i l’autoestima que els transmetem, també en una matèria aparentment tant racional com les matemàtiques. Perquè malgrat les matemàtiques siguin racionals, la manera que tenim d’aprendre-les és també a través de les emocions. Les emocions positives generaran confiança, i les negatives, com la por, desconfiança i rebuig.

En aquest sentit, tenim un altre element a considerar. Una de les maneres instintives que tenen els infants d’aprendre les actituds és imitant les dels adults. A primària, que és quan el cervell estableix els circuits bàsics de la lògica-matemàtica, la major part de professionals són professores, i la gran majoria han realitzat batxillerats socials, humanístics o artístics. Les que provenen del batxillerat científic o tecnològic són percentualment poques.

Malgrat totes coneguin prou bé la matèria a transmetre, és possible que inconscientment no se sentin tan segures alhora d’explicar matemàtiques -és també el que van aprendre inconscientment quan eren nenes-, i aquesta relativa inseguretat és captada pels infants. Ho poden captar, si és el cas, tant les nenes com els nens. Però si el mestre és una professora, com acostuma a ser el cas, per imitació repercutirà amb més intensitat en les nenes que en els nens, atès que els infants tendeixen a imitar molt més freqüentment les persones del seu gènere -o que ells identifiquen amb el seu gènere.

Quines conclusions podem treure de tot això? Primer, que malgrat inicialment les diferències entre nens i nenes no siguin significatives, les podem acabar generant de manera inconscient i no volguda. Segon, que ens hem d’autoexaminar molt bé, per ser plenament conscients de les nostres reaccions amb els alumnes, especialment de les més bàsiques, com les mirades. Sempre han de transmetre confiança. Tercer, que hem de confiar més en nosaltres mateixos, si volem que els nostres alumnes ens imitin i confiïn també en ells mateixos. A través de l’actitud positiva que la confiança genera, utilitzaran les matemàtiques de manera molt més eficient. Només d’aquesta manera podrem vèncer el llast dels estereotips de gènere, que condicionen com maduren els cervells en un cercle viciós.

A banda de tot això, un darrer estudi, en aquest cas publicat el 2015 a Nature Neurosciences, ens indica que el cervell matemàtic infantil funciona de manera diferent que l’adult. Bàsicament, quan els adults estem fent raonaments matemàtics, la part del cervell que tenim més activa és l’escorça frontal i prefrontal, que corresponen a les zones de pensament racional. En canvi, en els infants s’activa més l’hipocamp, que és el centre que gestiona la memòria. També se’ls activa l’escorça, i als adults també se’ns activa l’hipocamp, però en un percentatge diferent.

Durant l’adolescència es quan es produeix el canvi i s’estabilitzen les relacions entre aquests dues zones del cervell. Vull dir amb això que els infants han de memoritzar les matemàtiques per aprendre-les? Per descomptat que han de fer servir la memòria i potenciar aquesta habilitat, però també el raonament. El que vull dir és que hem de ser conscients de què el seu cervell funciona diferent del nostre, i que per tant el tipus de resposta que donaran a les nostres preguntes, o el raonament que faran, serà diferent al que faríem nosaltres.

Si assumim aquesta diferència, segurament ens resultarà més fàcil mostrar-los la nostra confiança i ajudar-los a confiar en ells mateixos. Que no diguin allò que esperem no ha de ser motiu de desconfiança. Repeteixo, l’aspecte que permet predir millor l’assoliment dels conceptes matemàtics és l’actitud positiva dels alumnes cap a aquesta matèria, i en part, en bona part, això passa també per nosaltres, perquè els hi contagiem a través de l’exemple.

Professor i investigador de la Facultat de Biologia de la Universitat de Barcelona, i autor de Neurociència per a educadors