Aquests darrers temps l’escola i l’educació a Catalunya han estat situades al centre d’algunes crítiques, mediatitzades i polititzades, de manera molt interessada, per part d’alguns que pretenen fracturar el que l’escola ha estat capaç de construir i cohesionar durant les darreres dècades. També hi ha hagut mestres directament interpel·lats per les instàncies judicials acusats d’”adoctrinament” pel sol fet d’haver generat un debat amb els infants i joves de les escoles.
Davant de tota aquesta situació hem de continuar defensant amb més fermesa que mai el valor de l’escola i l’educació com el que ha d’afavorir la construcció del pensament crític de tots els individus, defugint qualsevol dogmatisme ideològic, polític o econòmic.
Des de Rosa Sensat pensem que cal dominar el risc de la reacció compulsiva, poc reflexiva i que ha demanat constantment posicionaments a favor o en contra de certes problemàtiques que són molt complexes. Cal recordar que una de les missions de Rosa Sensat és afavorir la reflexió i el debat entre mestres, i que això contribueix a construir una dimensió humanitzadora de tothom qui hi participa, a partir de la generació d’aquesta reflexió.
Cal dominar el risc de la reacció compulsiva, poc reflexiva i que ha demanat constantment posicionaments a favor o en contra de certes problemàtiques que són molt complexes.
Els infants i joves que viuen aquests temps complexos demanen als educadors alguna llum que els permeti comprendre i interpretar el que està passant. La reacció a aquestes infundades acusacions d’adoctrinament, però, no pot ser únicament el “no ens toqueu la nostra escola”, perquè no podem obviar que avui tenim més de 700 escoles confessionals finançades amb diners públics, que segurament estan en fals davant de l’acusació d’un cert adoctrinament, malgrat que no sigui exactament el mateix al qual fan referència aquestes crítiques absurdes.
La societat sembla organitzar-se sobre una idea de rendiment de comptes, de control, on tot ha de ser mesurat, des d’una idea d’eficiència que sembla haver estat impulsada pel capitalisme més ferotge. La humanitat viu avui en una revolució tecnològica que idealitza la innovació compulsiva i el pragmatisme, en una societat de l’acceleració i de la postveritat, que no és més que aquella mentida que estem disposats a creure’ns.
Aquestes dinàmiques socials dominants fan que el nostre món sigui incert i imprevisible, i que generi el que es podria anomenar la societat de la incertesa. Per nosaltres aquesta és una bona oportunitat perquè l’escola es redefineixi i eviti el col·lapse, tot construint una societat basada en valors que ens facin més humans.
L’educació és un acte polític
La vida és política i nosaltres som animals polítics, perquè ens construïm ineludiblement en relació amb els altres. L’ésser humà és un animal cívic i social, i les idees de bondat, de justícia i de felicitat es construeixen socialment des d’una ciutadania activa i participativa. Per tot això pensem que l’escola
no pot estar al marge d’aquesta dimensió política, perquè cal aprendre a esdevenir subjecte actiu, compromès amb aquesta visió de la societat. La neutralitat en educació és una idea que posa en perill la formació del sentit crític de les persones: no existeix l’educació «neutral».
Educar és ajudar a descobrir altres perspectives de comprensió de la realitat diferents de les dominants. Educar és obrir noves finestres que, sovint, no són les de la família, ni les del poder econòmic, ni les de les religions. La mateixa organització de l’escola, dels seus espais, dels grups, de la planificació és ja un acte polític que està definint les pretensions educatives. L’escola ha d’evitar que se la vulgui posicionar a favor del manteniment de la societat establerta.
La neutralitat en educació és una idea que posa en perill la formació del sentit crític de les persones: no existeix l’educació «neutral».
Cada mestre té opinions polítiques i opinions sobre la política educativa, però no ha de pretendre mai convèncer els altres perquè les comparteixin. Tal com deia Marta Mata, «política és pedagogia i pedagogia és política», i «és bo que els nens sàpiguen que els seus mestres són tan normals que, fins i tot, tenen la seva opció política –i/o religiosa–. I que són tan mestres que no la inculquen». Des de l’escola s’ha d’acompanyar la construcció de pensament, però no imposar què i com s’ha de pensar.
L’actitud vital dels professionals de l’educació és la de desitjar societats millors, i és per això que les persones que eduquem sempre serem «militants» de l’obertura de mires, del debat, de la diversitat de mirades i no serem defensors dels silencis, ni de donar arguments que justifiquin les desigualtats o les injustícies.
Si un mestre no és indiferent a la vida dels seus alumnes i hi vol influir; si és fidel a la idea de la diversitat també ideològica i accepta que pensin diferent, defugint tot dogmatisme, no és adoctrinador. L’escola que segrega és una escola inherentment dogmàtica, així com ho és la religió que tracta amb fidels i infidels. Un mestre també és adoctrinador si no és capaç de transmetre la idea que val la pena canviar la realitat. Un mestre serà revolucionari no pas per fer la revolució, sinó per estimular els joves a qüestionar-se la realitat. És cert també que les acusacions d’adoctrinament han vingut associades amb l’atac al model lingüístic de l’escola a Catalunya.
Rosa Sensat sempre ha fet una defensa de l’escola pública catalana, i per això condemnem sense embuts qualsevol crítica a un acord que va ser pres per unanimitat parlamentària. Això és particularment greu quan l’estratègia d’immersió lingüística ha garantit el coneixement de les dues llengües per part de totes les noies i nois, i que això sigui interpretat com a “adoctrinament” és incomprensible i inacceptable. Cal combatre enèrgicament qualsevol aversió sobre les expressions culturals que no siguin les pròpies, i no podem estar immòbils davant d’acusacions que, a més, no són certes.
Els que treballem amb infants i joves a les escoles ens fem preguntes i dubtem. Som un col·lectiu de professionals diversos que hem de generar interrogants per estimular el desig dels infants i dels joves perquè trobin les seves pròpies respostes.
Aquesta derivada lingüística és innegable i ha de generar -aquí sí- una defensa clara davant del model que es desprèn de la Llei de Normalització Lingüística del 1983. Aquestes crítiques s’utilitzen interessadament com a eina per frenar un canvi que ha agafat una dimensió social molt considerable, en un moment on hi ha una clara resistència a qualsevol canvi, sobretot si té aquest component social perquè ha capgirant la lògica política que hi ha hagut fins ara. També és clar que condemnar una acció de violència, vingui d’on vingui, no pot ser considerat com a acte d’adoctrinament, i és un deure que tenim com a educadors de presentar-ho així als nostres infants.
El dubte com a motor de l’aprenentatge
Els que treballem amb infants i joves a les escoles ens fem preguntes i dubtem. Som un col·lectiu de professionals diversos que hem de generar interrogants per estimular el desig dels infants i dels joves perquè trobin les seves pròpies respostes. Del que es tracta és de capacitar els nois i noies perquè aprenguin a pensar per si mateixos, oferint-los coneixements i instruments per a l’anàlisi i la reflexió, perquè puguin comprendre el que està passant, per què està passant i que reaccionin i actuïn. La pregunta i el dubte són els elements centrals del pensament crític, per comprendre el món i comprendre’ns a nosaltres en el món.
Hi ha també el debat de les veritats absolutes i de les paraules, i del valor que tenen les paraules en funció de la intenció amb la qual s’utilitzen, així com la necessitat de qüestionar la informació que ens arriba, sigui pels mitjans de comunicació i per les xarxes socials. En aquest context hostil, per poder continuar fent serenament la nostra feina cal afrontar amb determinació de quina manera cal que parlem als nois i noies dels esdeveniments polítics.
L’escola ha de ser el lloc de vida, i per tant s’ha de poder parlar de tot, sense caure en cap autocensura, però gestionant el propi punt de vista com a educador a l’hora de parlar-ne davant dels nois i noies. Els temps actuals demanen posicionar-se constantment davant de tot, i bufen uns certs aires de revolta, encara que sigui diversa, cosa que ens ha d’empènyer a afrontar els temes sense cap pensament ni idea dominant. Aquest és un equilibri difícil d’afrontar però es podria resoldre deixant més espais perquè els nois i noies puguin expressar les seves opinions, més que no pas formular-los preguntes, generant-los dubtes sobre els diferents punts de vista.
Els infants, avui, se’l construeixen, aquest punt de vista, perquè viuen en un context hiperconnectat que els dóna moltes informacions més enllà de l’escola i de la família. Si creiem en un infant actiu hem d’aplaudir que tingui aquest dret, però el nostre deure d’educadors és exigir que justifiqui el propi punt de vista. Demanar d’argumentar la pròpia opinió és ja un acte educatiu de molta rellevància, i per això l’escola no s’ha de conformar a generar un simple debat, sinó a crear aquesta reflexió sobre les pròpies idees i sobre les idees dels altres.
Educar en el pensament crític passa també per demanar als infants que justifiquin el perquè de les pròpies idees, de les pròpies afirmacions, acceptant que les idees es poden modificar després d’escoltar el punt de vista de l’altre. Educar és també creure en la plasticitat de les pròpies idees.
Debat, diàleg i construcció col·lectiva del saber
L’escola no és el lloc de la transmissió sinó de la construcció col·lectiva de cultura, ha de ser un espai públic de debat i d’intercanvi d’opinions. Els valors i l’ètica s’amaguen en cada gest, en cada missatge amb què ens adrecem als companys, als infants i a les famílies, en cada pràctica participativa, i són l’eix del projecte educatiu. També ha de ser un espai de serenor on els infants puguin dedicar les seves forces a descobrir la felicitat d’aprendre. És per això que s’ha d’apel·lar a una escolade la cura mútua, de la convivència positiva, de la solidaritat, de l’empatia i de la transformació interior. Però, sobretot, una
escola que respecti els processos de cadascú, que transmeti passió per l’aprenentatge i que eduqui en la vida i per a la vida.
Ens sembla imprescindible generar una nova idea de coeducació que vagi més enllà de barrejar nens i nenes a les escoles i instituts, i que es fonamenti en el respecte a totes les identitats
sense que cap grup social s’imposi. L’important en educació és poder pensar junts amb els altres, també amb els qui pensen diferent, per aprendre a qüestionar les pròpies idees i fins i tot a modificar-les. A l’escola, infants i adolescents han de poder viure plenament i no convertir-se en escolars submisos. Com a mestres hem de vetllar perquè comprenguin el món de manera crítica i puguin exercir el seu dret de reaccionar i actuar per transformar-lo i millorar-lo. Aquesta ha de ser la base de la convivència.
Però com protegim els infants dels missatges absoluts que reben del seu entorn, en alguns casos inclòs de les famílies? Els infants tenen el dret de qüestionar les ideologies de la família, i de construir-ne una de pròpia. Però, de vegades, això genera un cert patiment als infants que pot traduir-se en un rebuig o una certa desconnexió.
Desescolaritzar l’escola i polititzar l’educació
Per polititzar l’educació hem de recuperar les narratives quotidianes de les nostres vides i de les vides de tots els qui vivim en l’espai de l’escola, com a elements centrals per omplir de significat i de sentit el protagonisme de cadascun de nosaltres. Són narratives alternatives que es viuen en el quotidià de l’escola quan experimentem valors, actes compartits, cooperació generosa, atenció al més feble, respecte als processos d’aprenentatge de cadascú, a la cura i l’atenció mútues… Són narratives que polititzen la nostra vida escolar diària perquè generen pràctiques i formes d’actuar i de ser radicalment diferents
de les que se’ns proposen des d’una visió de la pràctica on dominen l’organització, els currículums i les avaluacions oficials.
L’educació és una forma elevada de fer política i de formació de ciutadans crítics en procés de construir-se com a subjectes actius de les seves vides. A l’escola s’aprèn democràcia practicant la democràcia. Per aprendre a ser crítics s’ha de donar la possibilitat de prendre decisions, assumint l’error com un dret que té tota persona que aprèn. Els infants i els adolescents troben a l’escola, a l’institut, estímuls i oportunitats imprescindibles per al desenvolupament, la humanització, el descobriment de l’altre i l’aprenentatge de la convivència.
Vivint en comú a l’escola s’aprèn a viure en comunitat i en societat. Si eduquem per a la llibertat en llibertat, per a l’autonomia creant espais de decisió i responsabilitat, hem de creure que els infants i joves són capaços d’identificar i construir el seu propi currículum d’aprenentatge. Aquest context contribuirà a formar persones amb criteri amb una imatge de la pròpia identitat.
En definitiva, estem compromesos amb una escola emancipadora i alliberadora, i per aconseguir-ho és essencial generar consciència crítica entre els mestres i professors, perquè després puguem construir amb els infants i joves la voluntat d’avançar cap a una escola pública que esdevingui un espai de saviesa, de fraternitat i de dignitat.
*Text elaborat a partir de les conclusions del tema general de la 53 Escola d’estiu de Rosa Sensat: Educar per comprendre el món de manera crítica.
Original: Informe Ferrer i Guàrdia 2018
