«A Europa, als i a les joves sovint se’ls nega l’oportunitat de debatre temes controvertits al centre educatiu, perquè es consideren problemàtics d’ensenyar, per exemple els temes relacionats amb l’orientació sexual, la violència de gènere, l’extremisme o l’abús infantil. Incapaç d’expressar les seves preocupacions, desconeixedora del que creuen altres i obligada a confiar en amics i xarxes socials per informar-se, la joventut se sent desconcertada i confosa davant dels diversos problemes que més afecten les seves comunitats i la societat europea en l’actualitat. A falta d’ajuda del centre educatiu, la joventut no té a la seva disposició mitjans fiables per tractar aquests problemes ni ningú que l’ajudi»1
L’educació és un instrument que pot ser usat en dos sentits: per integrar les persones en la lògica d’un sistema social i aconseguir la seva conformitat, o per formar en «la pràctica de la llibertat», com un procés pel qual les persones s’enfronten a la realitat de manera crítica i creativa i descobreixen com participar en la transformació del seu món. Aquesta segona possibilitat és la que dona sentit a un ensenyament de les ciències socials a partir de problemes i conflictes socials.
El treball a l’escola a partir de problemes socials té l’origen en les propostes de John Dewey. Aquest autor defensava un ensenyament basat en els problemes reals de les persones, en el desenvolupament del pensament reflexiu i en l’aprenentatge de la participació democràtica. El coneixement es construeix a partir de l’experiència, en la interacció contínua amb el medi, que és el que dona sentit a la vida i a l’educació. Les interaccions amb altres persones i amb el medi generen conflictes que ajuden a reconstruir i a regular l’experiència, a partir de les emocions que es generen i del procés d’intentar racionalitzar el que passa al nostre voltant.
Les idees de Dewey van generar dues línies de treball a l’escola a la segona meitat del segle xx. Una línia posava l’accent en la metodologia i es basava en la definició d’una sèrie d’estratègies: és el que es va anomenar «enfocament per problemes». L’altra línia se centrava en els continguts a ensenyar i defensava que els problemes i conflictes havien de ser la columna vertebral del currículum escolar, en general, i dels estudis socials, en particular. Aquestes dues línies no han deixat de coexistir i es mantenen en l’actualitat, donant respostes diferents als processos d’innovació que s’estan produint a les escoles.
Dues maneres d’enfocar el treball amb problemes socials a l’escola
Transformar la metodologia
El primer enfocament, més centrat en la metodologia, és l’aprenentatge basat en problemes. Es tracta de problematitzar qualsevol temàtica del currículum, sigui quin sigui el contingut, de proposar un procés de treball que segueixi uns passos o unes pautes i de generar un model que pugui aplicar-se a altres temàtiques. Després de la problematització del contingut es proposen discussions o debats i l’argumentació sobre els temes plantejats. Les propostes per treballar a partir d’una situació-problema, molt freqüents en el context francòfon, estarien dins d’aquest enfocament.
Segons diversos autors, la situació-problema hauria de:
– tenir sentit per a qui aprèn i ser un des-afiament;
– estar vinculada a un obstacle identificat, definit, considerat superable i del qual l’alumnat ha de prendre consciència a través de les seves representacions socials;
– donar lloc a preguntes entre els estudiants (que ja no responen només a les preguntes del professor);
– crear una o més ruptures que condueixin a desconstruir el model o models explicatius inicials si són inadequats o erronis;
– correspondre a una situació complexa, si és possible vinculada a la realitat, que pot obrir-se en diferents respostes acceptables i en diferents estratègies utilitzables;
– conduir a un coneixement general (noció, concepte, llei, regla, competència, saber ser, saber fer…);
– estar subjecte a un o més moments de metacognició (anàlisi a posteriori sobre com es van viure les activitats i el coneixement que ha pogut ser integrat).
En aquesta línia hi ha una tradició semblant, amb origen a Itàlia, que ens proposa transformar les classes d’història, geografia i ciències socials en un laboratori on es resolguin problemes socials. És un treball molt competencial que planteja un repte a resoldre amb fonts de tot tipus per alimentar la curiositat, plantejar preguntes, buscar respostes, valorar la informació, prendre decisions i resoldre problemes.
Convertir els problemes i els conflictes en l’eix central del currículum
La segona gran línia de treball amb problemes socials té el seu fonament en la teoria crítica i reivindica que els temes socials controvertits siguin la columna vertebral del currículum, la qual cosa, al mateix temps, comporta també una transformació en la metodologia de treball a l’aula. En aquest cas, hi ha diferents maneres d’anomenar aquests temes centrals per a l’ensenyament: segons la tradició anglosaxona, són els problemes socials rellevants (Evans i Saxe, 1996) o els temes controvertits (Hess, 2009); segons la tendència francòfona són les qüestions socialment vives (Pagès i Santisteban, 2011).
Mentre altres línies busquen models metodològics de tractament dels problemes socials, la teoria crítica insisteix a considerar els problemes més incòmodes, els tabús, els temes latents i controvertits de la nostra societat, en els continguts essencials per treballar a les classes. Els temes controvertits impliquen l’existència de diferents posicions o punts de vista a l’hora de contemplar un problema social, fins i tot des de perspectives oposades. Els desacords que implica un tema controvertit el fan ideal per treballar a partir del debat i del consens i són, per tant, un excel·lent instrument per formar el pensament crític.
En el treball amb temes controvertits l’alumnat té un paper protagonista davant de problemes socials que provoquen controvèrsia i que són «importants i urgents». Per Evans i Saxe (1996), aquestes qüestions rellevants i controvertides poden ser l’estratègia perquè l’alumnat tingui «interès a trobar polítiques alternatives, permetent un paper actiu, una visió de futur i desenvolupar una actitud de compromís social i polític» (41). Perquè es compleixin aquestes expectatives és fonamental que l’alumnat percebi que pot expressar els seus punts de vista amb llibertat i que ha d’aprendre a escoltar altres opinions.
Els temes controvertits permeten que l’alumnat relacioni l’escola amb la vida i eviti la dissociació entre el que s’aprèn a l’escola i a la seva vida quotidiana. D’altra banda, si els problemes són propers i són interessants i importants per a les vides dels nens i nenes o per a la joventut, podem aconseguir que se sentin protagonistes en la seva societat. Cal considerar els infants i la joventut part de la ciutadania que consumeix, que utilitza serveis públics, que pensa i que té influència en les famílies, que pateix els conflictes socials i que té veu per pensar en alternatives a aquests problemes i per construir el seu futur.
En l’actualitat el treball amb problemes socials o amb temes controvertits s’enfronta a grans dificultats per al seu desenvolupament a les escoles, potser com a causa del que s’ha anomenat la «guerra contra els estudis socials crítics», guerra que s’ha anat agreujant en les tres últimes dècades i en la qual, per un retrocés en els drets democràtics en molts llocs del món, el professorat ha anat perdent llibertat i autonomia per decidir treballar amb problemes socials, qüestionar el poder i denunciar les situacions de desigualtat i les injustícies.
La importància dels temes controvertits per a la democràcia
Pensem que la base de la democràcia és la controvèrsia. La controvèrsia estimula la consciència crítica, ajuda a construir l’opinió i el judici raonat, a acceptar les posicions diferents a la nostra, promou la participació i connecta la realitat del món amb els coneixements que s’adquireixen a l’escola. Els temes controvertits posen l’accent en totes aquelles estratègies que ajuden a formar una ciutadania democràtica, considerant que la controvèrsia, el debat, el contrast d’opinions, l’argumentació, el conflicte i el consens són les bases d’una educació democràtica autèntica.
Un tema controvertit: a) posa en joc valors i interessos en competència; b) és políticament sensible; c) agita les emocions; d) mostra la complexitat de la realitat social; e) respon a un problema actual o latent. L’educació per a una ciutadania crítica no pot deixar de banda aquests temes. Qualsevol forma d’educació que ignori els temes controvertits serà inadequada, qualsevol disciplina que no els tracti a les seves classes donarà una imatge incompleta del seu objecte d’estudi.
Un tema controvertit no es pot resoldre mitjançant l’evidència dels fets o l’experimentació, sinó que cal emetre judicis de valor. Per tant, es posen en qüestió els enfocaments sobre l’equilibri de forces, la neutralitat i l’objectivitat del professorat. Aquesta realitat representa un inconve-nient real en els estudis socials, ja que no ofereix certeses, però, al mateix temps, mostra la potencialitat educativa d’aquest tipus de qüestions, per aprendre a analitzar la informació i prendre decisions. La controvèrsia no ha de ser percebuda com un enfrontament, sinó com la construcció de coneixement a través del pensament dialèctic.
La controvèrsia permet a l’alumnat desenvolupar el seu aprenentatge en un context on el coneixement no està estabilitzat acceptant el paper de la incertesa. Els temes controvertits analitzen situacions problemàtiques on es confonen qüestions legals, morals, econòmiques i socials, que tenen transcendència en els assumptes públics i en la vida de les persones i són al cor de l’acció política. Podem tenir en compte cinc condicions per triar un tema controvertit:
- Seleccionar un tema que no estigui tancat, que evolucioni durant l’any i que l’estudiant pugui seguir en viu. Aquesta regla és imperativa perquè és l’única manera d’evitar l’error retrospectiu suposant, un cop resolta la controvèrsia, que els «veritables» experts sabien «des del principi» com acabaria.
- Ha de ser un tema relativament candent, que no vol dir necessàriament de perfil alt, sinó en el qual hi ha suficients protagonistes per esperar resultats contraris, refutacions, desenvolupats a l’escala d’un any escolar.
- Ha de conduir l’alumnat a contrastar fonts heterogènies. No s’ha de limitar, per exemple, als diaris més llegits o d’una única tendència. Ha d’abastar tota la gamma de mitjans sense oblidar revistes professionals especialitzades.
- S’ha de triar un tema que sigui prou limitat o abastable per ser tractat pel grup com a controvèrsia en un any.
- S’ha de triar un tema que sigui accessible des d’una literatura més o menys especialitzada per evitar que les úniques fonts accessibles no siguin la premsa convencional o els fòrums web.
Per afavorir que els nens i les nenes, els i les joves desenvolupin el pensament crític es requereix que:
- a) reconeguin els problemes del seu entorn, la qual cosa pot aprendre’s a través de temes controvertits;
- b) seleccionin i facin servir fonts d’informació variades per entendre els diferents punts de vista, així com estudis de cas que afavoreixen una millor comprensió i empatia;
- c) argumentin i es posicionin respecte als problemes, tot i que aquest posicionament vingui forçat per les demandes del professorat;
- d) s’impliquin amb els problemes del seu entorn, a partir de la cooperació i el consens, i adquireixin un compromís que es pugui orientar a l’acció social.
No hi ha dubte que per al desenvolupament de les competències socials i ciutadanes, per a la formació del pensament crític i per a un ensenyament de la participació, treballar amb temes controvertits a les aules és imprescindible. Els problemes o els conflictes socials, la seva interpretació i la prospectiva de futur, són el contingut i el mètode per a una educació per a la justícia social, per a l’educació d’una nova ciutadania sense por a la llibertat, per educar en la controvèrsia des del respecte a la pluralitat, per construir una nova cultura democràtica basada en el diàleg i el raonament. En definitiva, es tracta de trobar solucions a situacions com les que preocupen els i les joves europeus i, en general, de tot el món, com s’afirma en el text que encapçala aquest article, que és la base d’un programa de formació per a una docència centrada en temes controvertits. És a dir, en allò que ocupa i preocupa la jove ciutadania.
Per saber-ne més
EVANS, R. W., & SAXE, D. W. (1996). Handbook on Teaching Social Issues. Washington: NCSS.
HESS, D. (2009). Controversy in the classroom: The democratic power of discussion. New York: Routledge.
PAGÈS, J.; SANTISTEBAN, A. (2011). Les qüestions socialment vives a l’ensenyament de les ciències socials. Barcelona: Servei de Publicacions de la UAB.
ANTONI SANTISTEBAN
JOAN PAGÈS
Professors de Didàctica de les Ciències Socials
Universitat Autònoma de Barcelona
