Apunta el dia a la ciutat ja desperta, tothom es prepara per a un nou dia que comença amb el retard d’una nit arrabassada, però tanmateix la foscor no desapareixerà del tot. Realment caldria situar el seu inici a l’alba per evitar que la continuïtat i la imbricació de la nit en «faci un dia més» en lloc de, senzillament, un dia. Un dia nou en tant que diferent, solitari en tant que independent i únic per irrepetible i per tota la seva potencialitat inicial, no per allò que hagi pogut passar al llarg de les seves hores en què la rutina condueix a un son que només repara el cansament físic, però que no acaba de despertar les consciències endormiscades.
Els ritmes circadiaris que la naturalesa imposa sobre la biologia en algunes ocasions són seguits de manera rígida per les persones, com el músic obeeix el director de l’orquestra, i aquelles es limiten a reproduir els sons d’una partitura obsoleta i rancia plena de notes altisonants que trenquen l’harmonia d’una melodia segrestada abans de tenir la possibilitat de ser escoltada.
És el pes de la tradició, del costum i d’una cultura entesos com a mandats amb la missió de ser perpetuats com a única garantia d’excel·lència.
En el decurs de la història han variat els arranjaments i les versions en la interpretació, però la partitura no ha variat i continua sent fidel al seu sentit original per mantenir un ordre en el qual cada u ha de seguir el pas marcat per endavant, amb els homes situats al centre i les dones girant al seu voltant tot fent lleugeres genuflexions. La situació es complica quan cada una de les persones es comporta com a director i intèrpret d’unes notes anònimes de les quals tots se senten orgullosament responsables, sense rebel·lar-se contra el ritme descompassat que en realitat es percep i contra els problemes que aquest soroll, més que no pas música, produeix.
És el pes de la tradició, del costum i d’una cultura entesos com a mandats amb la missió de ser perpetuats com a única garantia d’excel·lència. Les conseqüències es pateixen en molts àmbits d’una vida programada que, en algunes ocasions, només es pot modificar pel traumàtic procés de les revolucions o les crisis; però, sens dubte, on s’ha produït la injustícia més gran i el dany més profund ha estat en la creació d’una desigualtat estructural i inherent al concepte mateix de societat, emparat amb uns valors patriarcals que li donen sentit i se situen com a referències per resoldre els problemes en cas de conflicte.
S’han creat instruments específics per mantenir aquest règim de desigualtat sotmès per una normalitat que fa invisibles unes conductes i que les carrega de sentit i valor quan aquestes transcendeixen; és el recurs a la violència.
I no es tracta només del pes de la tradició, sinó que s’han creat instruments específics per mantenir aquest règim de desigualtat sotmès per una normalitat que fa invisibles unes conductes i que les carrega de sentit i valor quan aquestes transcendeixen; és el recurs a la violència per mantenir un ordre dins la família, per corregir la dona que s’entesta a alterar-lo; és el crim passional o l’agressió per la gelosia revestida d’amor.
Tot això com a part del control social que duu a acceptar que les coses siguin com són en lloc de com haurien de ser, i en el qual cada u representa el valor de la continuïtat, per aquesta imbricació de les nits de dies diferents que porta al fet que cada albada sigui una mala còpia de l’anterior, com passa amb la continuïtat dels valors més obscurs que cada generació traspassa a la següent en una trista cursa de relleus, en la qual el testimoni són els valors d’un poder que sempre porta la marca del patriarcalisme. Ha estat una situació estructural i, en conseqüència, invisible als ulls de la crítica que ha fet que es qüestionin només els excessos, quan en parlar de violència contra les dones qualsevol manifestació és excessiva perquè, senzillament, no tindria per què produir-se.
Per això la reflexió ha de girar al voltant del significat de la violència i de tot el seguici que l’acompanya, no solament al voltant de l’evidència del resultat, ja que aquest només és la punta d’un iceberg.
Per això la reflexió ha de girar al voltant del significat de la violència i de tot el seguici que l’acompanya, no solament al voltant de l’evidència del resultat, ja que aquest només és la punta d’un iceberg que molt pocs gosarien de negar i que mai no es fondrà si no canviem la temperatura de l’ambient gèlid de la violència premeditada i la desigualtat. I per a això hem d’elevar els graus de la reflexió i fer que la flama del coneixement no solament s’acosti a cada un dels fragments despresos de la llenca de glaç, sinó que aquesta llum càlida s’ha d’apropar a la zona fosca amagada sota les aigües contaminades dels prejudicis socials i, d’aquesta manera, aconseguir dissoldre tots els obstacles que dificulten arribar a unes costes més càlides on creixi la igualtat i la pau.
És cert que una societat postmoderna, individualista, que necessita l’efecte de la immediatesa i sempre desitjosa d’hedonisme, encara que sigui en la seva versió negativa d’absència de problemes, s’estima més la brillantor intensa, freda i fugaç; del flaix d’allò que és simbòlic que la flama tènue, càlida i permanent del coneixement, una flama que com la torxa olímpica es transmet d’un en un i per arribar a tots per mitjà de l’educació, de manera que al final l’esperit comú del valor que brilla il·lumini cada un d’ells i, bé que no desapareixeran del tot els casos que no el vulguin compartir -casos dopats de violència i anhelosos de poder-, es tractés de situacions aïllades que es podran descobrir i eliminar pel seu contrast amb els nous valors, no com ara que es poden amagar entre la brossa de tons similars que pobla el paisatge.
Hem de continuar per acabar amb els valors que l’emparen i la mantenen, ja que, en cas contrari, els mateixos recursos de la violència faran retrocedir fàcilment tot el que s’ha avançat amb gran dificultat.
Fins aquí el camí recorregut ens ha situat, no sense problemes, davant les manifestacions de la violència; ara hem de continuar per acabar amb els valors que l’emparen i la mantenen, ja que, en cas contrari, els mateixos recursos de la violència faran retrocedir fàcilment tot el que s’ha avançat amb gran dificultat, perquè l’objectiu de la igualtat real encara queda lluny, i entre dos punts allunyats la distancia més curta no és mai la línia recta.
El trajecte estarà plagat d’obstacles i dificultats que obligaran a esquivar-los; per això, s’ha d’iniciar com més aviat millor, sense tardança, i fer-ho amb l’únic vehicle possible, l’educació, carregat amb l’avituallament necessari que eviti el defalliment davant la segura adversitat, uns queviures que no poden ser altres que els valors i el coneixement que permetin canviar una concepció excloent, jeràrquica i en conflicte permanent per una societat harmònica, plural i en igualtat, en la qual les referències a l’hora de resoldre els problemes no passin per la violència i la imposició.
No n’hi ha prou de sancionar els casos denunciats i les manifestacions més greus quan aquestes són només el destí de moltes altres situacions que diàriament inicien el seu camí cap a ell.
No n’hi ha prou de sancionar els casos denunciats i les manifestacions més greus quan aquestes són només el destí de moltes altres situacions que diàriament inicien el seu camí cap a ell; menys encara si, a més a més, en gran part són justificades i minimitzades per la mateixa societat que estableix la sanció. El canvi ha de ser global i, per això, l’educació és l’única possibilitat d’aconseguir-ho, i són dos els motius fonamentals, el primer és la necessitat d’introduir nous valors que desplacin els ja existents, cosa que exigeix un posicionament actiu i crític, no una simple exposició d’alternatives i vies; el segon gira entorn de la necessitat d’una interiorització dels valors que es pretenen defensar amb el dret i la resta de mesures, en cas contrari mai no es resoldrà la situació que dóna lloc al fet que els casos individuals es produeixin.
I encara més, es poden arribar a plantejar nous conflictes, com per exemple ha passat en introduir mesures d’acció positiva en l’avantprojecte de Llei orgànica Integral contra la Violència de Gènere amb l’objectiu de resoldre la situació actual, la qual -en lloc de ser analitzada com un nou instrument per combatre una realitat plena de violència, amb un arsenal de mesures entre les quals la prevenció per mitjà de l’educació és una peça clau- s’ha reduït a dos articles que feien referència a l’acció positiva, sense conèixer a fons el seu objectiu ni el perquè d’aquesta regulació.
Tot això és el reflex d’una situació actual que és producte d’una cultura que també va utilitzar l’educació per a la seva perpetuació. Entendre el futur com aquest lloc distant que el temps portarà, quan -d’altra banda- el temps es pren com la successió d’«un dia més» rere un altre, sense més contingut que les hores, els dies i els mesos que els separen, només dura una prolongació del present que farà que la història no solament es repeteixi, sinó que no canviï.
El repte d’assolir un futur com a lloc comú en igualtat i en harmonia només passa per l’esforç del trencament i la ruptura a través del coneixement, d’un canvi de referències que ens permeti qüestionar els valors actuals pel que fa al seu significat, no solament pel que fa a algunes de les seves manifestacions. I això només es pot fer quan l’educació ens ha preparat per ser i per créixer al voltant d’uns valors carregats de significat i de sentit, no únicament entesos en negatiu, ja que la justícia i la pau no són simplement l’absència d’injustícies i conflictes, sinó que han de ser elements positius que impulsin les nostres accions en una societat dinàmica i canviant.
L’educació es presenta com el pont que uneix el present incert, però crític, amb el futur segur en la igualtat, el qual no serà mai l’objectiu ni el destí final, sinó el veritable començament.
Miguel Lorente
Article publicat a la revista Perspectiva Escolar 288. Violència, gènere i educació
