El 2019 va ser un any d’aprenentatges immensos en molts aspectes. Pel que fa a educació estan passant moltes coses, estem fent-nos moltes preguntes incòmodes que ja tocaven i estem transitant camins d’incertesa que, tot i haver-se explorat anteriorment, cada cop hi ha més gent convençuda de triar-los. D’acord, fa pujada, però si el fem acompanyats no em digueu que no és un camí engrescador!
Caminant caminant, he tingut la sort (i perdoneu que em posi condescendent) de trobar-me gent increïble que m’ha capgirat tot el que creia que sabia sobre ensenyar i aprendre. I també de viure experiències fantàstiques gràcies a aquestes persones. Em ve molt de gust compartir algunes d’aquestes reflexions i experiències amb vosaltres.
Mireu, sempre he intentat fer les coses tan bé com creia, però mai tinc prou temps, energies, recursos o totes tres coses. No sé si us passa igual: aquesta sensació que no ho pots fer tot, que ho voldries fer millor i no pots. El que vull compartir amb aquest text és que no estem sols, que si et sents com acabo de descriure hi ha una manera de fer-ho millor. I és tan evident que fa mal no haver-hi pensat abans. D’aquí aquest títol enigmàtic. Umuntu, ngumuntu, ngabantu : una persona és una persona a causa de les altres.
Tot sol pots fer moltes coses molt ben fetes al teu centre, però quan treballem junts podem fer grans coses i generar impacte, tant a l’alumnat com a la comunitat educativa. I d’això es tracta. Cal buscar sempre aliances dins del centre; com deia Vigotski, ho fem millor plegats, aprenem millor plegats (bé, potser és més el que penso que el que va dir ell, en tot cas m’hi he inspirat).
I si no tens ningú amb qui aliar-te?
Doncs el que no tens a casa busca-ho fora. Els grups de treball empoderen el professorat i li permeten crear coses increïbles. La majoria de referents en docència que tenim en l’actualitat han sorgit d’algun grup de treball o similar, com el grup LIEC de la UAB, el CRECIM, Eduwikilab, Betacamp, grups de treball de Rosa Sensat, de les diferents universitats, dels CRP… i ara també els Eduglobals, que hem après de tots ells.
Deixeu-me que us expliqui molt breument d’on surt la idea d’EduglobalSTEM. L’estiu del 2017 vam fer un curs a la UAB organitzat per l’Escola de Cultura de Pau i la UPC que es deia «Integrar l’educació per la justícia global a les àrees cientificotècniques de secundària». Un grapat de profes motivats, juntament amb la Marina Caireta de l’ECP, vam muntar un grup de treball amb l’objectiu d’incloure els sis eixos de la justícia global treballats per Edualter i ECPdins de les assignatures STEM. Cadascú va fer el que va poder, la veritat, tenint en compte que aquell any també hi havia oposicions.
El curs següent (2018-2019) el grup va créixer molt, i vam passar de 5 a 15. Era un grup de treball on teníem persones que venien de recerca universitària i d’ONG, a banda dels docents STEM. El fet de treballar amb persones d’altres col·lectius ens va aportar aprenentatges impensables i ens va estimular amb reptes inimaginables. Cap eduglobal s’hauria pensat a l’inici del curs 2018 que acabaríem muntant una escola d’estiu amb persones tan interessants i amb un resultat tan engrescador. D’aquella escola d’estiu n’han sortit les EcofemiSTEAM, prou motivades per muntar el seu propi grup de treball, que segur que aportarà moltíssim.
Una de les coses que hem après és que cal compartir i comunicar fora del grup de treball. Treballem per l’escola pública i la nostra feina ha de ser compartida, replicada, millorada i avaluada. Com més gent alhora, millor. Com més es provi, millor. Com més es critiqui, s’avaluï i es proposin millores, molt millor. Així es poden portar a l’aula experiències provades, contrastades i útils, i, sobretot, generem coneixement entre tots i per a tothom.
Compartir encara que no sigui bonic i no estigui acabat
Som docents i cal que ensenyem la nostra feina com és, en procés de millora constant, feta amb el temps que tenim, sovint segrestat del temps amb les nostres famílies. No sé si us passa, però estic una mica fart de veure experiències d’aula que són curricularment perfectes on et venen que tot anirà com una seda i hi haurà focs artificials a l’aula (parlo de profes, de cursos, d’empreses i d’editorials). Les millors propostes didàctiques no són un «mira quina programació tan perfecta i que bé que ho fa el teachstar / empresa», sinó aquelles que interpel·len al docent dient: «Mira, jo he arribat fins aquí, què faries tu?»
Si et pares a pensar en una o un professional que admires, què li demanaries? Segurament t’agradaria ser dins de la seva aula i veure com s’ho fa amb els alumnes, quines dificultats té, de què està segura i de què dubta, i segurament t’agradaria que et preguntés l’opinió sobre el que has vist i que proposessis millores. Ho noteu? L’aprenentatge entre iguals té un potencial que molts docents encara no han descobert. I els que ho hem fet el busquem per tot arreu: enganxa, perquè els docents són millors docents a causa dels altres.
Per si no ha quedat clar el missatge
Crear xarxa és vital si volem que l’educació millori, que els docents siguem cada cop millors i que els centres creixin i millorin el seu entorn. Tenim molts reptes aquest 2020 des del punt de vista ambiental, des del punt de vista social, des del punt de vista polític i des del punt de vista educatiu. Com diuen a laFede, la justícia no serveix de res si no és justícia global. I deixeu-me que acabi citant Yayo Herrero (premi Rosa Sensat 2019), que ens avisa que hi ha una autèntica guerra contra la vida i que només la podrem guanyar si som capaços de posar la vida al centre, compartir i de confiar en les persones. Umuntu, ngumuntu, ngabantu.
Referències:
Barbeito Thonon, C. (2018). Competències per transformar el món. Barcelona: Graó Educació.
Fernando Cembranos, Y. H. (2012). Cambiar las gafas para mirar el mundo. Madrid: Libros en Acción.
Vygotsky, L. (2012). El desarrollo de los procesos psicológicos superiores. Barcelona: Austral.
Yayo Herrero, M. P. (2018). La vida en el centro. Madrid: Libros en Acción.
