Fa dies que dono voltes a l’arribada del Rei Carnestoltes. L’imagino i em venen mil preguntes a la ment.
Al mateix temps, m’adono que aquest mes de gener ha sigut intens pel que fa a les trobades dels equips. S’acosta Carnaval i algú llença la gran pregunta:
- Què farem aquest any?
- De què ens disfressarem?
- Com ho celebrarem a l’escola bressol?
Preguntes que si provoquen un silenci significa que seran motiu de conversa (de discussió a vegades acalorada) amb el principal objectiu d’apropar plenament mirades i reflexió, per arribar a una conclusió on el gran beneficiat (si és que hem de parlar de beneficiaris, és clar) sigui l’infant.
- Ho fem com cada any, no? Aquí sempre ho hem fet així.
Algunes respostes ja no ens valen, o no ens haurien de ser vàlides.
Cal parlar-ne, hem de posar totes les cartes damunt la taula.
Mestres atrafegades, capficades preparant disfresses, escenaris que es transformen sota una temàtica ben actual i peculiar alhora. Cal preparar aquell personatge tan gros i acolorit (i bonic només per a alguns).
Ens hem preguntat què suposa en la gestió del temps organitzar una festa com aquesta?
Quin significat tenen els personatges fantàstics a l’escola bressol?
A qui motiva la seva presència?
Quins sentiments desperten en cada un dels infants?
Tenir clares les prioritats dins l’escola bressol no és una tasca gens fàcil; així doncs, on focalitzem els esforços? On queda l’atenció cap als infants?
Què implica el Carnaval en la vida quotidiana de l’escola bressol?
Si volem defensar una escola bressol on la vida quotidiana sigui el que conforma el clima i l’ambient, quin sentit té trencar amb aquesta rutina que els aporta seguretat, estabilitat i calma, amb la incorporació d’aquestes tradicions de forma tan agosarada?
Disfresses i consignes, confeti i xerinola, diversió i bogeria…
On queda aquella tranquil·la vida quotidiana?
Una vida quotidiana feta de coses petites dona valor a que l’infant jugui a transformar-se amb robes o barrets, pel plaer de fer-ho, mai perquè arriba Carnaval.
Perquè la por no volem que eduqui. L’escola és, i ha de ser sempre, un entorn segur.
Una escola que no educa a través de la por no hauria d’acceptar mai personatges que despertin sentiments negatius a cap infant. I un infant que plora és un infant insegur, que no se sent a gust, que no gaudeix d’allò que li aporta l’escola. Perquè la por no volem que eduqui. L’escola és, i ha de ser sempre, un entorn segur.
Una escola quotidiana pot tenir presents les tradicions, incorporant detalls que les fan visibles; obrint les portes a les famílies, al poble, a tota la comunitat; sense haver de deixar de banda aquelles rutines quotidianes que aporten la seguretat necessària a infants tan petits.
De debò que tots els infants volen disfressar-se?
De debò que té sentit que arribi el Rei Carnestoltes a l’escola bressol?
Mirem els infants als ulls i potser ens donaran la resposta.
Un debat que no necessàriament ens ha de portar a l’anul·lació de tot allò que considerem «antic» o «caducat», sinó que ens ha de donar resposta a un «perquè sí» o «perquè no».
Una resposta que la podem trobar en els referents específics de cada cicle. Incorporar les tradicions a l’escola bressol segons el document d’orientacions i currículum de primer cicle d’educació infantil significa la participació en festes, tradicions i costums de la comunitat a la qual pertany, mostrant interès i curiositat.
Posar en valor aquest contingut específic sobre les tradicions, analitzar-lo en el fons i en la forma, pot ajudar els equips a fer un pas més a l’hora de donar significat real al Carnestoltes i la resta de tradicions que tenim instaurades.
És molt important preguntar-nos quin valor hem estat donant a les tradicions fins ara en la programació del centre. La idea, encara molt real, de «treballar les tradicions» amb objectius a assolir ens allunya plenament d’una escola respectuosa en la diversitat i els ritmes.
Una escola en la qual «es treballen» les tradicions, programant activitats diàries en concordança amb la temàtica, no deixa peu a l’espontaneïtat que els infants tenen pel sol fet de viure en societat, en un context on les tradicions hi tenen presència. Potser no cal transformar l’escola perquè arriba Carnestoltes, potser seria més bo tenir present allò que passa al poble, al barri o a la ciutat per donar-hi cabuda en la nostra vida quotidiana.
En cap cas crec que s’hagin d’abolir les tradicions de les escoles bressol; al contrari, penso que la clau rau a ser capaços d’incorporar-les a la pràctica quotidiana, i així els infants les podran entendre una mica més, i, sobretot, gaudir-les.
