Fa molt poc s’han complert quinze anys de l’inici del projecte Cinescola (www.cinescola.info), que va néixer com una separata de la revista digital AulaMèdia, un referent de l’educació en comunicació de les darreres dècades al nostre país, amb el propòsit d’oferir recursos al professorat que vol introduir l’educació audiovisual a l’aula. És a dir, per ensenyar cinema, per debatre sobre cinema, i també per fer servir el cinema per aprendre altres matèries. Una mica més tard, Cinescola es va transformar en una pàgina web, i després en un autèntic portal educatiu sobre cinema amb vocació de constituir-se en una eina quotidiana a l’aula.
El cinema s’infiltra en la dinàmica mediàtica que vivim i la condiciona
Per què el cinema ha de tenir tanta importància en el marc d’una educació mediàtica? El cinema, en tant que pantalla primigènia, va inventar el llenguatge de les imatges en moviment i, a més, ha imposat el seu esperit a les pantalles que l’han seguit. El cinema s’infiltra en la dinàmica mediàtica que vivim i la condiciona: els espots publicitaris són, en ocasions, petites peces que expliquen relats cinematogràfics de vint segons; els esportistes d’elit es converteixen en actors, i com que saben que els estan filmant, adopten actituds destinades a la càmera que els filma; els concursos televisius tenen guió i recullen esquemes de la narrativa clàssica; els telenotícies escenifiquen l’actualitat; els videojocs segueixen lògiques del relat cinematogràfic… I, sobretot, el que ha fet el cinema és exportar massivament a totes les altres pantalles allò que sap fer tan bé des de fa més d’un segle: jugar i fer malabarismes amb les emocions.
Cinescola ofereix avui unes 150 propostes didàctiques competencials sobre pel·lícules, d’accés lliure i ordenades per matèries, tant de primària com de secundària, a més d’altres recursos com ara llibres sobre educació audiovisual o una guia d’autoaprenentatge del llenguatge cinematogràfic. Tot plegat sense cap mena d’ajut o subvenció, mostra ben eloqüent de la situació de voluntarisme que des de sempre pateixen els projectes d’educació mediàtica
Durant aquest temps, Cinescola ha volgut consolidar un model per tractar el cinema a les aules, però a la vegada amb el propòsit també que els professionals de l’educació millorin, ampliïn i matisin les propostes ofertes. Tots sabem que les receptes no poden aplicar-se directament a classe, sinó que cal adaptar-les a cada situació, a cada realitat de les nostres aules, tan diverses.
La cultura cinematogràfica dels nostres alumnes es troba avui en una situació de penúria. Això fa que una part important de les propostes d’educació cinematogràfica que ha de fer el professorat que emprèn aquesta aventura siguin molt de base, molt de trinxera, de crear fonaments. Per tant, no hem de tenir cap escrúpol a treballar un cinema força comercial per poder avançar en el coneixement del llenguatge audiovisual, en la cultura cinematogràfica, en la reflexió ètica.
Cinescola és també una finestra per a la participació de tots aquells docents que volen compartir les seves propostes sobre cinema i que les fan servir a les seves escoles, als seus instituts, per poder avançar així amb més seguretat en el desplegament de l’educació mediàtica.
La cultura cinematogràfica dels nostres alumnes es troba avui en una situació de penúria
Com passa en alguns països del nostre entorn, ens hem de convèncer que el cinema mereix tenir un espai formatiu. El cinema ha d’ocupar als centres docents el lloc que li correspon com a fet cultural bàsic del món d’avui, també perquè posseeix una potencialitat estimuladora i educativa de primera magnitud. El cinema i els altres mitjans de comunicació necessiten, per altra banda, educació, perquè són llenguatge, i necessiten capacitació per a la comprensió de tota la càrrega comunicativa, estètica, de valors i contravalors que arrossega.
Resulta una lleugeresa, probablement una gravíssima irresponsabilitat, donar per descomptat que cadascú de nosaltres té capacitat per discriminar i per traçar un itinerari ètic i raonat en el panorama dels mitjans de comunicació, i en particular en el cinema, el mitjà més seguit pels nostres nens i nenes, pels nostres nois i noies a través de pel·lícules i sèries.
El treball amb el cinema i la comunicació audiovisual a l’escola permet trencar amb el caràcter habitualment unidireccional que té la imatge audiovisual
El treball escolar amb el cinema és absolutament pluridisciplinari, i representa disposar d’un element importantíssim de dinamització a l’aula que afavoreix tasques formatives tan bàsiques com la comprensió, l’adquisició de conceptes o el raonament. És molt important, a més, que l’educació cinematogràfica transmeti coneixement sobre el llenguatge i les tècniques audiovisuals. La profunditat d’un pla, la música, la il·luminació, un determinat moviment de càmera ens diuen coses que no són expressades verbalment i que cal que l’espectador sàpiga, descodifiqui i pugui apreciar.
El treball amb el cinema i la comunicació audiovisual a l’escola permet trencar amb el caràcter habitualment unidireccional que té la imatge audiovisual. El potencial motivador del cinema a l’aula pot generar dinàmiques de diàleg, de reflexió que ens poden ajudar a formar-nos com a espectadors, a tenir criteri i capacitat crítica. Per altra banda, l’anàlisi crítica del cinema i de les imatges audiovisuals promou el gust per la pregunta, per descobrir i per reinterpretar fets i esdeveniments, que és l’essència mateixa de la dinàmica educativa.
El cinema, els seus creadors, representen una aportació fonamental per interpretar, conèixer i analitzar el nostre món contemporani. Per quina estranya raó avui els escolars han de conèixer El Lazarillo de Tormes o Tirant lo Blanc i no l’obra de Charles Chaplin?
Aquests quinze anys de Cinescola coincideixen, en aquest 2020, amb el moment en què com a país caldrà respondre sobre la implementació de l’alfabetització múltiple (amb un paper central de l’educació en comunicació) en el nostre model educatiu, tal com van demanar ja fa temps la UNESCO i el Parlament Europeu. Serà una ocasió per reflexionar seriosament sobre el desplegament de l’educació mediàtica o persistirà la indiferència més absoluta sobre la formació en el món audiovisual, en el coneixement en el llenguatge de les imatges en moviment, en la seva anàlisi i crítica?
