Parlem i comentem contínuament el sentit de l’escola amb amics, coneguts, veïns i/o persones de fora de l’àmbit escolar. Crec que no amaguem res del que hi ha a dins, del que són els nostres dies, o potser sí?
És suficient el que mostrem?
Ho comuniquem bé?
Comuniquem el que volem?
Tot i parlar i exposar aspectes del quotidià a l’escola, no és estrany trobar-nos amb persones que ens parlen de «guarderia», com tampoc és estrany trobar discursos de poc valor educatiu referents a aquesta etapa, o el menyspreu que podem sentir en alguns comentaris cap als professionals que vivim i ens hi deixem la pell dia a dia. D’això en podríem fer un debat llarg i intens, però no és el moment.
Arran d’això, de contínues justificacions, de compartir la meva visió, d’obrir les portes de l’escola a persones poc habituades al món educatiu, de vetllar i garantir la qualitat educativa dels espais, de l’organització i de les relacions que es construeixen, em plantejo el següent:
Quina és la visió de la infància que té la societat?
Què projecten sobre els futurs ciutadans?
Potser es considera que encara són persones que cal «ensinistrar» sobre com, quan, què, amb qui i per què fer les coses… o potser se les continua veient com persones indefenses i dèbils, amb una visió peculiar que ens fa exclamar «pobrets»… o, fins i tot, se’ls mira amb una mirada petita i pobra, menyspreant les seves grans potencialitats i capacitats…
I el dubte que es genera és: per què?
Per què tenim una visió tan diferent dins i fora de l’escola?
On canvia el paradigma?
Qui o què fa que canviï?
Quan una escola s’obre i es mostra podem veure un centre educatiu que creu en l’infant com una persona única i diferent de la resta, una persona que des del moment que ha nascut s’ha anat construint en contínua relació amb les seves interpretacions, que cal escoltar, observar i sobretot respectar.
Una escola que creu en un infant sempre predisposat a interaccionar amb l’ambient. Un infant capaç i competent amb diferents nivells de desenvolupament, de ritmes de vida i d’aprenentatge. Amb unes capacitats que es van desenvolupant i enriquint per observar, investigar, explorar, descobrir, decidir, moure’s, relacionar-se, pensar, construir-se i créixer. Tot infant ha de ser protagonista del propi aprenentatge en cada moment del seu dia a dia, posant en joc la seva curiositat, comunicant-se i interactuant amb l’entorn.
El món educatiu prepara, reflexiona i projecta una organització basada en la confiança, confiant en la seva capacitat per relacionar-se en llibertat, movent-se i donant sentit a les seves accions. Una escola amb un equip molt conscient de la importància de la planificació, amb un gran treball previ i continu d’acompanyament, d’observació i de recerca del sentit i la garantia de cobrir les necessitats reals de l’infant.
Però tot aquest compromís ètic, social i professional, passa de portes endins. De portes enfora encara trobem un concepte d’infància pobre, un concepte empetitit, infravalorat… Entre els mateixos professionals del sector, entre la xarxa creada pels diferents sectors relacionats amb l’educació i la cura i l’atenció de persones, entre els veïns, ciutadans, polítics…
Com mostrem i posem en valor una nova projecció d’infància?
Caldria millorar aquesta concepció?
Ens hem de mostrar més?
La resposta a totes les incerteses no la tinc, però el que em queda clar és que necessitem obrir la mirada, necessitem obrir les portes i finestres dels nostres espais educatius. Hem de sortir de l’àmbit educatiu i fer-nos visibles i molt més presents en altres àmbits com el cultural, el social, el polític…
Tots i totes hem de treballar de valent, perquè fins que no tinguem una mirada transversal de la infància en tots els àmbits de la societat i de la nostra vida contemporània no podrem garantir un futur adient a les seves possibilitats.
No són indefensos, no són pobrets, no els infravalorem… perquè ells tenen la clau del futur, tenen la potencialitat que aquest món necessita.
Confiem, mirem i intentem posar a les seves mans el món que mereixen.
És responsabilitat de tots i totes!
