Escoltava ahir a Jaume Funes en un discurs molt necessari i ens deia que ara l’escola haurà de canviar.
Necessitarem temps i creativitat.
I com a mestres, a vegades no en sabem prou.
I no sabem donar al temps el valor necessari que ha de prendre i no sabem ser creatius.
O potser si, massa creatius! Perquè les xarxes ens desborden d’idees exageradament creatives. Tant que queden fora de context i fora de la realitat més palpable pels infants.
Avui, m’he sentit amb la necessitat de rellegir-me a Gino Ferri “Les emocions s’ensenyen o es viuen?”, perquè em sento desbordada emocionalment.
No em sé identificar a mi mateixa. No tinc color, ni forma, ni etiqueta. Estic… perduda?
Miro al meu voltant i em sento privilegiada de viure on visc, envoltada de natura, de prats, de verd, d’animals i d’aire sa on respirar.
Llegint l’actualitat, tot s’esfuma… i ho vull evitar.
Tanco de nou els ulls i m’endinso al món familiar que tant gaudim aquests dies: jugar, jugar i jugar. Volem fugir de l’excés d’activitats, de feinetes o de deures encriptats.
I quan tornem a la normalitat (que hi serà! No sabem quan, però hi serà i enyorarem aquests dies); ens haurem acompanyat emocionalment els uns als altres.
Potser aniran enrere respecte a aquell (maleït) currículum o aquella (més maleïda) programació anual d’escola?
Vull pensar que en la nostra vida quotidiana compartida, tots plegats estem aprenent moltes coses. Jo, més que mai, segur!
I com diu moltes vegades Gino Ferri, no aprenem els uns dels altres, sinó els uns amb els altres.
I quan tornem a la normalitat (que hi serà! No sabem quan, però hi serà i enyorarem aquests dies); ens haurem acompanyat emocionalment els uns als altres.
Haurem de trobar el moment per a l’escolta. Per a l’empatia. Per ajudar-nos a gestionar tantes emocions que han envaït sense previ avís.
Tornarem tots a la vida quotidiana de l’escola amb la motxilla molt plena de noves històriques, i tornem, sobretot, amb moltes ganes de compartir.
Com ho farem?
No podrem fragmentar-ho en colors, ni en una programació preestablerta i meditada.
Haurem d’anar al dia a dia. Escoltant des de la vivència quotidiana de cadascú.
Tornarem tots a la vida quotidiana de l’escola amb la motxilla molt plena de noves històriques, i tornem, sobretot, amb moltes ganes de compartir.
Perquè aquella vida quotidiana de l’escola que ara ens ha desaparegut tan bruscament, ens permetia moure’ns en un context de socialització.
I ara no la tenim. Ens intentem apropar els uns als altres a partir de les xarxes (i sort en tenim!) però no n’hi ha prou. Ens fa falta mirar-nos als ulls, veure’ns, una abraçada, un discussió cara a cara per confrontar punts de vista.
Haurem de posar en marxa noves maneres d’apropar-nos a la infància.
I així seguirem aprenent a fer de mestre. A ser mestres.
Perquè els mestres no ho sabem tot.
