Aquests darrers dies m’estan prenent les paraules de la boca. Potser és que he trigat a posar-me a escriure perquè el desconcert o la tristesa em tenien atrapada.
Si em prenen les paraules vol dir que algú més pensa com jo! Una amiga em trucava l’altre dia i m’ho deia: «Per fi comencen a sortir escrits que diuen el mateix que pensem!»
Aquest text mateix que m’ha arribat avui de Ramón de España, «Un balcón no es un escenario», publicat a Metropoli, m’ha fet riure i hi he trobat pensaments meus:
«[…] hay personas que están abusando de su derecho al balcón y que, encima, se buscan una excusa solidaria para darles la tabarra a sus vecinos […]. Me refiero a los que se ponen a cantar ópera en el balcón, a los que ejercen de DJ sin que nadie se lo haya pedido…»
Hi ha tantes coses per pensar i escriure aquests dies: sorgeixen analistes, xarlatans i visionaris per tot arreu. Fa una mica de por, també, notar que la democràcia trontolla en molts sentits.
Però em volia referir sobretot al món de l’educació, que és el meu. Normalment ja tinc la sensació que no hi encaixo, però ara sembla que tothom s’hagi tornat boig. Com diu la cançó: «No sé si el mundo está al revés o soy yo que estoy cabeza abajo.»
No entenc que, de cop, en un país on l’educació en general no es valorava gaire, trèiem «males notes» en els informes del món mundial, ara de cop sigui qüestió de vida o mort que els nens i nenes no es perdin ni un dia d’escola.
Parlo sobretot de l’etapa de parvulari i de les notícies que rebo de diverses escoles i companyes. Sé que hi ha gent que ho fa tot amb la màxima bona fe i que no ho veuen igual. També sé que n’hi ha molts altres que estem patint i molt.
La nostra manera d’entendre l’educació, la que ara, per fi, venia avalada per les orientacions de la Generalitat, la que ens obligava a lluitar perquè no era entesa, encara està quedant més lluny. Anem enrere!
Se senten unes barbaritats!
Posar «deures» als nens i nenes (de 0 a 6 anys)!
Aquests dies alguna família em diu: «Ara es valorarà més el que feu», i jo els dic que no. No té res a veure estar obligat a quedar-se tancat a casa amb els teus fills i fer de mestra.
Fer de mestra és una feina preciosa, que comporta crear uns escenaris perquè els infants hi actuïn i a la vegada conviure, escoltar i interpretar què fan per ajudar-los a avançar, acompanyar-los en la descoberta del món i en l’expressió a través de diversos llenguatges.
S’està confonent la nostra feina. Fer de mestre és enviar receptes de com fer ocellets amb capses de cartró, convertir un rotlle de paper de vàter en un gatet o proposar buscar rodonetes per casa? Tal com deia María Acaso en la columna «Por favor, no hagan otro taller de conejos» a El País el 28 de març, «la educación artística no es ningún pasatiempo». Jo diria que l’educació infantil tampoc.
Els mestres no som pallassos ni psicòlegs ni servim per entretenir. Actualment internet és ple de possibilitats.
S’està plantejant avaluar nens i nenes sense que vinguin a l’escola! Es diu que si el tercer trimestre no es poden obrir les escoles se’ls avaluarà el conillet de cartró, l’ocellet o el cargol de plastilina!!! Cada dilluns s’enviaran els «deures» i divendres es recolliran.
No sé si es volen avaluar els infants o les famílies, perquè no crec que ells escanegin, fotografiïn i adjuntin en correus electrònics per a la mestra allò que van fent.
S’ha parlat molt de les diferències entre famílies, que, evidentment s’han de tenir en compte. No sé a qui vaig sentir dir una vegada que si a P3 ja sabíem quin nen tindria problemes per seguir tota l’escolaritat i l’encertàvem això volia dir que l’escola servia per a ben poc. Sovint ho penso i crec que encara falta tant per tenir una bona educació per a tothom!
Això aquests dies també sembla que s’hagi de solucionar de cop: tot trucant a les famílies que no tenen ordinador (pobres nens, quin ensurt!), perseguint-los per Whatsapp… fent senyals de fum… Sort que la mestra no els pot anar a veure a casa per comprovar què fan!
S’oblida que cada família té la seva vida i les seves complicacions, s’oblida que cada mestra també, s’oblida el dret a la intimitat i a la diferència, s’obliden tantes coses.
Jo no entenc res i, per sort, hi ha més gent que tampoc.
Com podem dir no? No en el meu nom?
