Vivim dies difícils. El confinament no és senzill per a ningú, ni adults ni infants.
Tots tenim temps (potser massa i tot) per pensar i opinar sobre temes diversos: com s’està gestionant la crisi políticament, si les accions són més o menys encertades, si hauríem d’haver invertit més en sanitat pública… Sembla que, de cop, tots som experts en tot. Les xarxes socials ens ho posen encara més fàcil: pots parlar des de l’anonimat, no només per opinar, sinó per erigir-te en expert en temes que mai has dominat.
Fins aquí, tot i que em molesta, ho puc aguantar… però hi ha una cosa que no suporto, i segurament és perquè és la meva vida: que es banalitzi l’educació. I més encara quan parlem de la petita infància, d’infants de 0-3 anys.
I és que hi ha tot un seguit de professionals d’aquest àmbit (i estic segur que d’altres cicles i d’àmbits com el lleure que també) que, tot i que mai han tingut el reconeixement social, polític i econòmic que es mereixen, no han parat de formar-se, d’investigar i de compartir per millorar. Han estat i estan treballant més que mai: per afinar la seva manera de veure, d’entendre, d’acompanyar els infants. Per repensar l’organització, les propostes i els materials que els ofereixen. En definitiva, per millorar la seva pràctica diària.
Aquest llarg camí tot just ens ha portat a deixar de veure els infants per començar a mirar-los com es mereixen. Com persones que tenen unes necessitats però també uns drets. Que són actius perquè construeixen activament el seu coneixement a partir de les relacions que generen amb l’entorn, tant amb materials i propostes com amb altres infants i amb els adults que els acompanyen. Que són capaços, no perquè tinguin unes capacitats que els adults podem avalar, sinó perquè tenen unes capacitats innates i apreses, unes eines per seguir relacionant-se amb aquest món que tantes ganes tenen de conèixer.
És per això que l’eix vertebrador de l’escola bressol és, o hauria de ser, al meu entendre, la vida quotidiana. Una quotidianitat ben pensada, ben organitzada, amb unes propostes que són enriquidores per als infants perquè s’adeqüen als processos de descoberta que estan vivint però que acullen allò inesperat com un altre context d’aprenentatge. I és que per nosaltres tots i cada un dels moments que l’infant viu a l’escola són educatius.
Aleshores, què fem ara mateix els professionals del 0-3, confinats? Quina és la nostra funció? Què hem de fer?
Obro les xarxes socials i em trobo amb milers de continguts audiovisuals pensats per a infants. Alguns estan creats, sobretot, per educadors i educadores: un conte, una cançó, una història… explicats amb molt d’art i sensibilitat, això sí.
I em pregunto: cal? És el que necessiten? Connecta amb la idea d’infant que estàvem construint i que ells ens mostren cada dia?
Al meu entendre no. Per començar, des del col·lectiu de treballadores del 0-3 sempre hem defensat i reivindicat que els infants no han de mirar pantalles, que el món és prou ric per distreure’s amb continguts audiovisuals. Podem contradir-nos a nosaltres mateixes excusant-nos en l’excepcionalitat del moment?
Però aquesta no és l’única contradicció, a parer meu. Quan generem o enviem aquest tipus de contingut estem esperant o pretenent que el pare o la mare asseguin l’infant davant la pantalla a mirar allò que se li ofereix –a consumir, m’atreviria a dir–, allò que li hem enviat.
En aquesta situació, on queda aquell infant actiu i competent que dèiem reconèixer i posar en valor? Nosaltres mateixes som les qui estem fent-li una proposta on ell és un subjecte passiu que consumeix, sense poder escollir, allò que li enviem. I em faig la mateixa pregunta: podem contradir-nos per l’excepcionalitat del moment?
Si ara, degut a les circumstàncies, no podem formar part de la quotidianitat dels infants, on queda l’eix vertebrador de la nostra pràctica educativa?
De debò cal que generem coses per distreure els infants? Realment és la nostra tasca primordial en aquest moment? És el paper que creiem que hem de tenir?
És el que realment la societat espera de nosaltres? És el que realment necessiten els infants?
És el que realment sintetitza la nostra tasca docent? Pensem-hi!
Pau Sobrerroca Riu
Educador 0-3
