Vull començar aquest article de reflexió amb un aplaudiment a tots els equips educatius que heu estat al peu del canó des dels diferents emplaçaments que l’estat d’alarma us ha permès, fent possible, amb innovació, treball d’equip, creativitat, imaginació i moltes, moltes, moltes ganes, el dret a l’educació de tot l’alumnat, especialment del més vulnerable.
Em consta que molts docents us hi heu deixat la pell. Avui, per tal de sortir d’aquesta epidèmia biològica i també moral, la comunitat educativa –tota i de forma cooperativa– ha de prendre el relleu als serveis de salut –emulant-ne les accions, des dels auxiliars i els professionals que tenen cura de la higiene dels espais fins als infermers i metgesses– transformant, si cal, funcions habituals.
El 23 de març –deu dies després del tancament d’escoles–, quan des del centre educatiu, i com a servei essencial, vivíem els inicis del que va esdevenir un veritable daltabaix social i humà, mentre donàvem suport als companys, cobrint les baixes en els serveis residencials d’infants, vam intentar desenvolupar criteris o vaccins de racionalitat i sentit comú que passaven per:
- Entendre que la grandesa d’un ésser humà rau en la seva capacitat d’estimar –i els infants ens ho posaven molt fàcil… no podíem suportar el seu sofriment gratuït– i que les epidèmies poden anihilar i esberlar els valors més essencials i profunds d’una societat paralitzant-la.
- Confiar en els nostres serveis de salut i els protocols, que anaven canviant fins i tot el mateix dia –tots n’anàvem aprenent–. Totes volíem el mateix: tenir cura dels infants en les millors condicions possibles de salut biològica, emocional, social i educativa.
- Els equips ens havíem de preservar dels altres virus, encara més paralitzants –i sense EPI homologats– que la Covid-19: la por, l’excés d’informació, el soroll mediàtic, la bilis d’algunes xarxes, la ignorància i el pessimisme irracional.
- Intentar destriar les coses supèrflues de les essencials amarats de respecte, agraïment permanent i comprensió mútua. Hi ha moments difícils i pertorbadors que ens treuen de polleguera. Som ben humans.
- Transformar l’enorme complexitat viscuda en senzillesa, conscients que ara tocava autoorganitzar-se en nous fractals d’aprenentatge.
Tinc el goig de coordinar un projecte educatiu que ve de l’any 1938, en uns moments també d’altíssima complexitat –de fet queien bombes–, en què existien institucions com el CENU (Consell de l’Escola Nova Unificada) que miraven de dissenyar un nou model d’escola inspirada en els principis de la fraternitat humana i en un sentiment universal de solidaritat i justícia que volia suprimir tota mena de privilegis i obstacles d’accés a l’educació. El CENU, com a màxima instància planificadora a Catalunya, fou considerat un exemple de sistema educatiu avançat en l’àmbit europeu.
I, tornant a Europa, al llarg d’aquestes darreres setmanes una bona colla de països, seguint l’exemple dels del continent asiàtic, van obrint les escoles en els termes i condicions –uns amb normatives més draconianes que d’altres– que els sistemes de salut van establint, a partir del coneixement compartit i cooperatiu que dia a dia van assolint: Dinamarca, Noruega, Groenlàndia, Islàndia, etc. El dia 1 de juny ho faran les escoles angleses, amb uns protocols basats en els danesos però fins i tot massa exhaustius. El doctor Josep Maria Buquets, de la Conselleria de Salut, considera que les decisions per mitigar i controlar aquesta pandèmia són un exercici de ponderació de les propostes basades en el coneixement científic tenint en compte els principis ètics, el bé comú i els valors vigents a la nostra societat. I hi afegeixo que aquestes malalties infeccioses són accidentals i transitòries –vaja, que s’acaben controlant.
En qualsevol cas, 1.380 milions d’infants al món, d’acord amb la UNESCO, i més d’un milió d’alumnes a Catalunya, ho estan patint, i tenen encara una oportunitat de tornar al seu centre en un curs que m’agradaria que acabés diferent –potser més tard, i qui sap si hauria de recomençar més d’hora–, una opció que serà sempre voluntària –hi ha famílies i també professionals de l’educació que hi són reticents–, i condicionada al fet que el centre arribi a la fase 2 i es vegi amb capacitat de complir les mesures de seguretat sanitàries.
En el document COVID-19 education response: Preparing the reopening of schools: resource, del 5 maig, la UNESCO posa de relleu que el tancament escolar no afecta tots els nens de la mateixa manera. Els estudiants procedents de contextos vulnerables corren més risc, ja que per a molts l’escola no només és un lloc per aprendre, sinó que també els facilita la nutrició, els serveis de salut i la protecció social. Aquests infants poden incloure refugiats, migrants, nens i nenes en situacions de pobresa i exclusió social, estudiants amb discapacitats, etc.
Serà un assaig per al setembre que superarem si les escoles esdevenen organitzacions adaptatives i sistemes oberts fora de rigideses i ens reorganitzem en funció de les necessitats i no a l’inrevés, des de la coherència i la llibertat. Ens cal només treball cooperatiu i confiança!
«En els éssers humans hi ha més coses dignes d’admiració que de menyspreu.» (A. Camus)
Efren Carbonell
Castellbisbal, 24 de maig de 2020
