Joan Puig i Elias: un llibre per lluitar contra l’oblit

Ell mateix fou alumne del Centro de Instrucción Popular Sallentino, inaugurat l’any 1882 pel mestre maçó José López Montenegro, membre i propagandista de l’Associació Internacional dels Treballadors (AIT), que va obrir també una biblioteca popular a Sallent. Els seus pares eren pagesos d’ideologia republicana, i un dels seus avis fou un reconegut federalista.

La seva família el va encoratjar a seguir la seva vocació, de manera que va anar a estudiar magisteri a l’Escola Normal de Barcelona i va aconseguir la seva titulació com a mestre de primera ensenyança l’any 1919. Cal significar que entre 1914 i 1919 va ser el secretari de la Federación Universitaria de Alumnos Libre Pensadores, i que des de 1918 estava associat també a la Confederació Nacional del Treball (CNT).Va participar en el Congrés de Sants del 28 de juny a l’1 de juliol de 1918, i encara que no ens consta la seva participació cal assenyalar que pel novembre del mateix any se celebrà a Barcelona una Conferència Anarquista, en la qual –com ja s’havia fet al Congrés de Sants– a més de qüestions d’organització i de tàctiques es va apostar clarament per impulsar un ensenyament racionalista des del moviment llibertari. Amb aquest objectiu es demanava a sindicats, associacions i ateneus que aportessin diners i cedissin o compartissin locals amb les escoles per garantir-ne el sosteniment. Al mateix temps, s’encarregava als sindicats i als seus comitès la contractació d’un professorat lliure i apte.

Immediatament després d’acabar la carrera, Puig i Elias va entrar a treballar a l’Escola Galileu, un centre de tipus racionalista inspirat en el model de Ferrer i Guàrdia, però el curs escolar següent va ser invitat pel Sindicat Tèxtil de la CNT a treballar a l’escola que patrocinava el sindicat, inaugurada el 1918 amb el nom de La Constància, tot i que era coneguda popularment com La Farigola, atès que anteriorment al mateix lloc hi havia un herbolari; des de 1922, el centre passarà a dir-se Escola Natura. Allà Puig i Elias va treballar amb pedagogs brillants com Alberola, Barthe, Torres Tribó i la que seria la seva muller, Emília Roca. Segons el mateix Puig i Elias, el nom de l’escola feia referència tant a la naturalesa en general com a la pròpia dels infants, que calia respectar i acomboiar.

Malgrat la repressió de l’època del pistolerisme patronal i l’arribada de la dictadura del general Primo de Rivera, l’Escola Natura dirigida per Puig i Elias va continuar sempre oberta tot i la il·legalització de la CNT, a vegades aixoplugant alumnat de centres que havien estat tancats, i passant –això sí– diverses dificultats econòmiques. Cal assenyalar la intel·ligència mostrada en la seva gestió, i que tot i seguir millor que ningú altre els postulats de l’Escola Moderna de Ferrer i Guàrdia les activitats es feien sense estridències. No obstant això, a les darreries de la dictadura, l’any 1929, va ser detingut sense que en quedin clares les causes; la caiguda de Primo de Rivera, però, ben aviat li va permetre tornar a l’escola.

En aquest període el centre elabora un butlletí, Floreal, amb la col·laboració d’alumnes i mestres, però també de dibuixants i intel·lectuals externs. Puig i Elias també va col·laborar en la creació d’altres publicacions especialitzades, com Ètica o Iniciales, va fer propaganda d’una variant de la llengua internacional esperanto i va crear un Institut Filològic per a l’Aprenentatge de les Llengües. Aprofitant una propietat familiar, cada estiu una seixantena d’alumnes passaven dos mesos de colònies a l’estiu a prop de Rialb.

Poc abans del cop d’Estat feixista, el maig de 1936 Puig i Elias
participarà en el Congrés de Saragossa de la CNT, on es dissenya a grans
trets la nova societat comunista llibertària

A part de puntuals dificultats arran de la vaga general de Saragossa o dels fets del 6 d’octubre de 1934, l’escola i la resta d’activitats van funcionar perfectament. Durant aquest període, a més, es van obrir noves escoles racionalistes gairebé a tots els barris de Barcelona i en molts indrets de Catalunya.Poc abans del cop d’Estat feixista, el maig de 1936 Puig i Elias participarà en el Congrés de Saragossa de la CNT, on es dissenya a grans trets la nova societat comunista llibertària. En esclatar el cop a Barcelona el 19 de juliol, com molts altres companys mestres, Puig i Elias agafa un fusell i se situa en una barricada per oposar-se a l’aixecament feixista. El lluitador revolucionari Durruti, en reconèixer la inequívoca figura de Joan Puig i Elias, alt, prim i amb una barba característica, es va dirigir cap a ell i li va demanar que abandonés la lluita amb l’argument que hi havia molts companys que podien lluitar però molts menys que poguessin fer de mestres, així que valia més que marxés i que no posés en risc la seva vida per poder continuar amb la seva tasca d’ensenyar.

Aturat el cop d’Estat a Catalunya, la vida política i econòmica va restar a les mans de les forces obreres, especialment anarcosindicalistes, que varen crear tota una sèrie de nous organismes mentre col·lectivitzaven indústries i empreses de tot tipus. Un d’aquests nous ens va ser el Consell de l’Escola Nova Unificada (CENU), del qual Joan Puig i Elias va ser nomenat president.

Els objectius bàsics del CENU eren organitzar un nou sistema escolar públic i universal amb inspiració racionalista en què qualsevol alumne amb aptituds pogués arribar des de l’ensenyament primari als estudis superiors professionals o universitaris (Universitat Oberta, Universitat Autònoma), coordinar els esforços d’ajuntaments, sindicats i Estat en el marc educatiu, i gestionar tots els recursos educatius i culturals del país. El Consell estava integrat per quatre representants de la CNT, quatre de la UGT i quatre proposats per la Generalitat.

Malgrat que la revolució va haver de respondre a una guerra desigual, un any després l’escolarització de nens i nenes s’havia doblat en nombre, i també s’havia avançat en l’alfabetització d’adults; a més, a causa de la guerra l’escola havia de respondre a qüestions d’higiene, alimentació i habitatge. En els darrers temps republicans, el CENU va anar perdent influència progressivament, i es va convertir en un organisme consultiu i informatiu essencialment pedagògic. Algunes de les seves aportacions més destacables van ser la coeducació, l’escolarització de 0 a 3 anys, l’educació fins als 12 anys en la llengua de l’alumne i en català durant la resta de l’escolarització, o la incorporació de professionals de la medicina i el treball social als centres educatius.

A més de la seva feina al CENU, Joan Puig i Elias va ser escollit regidor de l’Ajuntament de Barcelona (1936), i després dels Fets de Maig de 1937 va ser nomenat secretari d’Instrucció Pública de la República. Arran de la desfeta de 1939 va passar a França, i després de ser reclòs en diferents camps de concentració va lluitar amb la resistència contra el nazisme.

Més enllà de 1945, no sentint-se prou útil en el camp de l’educació, va marxar –probablement devia ser maçó, ja que ells controlaven l’accés d’exiliats al continent americà–, a Veneçuela primer i al Brasil, on ja residia el seu fill Floreal, el 1952. Al nou país els seus projectes no van acabar de reeixir; a més, a Porto Alegre hi havia un fort contingent d’espanyols franquistes que sabotejaven les seves iniciatives, i que fins i tot poc després de la seva mort, aprofitant les obres per derrocar una part del cementiri espanyol, van llençar les seves restes a la fossa comuna.Per cert, a Sallent se li va retre un homenatge l’any 2008, però la placa commemorativa situada a la biblioteca diu: «Joan Puig i Elias. Pedagog universitari». Es tracta d’ocultar la realitat del personatge encara avui…

* Valeria Giacomono. Joan Puig i Elías. Anarquismo, pedagogía y coherencia. Barcelona: Editorial Descontrol, 2017.