Fotografia: David Ruano
Nascuda el 1969 a Barcelona, Eva Piquer és escriptora i periodista i des de fa gairebé set anys edita i dirigeix la revista cultural Catorze.cat, un projecte totalment personal que va crear el 2014, d’aquí ve el seu nom, amb 44 anys, després de renunciar per motius personals al seu escó com a diputada independent en el Parlament de Catalunya.
Com a periodista ha treballat i col·laborat en molts mitjans, entre ells el diari Avui, Catalunya Ràdio, El Periódico, La Vanguardia, l’ARA, Time Out i Nació Digital. I com a escriptora ha publicat una desena de llibres, nòmina que es veurà incrementada el proper febrer quan surti publicat un nou llibre fet a quatre mans amb la il·lustradora Eva Armisen, i també ha rebut diversos premis literaris com el Josep Pla, el Marian Vayreda, i El Vaixell de Vapor.
Perquè sabem que no li agrada gens que li facin entrevistes li agraïm enormement que ens hagi concedit aquesta.
I ara! Mil gràcies a Rosa Sensat pel premi a Catorze. Intentem mimar els temes d’educació i aquest premi ens ha fet molta, moltíssima il·lusió.
Quan vas assabentar-te que Rosa Sensat havia concedit el guardó Marta Mata 2020 a Catorze vas fer un tuit on deies: «Mira, una bona notícia. Que Rosa Sensat doni un premi a Catorze per la feina que fem a favor de l’educació ens dona sentit. I crec que el més important a la vida és fer coses amb sentit.» Com valores que una associació amb una trajectòria educativa de més de cinquanta anys com Rosa Sensat premiï un mitjà digital de cultura amb prop de set anys de vida com Catorze?
Ho trobo un luxe i un privilegi. Em sento en deute amb l’escola on em van dur els pares, una d’aquelles escoles catalanes i actives que van néixer a finals del franquisme, impulsades per famílies i mestres vinculades a Rosa Sensat.
Catorze és un mitjà de comunicació que te’l consideres ben bé com una criatura teva, oi?
Sí, del tot. Catorze era i és un projecte personal modest que s’ha anat fent gran. El 2013 vaig plegar com a diputada independent al Parlament, per motius que serien llargs d’explicar. Tenia quaranta-quatre anys i em vaig veure obligada a muntar alguna cosa, perquè em va semblar que trobar una feina com a assalariada a la meva edat em seria difícil.
I vas muntar un nou mitjà de comunicació tot i saber la profunda crisi que pateix des de fa anys el periodisme… Què et va fer decidir a tirar endavant una revista digital on, a més, s’hi sumava la cultura i el català?
La inconsciència, potser. I una seguretat estranya que em deia que havia de fer això. M’he dedicat des de sempre a l’escriptura i al periodisme cultural i no em volia moure d’aquest terreny. Tenia totes les de perdre, sí: partia de molts hàndicaps. Vaig fer una aposta de risc. I aquí segueixo, avançant per la corda fluixa.
I amb qui vas començar a caminar per aquesta corda fluixa?
Amb mi mateixa, amb una sèrie de col·laboradors que s’hi van voler sumar i amb la indemnització que havia cobrat el 2010 quan em vaig apuntar a un ERO del diari Avui, on treballava com a periodista cultural. Al principi ho vaig fer tot absolutament jo sola, invertint-hi temps i diners. Més endavant va entrar-hi a treballar una segona persona, i Catorze va començar a funcionar com a petita empresa.
Com de petita és aquesta empresa?
Catorze aviat farà set anys, i els col·laboradors han anat canviant. Però hem crescut una mica i ara el mitjà té tres redactores: la Gemma Ventura, l’Andrea Jofre i la Valentina Pagnucci. El col·laborador més antic és l’il·lustrador Ignasi Blanch, que hi és des del primer dia.
Esperaves que en només set anys Catorze tindria l’èxit que ha tingut?
Recordo que vaig crear Catorze convençuda que era el projecte professional de la meva vida. No puc negar que Catorze té audiència i reconeixements, i és una mena de miracle tenint en compte els mitjans de què disposem. Dos anys després d’haver nascut ja ens vam consolidar com el mitjà líder en l’àmbit cultural.
«Fer un mitjà a favor de la cultura i l’educació, des d’una voluntat constructiva, potser no era una idea tan forassenyada ni condemnada al fracàs com podia semblar d’entrada»
Quines són segons tu les claus de l’èxit de la revista?
Intentem treballar de forma artesanal, cuidant molt tot el que fem i tenint present el sentit de cada cosa que fem, i diria que això es nota en el resultat. Anem a la nostra, no fem un seguiment estricte de l’actualitat. Treballem amb una llibertat absoluta i irrenunciable. Catorze és un mitjà fet des de la il·lusió. Intentem compensar uns recursos forçosament limitats amb una il·lusió sense límits. Fer un mitjà a favor de la cultura i l’educació, des d’una voluntat constructiva. Potser no era una idea tan forassenyada ni condemnada al fracàs com podia semblar d’entrada.
La Covid està afegint més pedres a la crisi que pateixen des de fa anys els mitjans de comunicació. A Catorze com us està afectant la Covid-19?
Ens afecta tant que, francament, no sé si podrem tirar endavant. Tenim molta audiència però hem perdut bona part dels ingressos, perquè nosaltres depenem en part dels anuncis de teatres, festivals musicals, activitats culturals: tot el que s’ha aturat amb la pandèmia. També hem hagut d’aturar els tallers d’escriptura presencials que impartim des de Catorze, que eren una altra font important d’ingressos.
Però malgrat les dificultats del camí, a Catorze ja teniu les vitrines força plenes de premis i reconeixements, com el 15è Premi LletrA de projectes digitals, l’any 2015, el premi Bones Pràctiques de Comunicació no Sexista el 2017, el Premi Nacional de Cultura, el 2018, i ara el Guardó Marta Mata. De totes maneres, i tenint en compte la pèrdua d’ingressos que esteu patint per la pandèmia, quin seria el millor premi que podríeu rebre?
Ara mateix el millor premi seria que s’acabés la pandèmia, que es reprengués l’activitat cultural i que poguéssim sobreviure.
En l’acte de lliurament del Premi Nacional de Cultura vas dir que «la cultura és allò que ens queda quan tota la resta es trenca». En aquesta època tan complexa i amb tanta angoixa que vivim, on tantes coses que semblaven permanents s’estan trencant, quin paper creus que ha de tenir l’educació?
No hi ha res més important, res, que l’educació dels adults del futur.
«L’accés a la cultura passa per l’educació pública de qualitat»
Catorze, tot i ser un mitjà essencialment de cultura, té l’educació com un dels seus grans interessos. Hi pot haver cultura sense educació, o educació sense cultura?
Per a mi, cultura i educació són dues coses que van del tot lligades. L’accés a la cultura passa per l’educació pública de qualitat. La cultura i l’educació comparteixen objectius, són del tot essencials i és un error que els governs no les prioritzin. Una de les redactores de Catorze, la Gemma Ventura, és mestra de formació i és la responsable dels temes d’educació. Hem rebut el premi Marta Mata gràcies al savoir faire de la Gemma.
En una entrevista que et va fer Ignasi Aragay, l’any 2014 al diari ARA, vas dir que «la cultura és una eina de transformació i de cohesió social, ens fa millors com a persones, ens fa millors com a país, i dona sentit al que som». Com creus que està contribuint Catorze a fer-nos millors com a persones i com a país?
Ui, això són paraules massa grosses. Catorze intenta donar difusió a les coses bones que es fan en l’àmbit cultural, aquí i arreu, i és en si mateixa una plataforma de creació. Algunes noves veus del panorama literari català han sortit de Catorze: ajudar a descobrir talent és molt estimulant. Contribuïm a visibilitzar l’art, la música, la literatura, el teatre… No parlem de tot el que es fa, sinó només d’allò que creiem que val la pena. Això ens ha donat un poder prescriptor elevat, cosa que ens omple d’orgull i de responsabilitat. Des de Catorze aspirem a ser, fer i encomanar cultura. Perquè, com em va dir un dia en Salvador Sunyer, «si som els llibres que hem llegit i vivim en un país on la gent no llegeix, què coi som…?».
En la mateixa entrevista deies que «som els llibres que hem llegit, les cançons que hem escoltat, les pel·lícules que hem vist». Som també els mestres que hem tingut?
Sí, i les escoles on hem anat. Sens dubte.
Recordes algun mestre que t’hagi influït en la vida?
I tant. Gairebé tots els de l’escola Arrel, però especialment l’Eduard Franquesa, que ens ensenyava física i se’ns enduia de nit a mirar el cel. L’Eduard va ser alumne fa quatre anys del taller d’escriptura que imparteixo a Catorze, i va ser com tancar un cercle.
Un dels trets característics de Catorze són les aliances i complicitats que heu teixit durant aquests prop de set anys amb altres revistes de cultura, entitats culturals i educatives i persones «lletraferides». Aquesta xarxa que heu creat entorn vostre us ha servit per créixer més sòlidament?
La situació és tan precària que si no ens ajudem entre nosaltres malament rai. És cert que vam néixer amb la intenció declarada d’establir complicitats dins d’un sector que no està precisament lliure de traïcions i ganivetades i enveges. M’agrada més construir que destruir, mira. Jo ara mateix no parlaria de creixement perquè no tinc clar que hàgim de créixer més: aspiro només a mantenir-nos sense haver de patir tant. I ens haurien de sortir els números, això també.
En un tuit recent vas escriure: «Potser l’única certesa que tinc a la vida és que els plans de futur se’n van sempre a la merda.» Ets capaç avui d’imaginar-te un futur per a Catorze?
Em resisteixo a imaginar futurs de cap mena perquè la vida m’ha ensenyat per la via dura que els futurs no són mai com els imaginem. Catorze es diu així perquè va néixer el 2014, i la idea era que al cap d’uns anys el nom hagués adquirit entitat pròpia. Vam néixer amb la intenció de perdurar molt més enllà del 2014 i sembla que arribarem al 2021: visca.
Has definit alguna vegada Catorze com «el vestidor on trobem la peça adequada per espolsar-nos el fred». Com a lector assidu de la revista et puc dir que ho heu aconseguit a bastament, i us ho agraeixo de tot cor, tal com segur que fan tots els vostres lectors.
No saps com m’agrada (i com m’abriga) que em diguis això.
Moltes gràcies, Eva, per aquesta entrevista, i et desitgem a tu, a les teves col·laboradores i col·laboradors, i a Catorze molta sort i un futur que esperem dolç, bondadós i generós.
Jordi Navarro i Domènech
