Amb relació a la jornada «Despatriarcalitzem l’educació», organitzada pel Grup de Treball Educació feminista. Gènere i currículum de l’Associació Rosa Sensat, celebrada el dissabte 21 de novembre, us volem relatar com es va desenvolupar i els continguts treballats en cada activitat.
Vam inaugurar la jornada destacant que el patriarcat es manifesta en totes les esferes de la societat i per tant també en l’educació, i que l’anàlisi de les nostres pràctiques pedagògiques ens serveix per pensar-nos a nosaltres en relació, en interdependència. I també que cal construir coneixement subversiu i visibilitzar i superar tots els biaixos generats pel patriarcat per arribar a una escola lliure de violències, prejudicis i desigualtats, on la cura i la llibertat siguin estructurals i estructurants.
Volem educar per a la cura de les persones i dels ecosistemes, tal com ens han ensenyat els ecofeminismes, volem educar per a la vida i no per al creixement descontrolat i la destrucció.
En el nostre enfocament, es tracta de transformar la realitat des de la coeducació i les pedagogies feministes per construir una escola i una societat que posin la vida en el centre, i per tant es tracta de construir cultures, polítiques, economies i comunitats que garanteixin el fet de viure una vida plena, digna, que valgui la pena d’ésser viscuda.
Volem educar per a la cura de les persones i dels ecosistemes, tal com ens han ensenyat els ecofeminismes, volem educar per a la vida i no per al creixement descontrolat i la destrucció.
En aquest marc general, ens vam plantejar aquesta jornada com a espai de reflexió i de coneixement compartit. Seguidament us fem una narració molt sintètica dels continguts dels cinc tallers i del diàleg final.
Taller Autodefensa feminista
Responsable: Karin Konkle
Al taller, al qual només assistim dones, la Karin comença situant-nos l’autodefensa feminista com a resposta a les violències masclistes i explica el seu naixement com a projecte social per combatre-les. És un treball de cos; la manera com experimentem les violències sempre té un component d’experiència viscuda amb el propi cos.
La Karin aplica el feminisme al seu taller i ens pregunta, com a grup, en què volem centrar-nos, tenint en compte les limitacions dels temps de pantalla. Els quatre pilars que ens planteja són: la gestió emocional, l’avaluació de la situació –què fer–, la comunicació com a eina i l’autodefensa física.
Tot seguit comparteix la seva vivència personal i els seus inicis en l’autodefensa i una experiència de bloqueig davant una agressió masclista per part d’una exparella. Les participants podem connectar amb el seu relat i sentir-lo a través dels nostres cossos. Ella ens aclareix que, malgrat el «control emocional», la idea de no tenir por respon a una fantasia masclista d’invulnerabilitat.
La Karin ens explica i ens fa experimentar quatre passos per poder mantenir la calma i evitar reaccionar d’una manera descontrolada o bloquejar-nos. Així doncs, totes juntes comencem parant atenció a les tensions del cos, les afluixem, parem atenció a la respiració i, finalment, notem el contacte dels peus a terra. Ens recomana fer aquests quatre passos al llarg del dia, durant estones mortes. Amb molta pràctica, podem arribar a controlar les respostes davant una agressió masclista.
Per acabar el taller, ens posem dretes i practiquem juntes la posició protectiva: de peu dret amb una mà davant la cara i el cos lleugerament girat.
Dins i fora. La violència masclista entre el rebuig i la normalització
Responsables: Rosa G. Graell i Carme Vidal Estruel
La Rosa G. Graell i la Carme Vidal ens porten, amb aquest taller, a reflexionar sobre el nostre posicionament com a dones i com a docents respecte a la violència masclista. Amb els setanta-cinc minuts de taller aconsegueixen crear un clima de confiança i seguretat que ens porta a les participants a obrir-nos i compartir un bagatge personal i emocional marcat per la violència cultural, social i simbòlica del patriarcat.
Hem après que alçar la veu, reconèixer la violència i sortir del que es normalitza té conseqüències.
El taller ens convida a reflexionar sobre el nostre paper en aquesta violència estructural. Situar-nos com a subjectes receptors implica reconèixer una vulnerabilitat que no sempre estem preparades per sostenir; per això ens refugiem en una sèrie de mites sobre els agressors i les dones que pateixen la violència d’aquests, que ens permeten situar-nos fora d’aquests circuits. Hem après que alçar la veu, reconèixer la violència i sortir del que es normalitza té conseqüències.
Amb una sensibilitat excel·lent, les ponents ens acompanyen al llarg del taller per abordar aquesta violència, i deixar-la sortir de l’esfera d’allò privat i singular per col·locar-la com una problemàtica cultural, social i estructural que ens travessa a totes. Només d’aquesta manera serem capaces d’identificar-la i acompanyar les nostres alumnes acollint-les des de la nostra pròpia vulnerabilitat, des de la vinculació i el modelatge horitzontal, sense jerarquies. Perquè el fet de no poder traspassar a les alumnes el nostre bagatge personal de violència masclista com a dones afavoreix la impunitat, i perquè cada vegada que ens situem fora d’aquesta violència i l’externalitzem en altres dones l’estem perpetuant.
Els sabers de les dones a l’educació
Responsable: Núria Solsona Pairó
El taller em va canviar una mica el paradigma d’iniciar el canvi. Vull dir, com bé deia la Núria, ja no es tracta d’afegir autores, d’afegir continguts provinents pròpiament de dones, que també, sinó de revaloritzar allò que s’ha fet i fem en el nostre dia a dia, i aprendre a conèixer d’on prové, resignificar les tasques que pròpiament s’han realitzat per i entre les dones. Em va fer reflexionar sobre tot allò que fem i que podem posar-li nom de dona i ho podem incorporar a les aules i en el nostre dia a dia.
Més que canviar la mirada, cal aprendre a saber què mirem i com ho mirem, sortir de la presó de l’androcentrisme i subvertir l’ordre establert. Em va agradar especialment el concepte d’autoritat femenina, una autoritat basada en la mediació, a diferència de l’autoritat masculina, basada en el poder. El taller fa pensar i replantejar l’androcentrisme vigent a les escoles i a les aules, i dona eines per poder plantar cara a aquest model patriarcal d’escola mitjançant fets pràctics i partint d’una base sòlida. Sense por, perquè l’únic que fem és donar veu, posar nom i reconèixer tot allò que havia quedat tapiat. Obrir una capsa que porta molts anys tancada, una capsa plena de sabers, de vivències, d’experiències femenines que han format part de la construcció de la nostra societat, però que ha interessat mantenir tancada.
Introduir els sabers de les dones a l’educació implica rescatar de forma conscient tot el que s’ha invisibilitzat i s’ha menyspreat, i fer una revisió curricular del que està inclòs o es pensa incloure en els currículums.
Per tant, d’acord amb la Núria, introduir els sabers de les dones a l’educació implica rescatar de forma conscient tot el que s’ha invisibilitzat i s’ha menyspreat, i fer una revisió curricular del que està inclòs o es pensa incloure en els currículums. No es tracta d’afegir més continguts, sinó de canviar els que ja hi ha. Cal subvertir els currículums des de dins, donar veu a les dones. Les escoles tenen una centralitat masculina, i cal canviar-la per una centralitat femenina. Això vol dir centrar-se en les dones, incloure els marges al centre del discurs, visibilitzar-les per transformar el sistema. Els sabers de les dones han estat de dos tipus: uns que coincideixen amb els sabers oficials de l’època però s’han quedat al marge, a la perifèria de les institucions, i uns altres que sostenen la vida i que anomenem «sabers de les cures», que han estat invisibilitzats o se’ls han apropiat els homes, com en el cas de la cuina.
Parlem d’educació sexual
Responsable: Júlia Sánchez Andreo
Aquest taller ens mostra la necessitat i la urgència que els infants i els i les adolescents rebin una bona educació afectivosexual per prevenir les violències de gènere. Les escoles i els instituts han de treballar des d’aquesta perspectiva, i el programa Coeduca’t, del qual ha format part la Júlia Sánchez, és una bona oportunitat per fer-ho. Aquesta educació s’ha de fer tenint en compte que es tracta d’una qüestió de drets.
La idea principal és que la sexualitat basada en la reproducció i en l’eròtica forma part de l’imaginari de les persones adultes, i que hem d’estar en alerta per tal de no educar des d’aquesta perspectiva. Necessitem treballar, sense por i sense tabús, temes com el part, el moviment de l’úter o l’alfabetització genital, sempre visibilitzant la diversitat sexual i sortint del binarisme.
Necessitem treballar, sense por i sense tabús, temes com el part, el moviment de l’úter o l’alfabetització genital, sempre visibilitzant la diversitat sexual i sortint del binarisme.
La Júlia ens mostra materials molt interessants per treballar a les aules: vulves, úters i penis fets de roba que podem comprar a La Ciranda, associació per la qual ella treballa. Per acabar el taller, parlem de la pornografia i de com treballar-la a l’aula, i fem una dinàmica sobre «El Bosc del Plaer» on anem parlant de les diferents pràctiques sexuals, de les quals el coit és la més coneguda, i de com a partir d’aquí podem parlar de la gran invasió de la pornografia en l’educació del jovent. Aquest taller ens deixa clara la urgència de fer-nos càrrec de l’educació afectivosexual per tal d’avançar en despatriarcalització de les nostres aules.
Taller d’economia feminista. Qui ens cuida?
Responsable: Nani Hidalgo Villarroya
El taller de la Nani Hidalgo «Qui ens cuida? Qui i com és?» recull el mateix títol del que es va dur a terme a l’Institut Roger de Flor, amb alumnat de primer d’ESO. Abans de presentar el taller, la Nani ens dona una base teòrica en què relaciona la societat androcentrista en què vivim, la diferenciació entre l’esfera pública i la privada i com es relaciona amb l’economia feminista i el posar la vida al centre.
Ella explica que actualment vivim en una societat androcentrista que posa l’arquetip viril al centre, i que separa i jerarquitza l’esfera pública de la privada, de forma que dona valor només a l’esfera pública i al treball remunerat. Aquest focus es tradueix en el fet que la manera com expliquem el que ens envolta és incompleta, perquè allò que ens envolta és més ric i divers. El feminisme vol posar la vida i la quotidianitat al centre i donar el valor que mereixen als espais familiars i domèstics, de manera que visibilitzem les interrelacions entre l’esfera pública i la privada. El que es proposa és canviar el focus, permetent que apareguin nous protagonistes.
Actualment vivim en una societat androcentrista que posa l’arquetip viril al centre, i que separa i jerarquitza l’esfera pública de la privada, de forma que dona valor només a l’esfera pública i al treball remunerat.
L’economia neoclàssica posa al centre el benefici i el mercat; per contra, l’economia feminista es basa en el paradigma reproductiu, que veu l’economia com un fenomen cíclic on s’ha de destacar la importància de la producció d’éssers humans i de béns per mitjà d’éssers humans i recursos naturals, és a dir, que relaciona el sistema productiu (producció material) amb el reproductiu (producció humana). Entendre la complexitat del treball i del terme «reproducció» ens permet valorar que el treball no és només l’assalariat (per allò que et paguen).
A continuació la Nani explica el taller que es va fer a l’Institut Roger de Flor, on l’objectiu era que l’alumnat veiés quines eren les seves necessitats diàries i qui treballava perquè fossin cobertes, de tal forma que entenguessin el valor d’aquest treball i d’aquestes cures. Per això feien una entrevista a la persona de la seva família que majorment complia aquesta funció, i a través d’un treball de reflexió i discussió podien valorar la importància de les cures i del treball domèstic. La proposta es va acabar amb una exposició, en format de roll-ups, que recollia el contingut de les entrevistes de totes les persones de la classe i la feina feta per facilitar-ne la difusió a diversos espais públics del barri.
Diàleg entre Rosa Sanchis Caudet i Mercè Otero Vidal sobre el tema «Educació feminista. Genealogia i present»
El diàleg s’inicia amb una intervenció introductòria sobre la història de la coeducació a Catalunya i sobre sexualitat a l’escola per part de les dues professores expertes en cada tema.
La Mercè fa un breu recorregut històric de la coeducació a Catalunya, destacant la importància de la genealogia feminista en l’educació i el diàleg intergeneracional. Comença amb les Primeres Jornades Catalanes de la Dona l’any 1976 al paranimf de la UB i amb els antecedents del terme «coeducació» i la seva evolució des de l’Escola Moderna de Ferrer i Guàrdia, tot passant per les escoles de la República. En aquest camí se celebren les Jornades Feministes Estatals, l’any 1985, a les Llars Mundet, on neix l’Assemblea de Dones de l’Ensenyament. Continua fent referència a les diverses lleis que parlen de coeducació i fa múltiples cites de dones i institucions que han contribuït de manera significativa per arribar a la situació actual.
La Rosa exposa el seu enfocament de l’educació afectivosexual a partir d’exemples concrets de la seva pràctica educativa. Insisteix en la necessitat que les noies coneguin el seu cos i ho facin amb l’ajuda d’un mirall, i en la necessitat de superar tòpics i que també els nois coneguin l’anatomia femenina i l’anomenin correctament. Fa referència a l’Anna Peiró i al seu argument de comparar entre penis i clítoris i entre vulva i escrot, i parlant del taller de la Júlia Sánchez emfasitza la necessitat que els nois es relacionin més positivament amb els seus genitals, sense violència, d’acord amb la seva complexitat i vulnerabilitat. Tot seguit parla de la masturbació en noies i nois. Respecte dels continguts de l’educació sexual, creu que no han canviat gaire en els últims quinze anys, encara que actualment s’hi han d’afegir la pornografia i la violència sexual.
Llavors comença el veritable diàleg entre les dues expertes, que a través de les seves intervencions donen continuïtat a la línia de reflexió plantejada per l’anterior i complementen les seves aportacions, en una conversa ininterrompuda que podria allargar-se de forma indefinida amb el beneplàcit de totes les persones participants.
En compliment de l’horari establert es fa la cloenda de la jornada, i s’agraeix la participació de totes les persones que l’han fet possible.
