Tal i com ha escrit l’historiador i periodista Marc Andreu —–a qui entrevistem en aquest monogràfic—- les ciutats invisibles existeixen: són molts barris i ciutats de Catalunya on viuen milers de persones, desconeguts i invisibles per a una majoria de catalans i per als grans mitjans de comunicació, però amb una vitalitat extraordinària i amb unes ganes enormes de sortir de l’anonimat. Es tracta d’aquella Catalunya on, d’alguna manera, segueixen vivint encara els altres catalans d’avui, uns territoris on, tot i la millora que han experimentat aquests darrers quaranta anys de democràcia, la crisi ha fet aflorar les profundes desigualtats que s’hi amaguen. És en aquests barris i ciutats on concorren els tres grans vectors que caracteritzen les situacions de pobresa i exclusió social: les desigualtats socioeconòmiques, la degradació o marginació urbana i la condició d’immigrant estranger.
Doncs bé, l’eficàcia i l’èxit del sistema educatiu, de cada escola i institut en particular i de cadascun dels alumnes, depèn en gran manera del que alguns investigadors —–com Xavier Bonal i Aina Tarabini, que també han volgut col·laborar en aquest monogràfic—- anomenen condicions d’educabilitat, és a dir, el capital social, econòmic i cultural de les famílies. Parlar d’educabilitat vol dir que calen unes condicions mínimes, materials, familiars i socials, per fer possible un desenvolupament suficient i integral de les potencialitats dels infants. L’educabilitat no fa referència a les capacitats individuals, sinó a les condicions contextuals, que tenen una incidència gran en els recursos, les actituds, les expectatives i les predisposicions que possibiliten que un infant o jove concret pugui aprofitar o no el seu pas pel sistema educatiu. Per tant, el primer element per combatre el fracàs escolar és l’esforç decidit i sostingut per reduir al màxim les desigualtats socials i territorials, i la lluita per fer front a la pobresa i l’exclusió social.
És en aquests entorns, en aquestes ciutats invisibles, on moltes escoles i instituts, on molts docents i moltes famílies, sovint des de l’anonimat, però des del convenciment que una educació exigent i de qualitat pot ser una de les vies per ajudar a sortir infants i joves d’un destí més que previsible, han endegat projectes innovadors i de llarg abast, amb un voluntarisme i una dedicació encomiables i amb una implicació comunitària que transcendeix els murs dels centres i els converteix en pols de dinamització cultural i ciutadana.
Aquesta és la intenció d’aquest monogràfic: donar visibilitat a escoles i instituts que fan bona feina en entorns difícils. En alguns casos és la lluita contra l’absentisme escolar als barris de Llefià i la Salut de Badalona o contra una planificació escolar que jerarquitza i exclou a Barcelona; en d’altres, unes famílies que es mobilitzen contra la segregació escolar a Salt. Rafael Muñoz explica com la transformació d’un centre dels barris de Ponent de Tarragona en institut -escola, ha revertit una mala situació de partida, i Maica Jiménez exposa com l’escola Baró de Viver de Barcelona ha aconseguit un petit miracle amb l’ajuda de les famílies. Un institut de Santa Coloma de Gramenet mostra com el treball per projectes i la renovació dels espais pot incidir en l’èxit educatiu del seu alumnat, i una escola de Montcada i Reixac exemplifica com la perspectiva socioemocional impacta en les relacions entre els docents, els infants i les famílies. Finalment, des de Canovelles s’emfasitza com l’esport pot contribuir a la millora de la cohesió social dins i fora dels centres educatius.
Pots consultar tot el sumari i subscriure’t a la revista a la web de les revistes i fes un tast d’alguns articles aquí.
